Pablo Iglesias, dels escacs a la batalla política

A Pablo Iglesias li agrada parlar de Joc de trons, escacs i bàsquet. I sap que una de les claus de l'ascens de Podem és també un dels secrets de la sèrie, del tauler i de qualsevol pista: l'efecte sorpresa. El professor de Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid va fer 36 anys el passat 17 d'octubre (un dia abans del fundador del PSOE) i fa poc més de 10 mesos que intenta convertir aquesta sorpresa en l'element vertebrador de la seva estratègia política. Iglesias és Podem, encara que tots els portaveus actuals de la formació s'obstinen a dir que Podem és “la gent”. Iglesias, vinculat als moviments socials i a Esquerra Unida fa anys, es va proposar “disputar el poder” al PP i el PSOE des del primer moment.

Ho va fer des del Nadal passat, quan la seva iniciativa va començar a forjar-se després d'hores, dies de conversa i debat amb Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa i Luis Alegre. I des del febrer, quan finalment va decidir fer el salt i concórrer a les eleccions europees. “Anem a totes. Jo vaig ser assessor de Xosé Manuel Beiras [sorpresa de les eleccions gallegues del 2012]. Ja llavors sortíem a guanyar”, va afirmar el líder del partit el febrer passat durant un dinar al carrer del Prado, a Madrid.

El passat 25 de maig, quan va obtenir 1,2 milions de vots i cinc eurodiputats, va saber que el seu projecte podia continuar. Aquella mateixa nit, davant del Museu Reina Sofia, Iglesias va donar les gràcies a la seva companya, Tania Sánchez, candidata a les primàries d'IU a la Comunitat de Madrid, va citar Salvador Allende, va afirmar que Podem havia “sorprès” la casta i s'havia convertit en una força imparable. Des de llavors, va fer del Parlament Europeu a Brussel·les i Estrasburg el seu tauler d'escacs i el seu laboratori d'estratègia a la qual encara li falta un programa definit.

El portaveu de Podem intenta que l'activitat de la seva formació a les institucions europees, emmarcada al Grup d'Esquerra Unitària, tingui sobretot repercussió a Espanya. Els seus eurodiputats han pres mesures d'organització interna que consideren un exemple de regeneració i que diversos dirigents del PP i el PSOE han qualificat de demagògiques. Es van comprometre a no cobrar més de tres vegades el salari mínim, és a dir, un màxim de 1.935 euros, la qual cosa suposa al voltant del 30% de l'assignació. Tots tributen a Espanya i viatgen en classe turista. Mengen a la cantina d'alguna de les cafeteries de l'Eurocambra, on un entrepà de pernil i formatge i un refresc valen aproximadament cinc euros. A la nit de vegades surten a prendre unes cerveses.

Debaten, com les bases de la formació, de projectes i del seu full de ruta, que va començar a concretar-se a mitjan setembre amb l'assemblea extraordinària a través de la qual Podem es convertirà en una força política organitzada. Iglesias i el seu equip es van imposar en la votació de les ponències, però no van poder evitar qüestionaments interns. Les seves intencions van quedar plasmades, en qualsevol cas, en l'assemblea fundacional de la formació. Iglesias va llançar dos missatges molt clars. Va apel·lar a la majoria social per “ocupar la centralitat del tauler” polític, com en una partida d'escacs, i va advertir els impulsors de propostes alternatives per a l'organització del partit que el que perdi haurà d'“apartar-se”. Va prometre fer-ho si el seu projecte no prosperava.

No va ser així. I ara es proposa disputar-se el poder amb populars i socialistes tenint ben clar que “el poder és el poder”. Ho il·lustra una seqüència de Joc de trons que Iglesias recorda en el seu llibre Disputar la democracia. “Lord Baelish, un conseller ben informat, es vanta davant la reina que el coneixement és poder. En aquest moment la reina diu als seus guàrdies: 'Captureu-lo, talleu-li el coll. Alto! Espereu, he canviat d'opinió, deixeu-lo anar….'. Després de la demostració, la reina recorda al conseller que el poder és el poder i que és ella qui el té per molt coneixement i informació que ell tingui”.