El Bossòst obre la via del futbol francès

Landorthe de nit és un lloc poc acollidor. Un crist a escala real dóna la benvinguda a l’entrada del municipi. El poble es dissipa en la foscor, no hi ha ningú passejant pel carrer. Les úniques llums que identifiquen que aquest és el teu destí són les quatre torres de focus del camp de futbol. A una banda, prats i rotondes; a l’altra, el cementiri. Al camp, l’equip local rep la Unió Esportiva Bossòst, l’únic club català que juga la Lliga francesa de futbol.

Miguel Almansa, president del club i propietari de la farmàcia de Bossòst, segueix el joc amb preocupació. És una eliminatòria de la Copa de Comminges: “És la nostra Champions”. És un torneig que juguen els clubs de les divisions de la regió de Comminges, on el Bossòst juga des dels anys vint. El Bossòst ha guanyat aquest trofeu en dues ocasions, la darrera va ser el 2007: “És la nostra Champions perquè és on podem sobresortir. La final es juga a l’estadi del Saint-Gaudens. Hi van milers d’aficionats, hi ha festa grossa, amb molta competitivitat”, diu Almansa.

La Federació Francesa de Futbol no obliga els clubs a tenir seu a l’estat francès per participar en competicions oficials

L’ELES és el club de Landorthe. Fundat el 1965, aplega els jugadors de tres pobles: Landorthe, Estancarbon i Lavarthes. El patrocinador que llueixen a la samarreta és el banc Crédit Agricole. El Bossòst, fundat entre el 1920 i el 1927 –no es pot precisar la data, segons Almansa–, no té cap patrocinador. Es finança amb les quotes dels seus 160 socis, amb ajuts del Consell General d’Aran o la venda de números de loteria. És l’equip bandera de la Vall d’Aran, sobretot després de la retirada temporal a les competicions catalanes del Viella. La majoria de jugadors del combinat aranès que ha jugat els dos darrers anys contra l’Espanyol en pretemporada són del Bossòst. L’any passat va baixar de categoria, de la divisió Excellence –l’equivalent a tercera catalana–, a Primera Divisió de districte. També juguen la Copa de França, la competició de més pes de totes les que afronten. “Per poder, podríem jugar a París o arribar a la final, però normalment no passem de la segona o tercera eliminatòria. Mai hem arribat a jugar contra un equip de divisió professional”, explica Almansa.

El Bossòst podria deixar de ser una excepció si un dia arriba la independència de Catalunya. Si els equips catalans fossin expulsats de les competicions espanyoles, el futbol francès seria una alternativa, sobretot per als clubs professionals. A diferència d’Espanya, la Federació Francesa de Futbol no limita la participació en competicions oficials a clubs amb seu a l’estat francès.

Al camp de l’ELES hi ha vint espectadors en unes grades amb capacitat per a dos centenars de persones. Hi ha dues casetes prefabricades: l'una són els vestidors, l’altra és el bar on a la mitja part es reuneix el públic per fer una cervesa o una Orangina. Michael Clux té 33 anys i és jugador del segon equip del Landorthe. Per a ell seria una bona notícia l’arribada d’equips catalans a França perquè suposaria que hi hauria més lligues i elevaria el nivell de les competicions. Manuela Garcia viu a Landorthe. No es perd cap partit de l’ELES. Va néixer a Galícia i amb sis anys va emigrar a França amb els pares. El pare va crear una petita empresa de construcció. Garcia destaca que la participació de clubs catalans també seria ben acceptada perquè la gent de la regió té per costum fer una escapada de cap de setmana a l’altra banda de la frontera. “Per a ells, venir a Bossòst a jugar és una festa. Compren, mengen, fan turisme”, confirma Almansa.

El president del Bossòst opina que la incorporació del futbol català al francès crearia un debat inicial però finalment seria benvinguda; “n'estarien encantats”, afegeix. Almansa, però, hi veu inconvenients per a la part catalana: el Bossòst ha jugat a França des que es va fundar; té una proximitat geogràfica i social –“compartim famílies, negocis”– de la qual altres clubs no es podrien beneficiar. Una de les principals diferències que troba pel que fa a la cultura futbolística és la diversitat de llengües que es parlen al vestidor del Bossòst –aranès, castellà, català–, mentre que als equips rivals només s’hi parla francès. “Ells tenen gent negra i magribina, però nosaltres també tenim jugadors d’origen magribí i llatí. Per ser precisos, en teníem, de llatins, perquè arran de la crisi han marxat els dos que teníem”. L’altra diferència de pes és de temperament: “El públic francès és més tranquil i nosaltres, ja ho veus, cridem més, som més passionals”.

“Ja hi tornem a ser. Sempre és el mateix”, remuga l’entrenador de l’ELES, Hervé Gouazé. L’àrbitre ha concedit un gol fantasma a l’equip local i els jugadors del Bossòst fa cinc minuts que no deixen que el joc es reiniciï. Crits, insults en castellà, francès, empentes a l’àrbitre. Luisito, davanter del Bossòst, s’ha enfrontat al jutge de línia, li ha agafat el banderí i l’ha llençat fora del camp. L’home ha hagut de sortir del camp i anar a buscar la bandera, que ha quedat oculta entre uns esbarzers. Luisito no ha estat amonestat. Deu minuts després, el jugador de l’ELES Chris marca en una bonica volea el gol de la victòria i el Bossòst és eliminat a setzens de final de la Copa de Comminges, la seva Champions. El retorn, una hora de viatge en els seus vehicles particulars, serà especialment feixuc.