El president alliberat

"Per a què diantre serveix la presidència?"

La frase la va pronunciar el president Lyndon B. Johnson el 26 de novembre del 1963, mentre preparava el seu primer discurs al Congrés, quatre dies després de l'assassinat de John F. Kennedy. Però l'hauria pogut pronunciar Barack Obama, demòcrata amb Johnson, en vigílies de l'anunci, la nit de dijous, d'un pla per treure de la penombra legal milions d'immigrants sense papers.

Johnson responia als seus assessors, que li aconsellaven prudència a l'hora de reclamar al Congrés —i en particular als legisladors meridionals partidaris de la segregació racial— una llei de drets civils. No cal perdre el temps en causes perdudes, encara que siguin causes justes, li va dir un conseller a altes hores de la matinada, mentre acabaven de polir el discurs abans de dirigir-se a un Capitoli de dol i expectant davant el nou president.

"Llavors, per a què diantre serveix la presidència?", va replicar Johnson al conseller dubitatiu. L'escena la relata l'historiador Robert Caro a The passage of power, l'últim volum publicat de la seva monumental biografia de Johnson (n'ha escrit quatre i almenys en queda un més).

Obama no és Johnson. Ni els seus èxits ni els seus errors són tan colossals com els del seu antecessor demòcrata. Ni té un Vietnam ni ha acabat amb segles de discriminació legal. Però és possible que en els últims mesos també s'hagi fet la pregunta.

Per a què diantre serveix la presidència?

Obama era el president dubitatiu. El que amenaçava de bombardejar països i feia marxa enrere. El que ajornava les decisions una vegada i una altra. El president aïllat i feble: sense suports suficients en el Congrés perquè les seves iniciatives prosperessin i incapaç d'imposar la seva autoritat en una ciutat, Washington, tenallada per la polarització. El líder que fa sis anys va il·lusionar el seu país i el món però que, pel camí, va perdre el magnetisme i l'aura de visionari. L'ànec coix, terme que, en l'argot de la política nord-americana, defineix el president en l'última fase del seu mandat, mancat de tota capacitat per persuadir i intimidar aliats i rivals.

La derrota del seu partit, el demòcrata, en les eleccions legislatives del 4 de novembre, va deixar Obama més sol, enfrontat a un Congrés sota domini absolut del Partit Republicà. Els Estats Units havien de girar full: quan falten poc més de dos anys perquè abandoni la Casa Blanca, Obama havia deixat d'explicar. El futur era de la demòcrata Hillary Clinton, o dels republicans Rand Paul, Marco Rubio o Jeb Bush. La llista de presidenciables en les eleccions del 2016 és llarga.

Per a què serveix un president?

Obama no es resigna al fet que la seva presidència ja no serveixi per a res. Les mesures que va anunciar a la Casa Blanca són un gest polític fort. Un aquí mano jo. Un senyal que, d'ara fins al 2017, quan conclogui el seu segon i últim mandat, pensa continuar governant. Que no es conforma amb el fet que el seu llegat sigui només una sèrie de guerres mal acabades, una angoixa difusa sobre el declivi de la superpotència, una recuperació econòmica que la majoria de treballadors no ha notat, una reforma sanitària que divideix al país i la mort d'Osama bin Laden.

Per a què diantre serveix un president?

La Constitució deixa un marge ampli per interpretar-ho. El debat, en les properes setmanes i mesos, serà un debat sobre els límits constitucionals al poder del president.

Sí, Estats Units, com va recordar Obama en el discurs a la nació, és un país d'immigrants: "Tots hem estat estrangers alguna vegada", va dir.

Però també és un país fundat en la separació de poders i el repudi a les monarquies absolutes europees del segle XVIII: als nord-americans els agraden els presidents forts, però no massa forts. "El president”, va observar en els anys trenta del segle XIX l'aristòcrata francès Alexis de Tocqueville, “se situa al costat de la legislatura, com un poder inferior i depenent". Mai superior.

El pla d'Obama pot ser un acte d'arrogància política, la hybris dels grecs que sobrevaloraven els seus propis poders i morien cremats pel sol. La reforma sanitària, que el Congrés va adoptar el 2010 però que continua qüestionada als tribunals i al mateix Congrés, és una lliçó de què pot passar amb una reforma ambiciosa però que polaritza la classe política i els votants.

Però les mesures també poden ser un parany diabòlic per als republicans. Avui es dibuixen els contorns de la campanya presidencial del 2016, i no és difícil d'imaginar un eslògan per a la demòcrata Hillary Clinton: "Si voten el meu rival republicà, cinc milions de persones podran ser deportades".

Per a què serveix un president?

Johnson va desatendre el consell de l'assessor que li recomanava evitar parlar dels drets civils en el seu primer discurs a un Congrés traumatitzat per la mort de Kennedy. Va parlar de drets civils i va acabar signant lleis que van transformar els Estats Units, com la que va crear una cobertura sanitària pública per als més grans de 65 anys i les persones amb menys ingressos, la que va acabar amb el sistema discriminatori de quotes per a immigrants o la que va posar fi a la segregació legal. "Ja hem parlat bastant en aquest país de drets iguals. N'hem parlat durant cent anys o més. És hora d'escriure un nou capítol i d'escriure'l als llibres de la llei”, va dir.

Johnson, un mestre en l'art de persuadir i intimidar els legisladors, va actuar amb el Congrés i Obama actua a cop de decret, sense el poder legislatiu. Però el 20 de novembre del 2014 comença un altre capítol en la presidència d'Obama i, potser, en la història dels immigrants als Estats Units.

Obama, com, a major escala, va fer Johnson amb els drets civils, amplia els horitzons del que significa ser ciutadà als Estats Units. Els prop de cinc milions de beneficiaris del pla d'Obama no podran accedir a la ciutadania, el proper president podrà treure'ls els avantatges adquirits, avantatges que tenen, en principi, una vigència de tres anys. Però en aixecar-se l'amenaça de la deportació i accedir a permisos de treball viuran més integrats en aquesta societat.

Dormiran més tranquils.