Barack Obama afronta el descontentament dels Estats Units

Els Estats Units voten dimarts en un ambient de desafecció pel president Barack Obama, de descontentament amb la classe política en Washington i de pessimisme davant l'economia i la posició del país al món.

El Partit Republicà aspira a aconseguir el control del Congrés a les eleccions de mig mandat, les últimes d'àmbit nacional abans de les presidencials del 2016, en què s’elegirà el successor d’Obama. En el tram final de la campanya, el Partit Demòcrata del president intenta limitar les pèrdues.

Alguns parlen d'ansietat. Altres, de pors o inseguretats d'un país que creu haver perdut la influència mundial de fa unes dècades i la capacitat de garantir la igualtat d'oportunitats i el dret a la felicitat, inscrita en els seus documents fundacionals.

Per descriure l'humor dels nord-americans la vigília de les eleccions, Carroll Doherty, director d'investigacions polítiques al Pew Research Center, recorre a una paraula de ressons shakespearians: descontentament. “L'ambient no és bo. I això tampoc no és nou”, diu Doherty, en una entrevista a la seu que hi ha a Washington d'aquesta organització de referència en estudis d'opinió pública i canvis demogràfics.

Des de les últimes eleccions de mig mandat, el 2010, la taxa de desocupació ha caigut als EUA d'un 9,5% a un 5,9%. El dèficit ha baixat al 2,9% des de prop del 9% fa quatre anys. L'economia creix a un ritme sostingut. I, tot i això, un 65% de nord-americans està insatisfet amb la situació al país i la majoria desaprova la gestió del president, segons dades del Pew Research Center.

“Molts americans senten que no es beneficien de la recuperació”, afirma Doherty. “Les noves ocupacions no són necessàriament ben remunerades, i per als qui ja tenien feina l'augment dels salaris no s'ha mantingut. La gent té la sensació que es queda enrere encara que l'economia vagi millor”.

El malestar no és culpa de l'arribada de l'ebola als EUA o dels errors de l’Administració Obama en la gestió de la malaltia. Tampoc no ho és de l'amenaça dels gihadistes de l’Estat Islàmic ni dels dubtes en la nova intervenció nord-americana al Pròxim Orient. No només és això.

El descontentament —la inseguretat, l'ansietat, la desafecció— ve de molt enrere, segons Doherty. De la crisi financera del 2008 i la gran recessió que van sacsejar la primera potència mundial —i després altres economies desenvolupades— i van deixar tocada la confiança en un futur que sempre havia de millorar. O d'abans fins i tot, del fiasco de l'ocupació de l’Iraq el 2003, que va enterrar la idea, assumida després de la caiguda de l'imperi soviètic, que els EUA eren omnipotents i no hi havia conflicte internacional que no pogués resoldre.

Cal remuntar-se a finals dels anys noranta, quan acabava la presidència del demòcrata Bill Clinton, per registrar els nivells de confiança i optimisme que des de la seva fundació s'associen amb aquest país.

“El més interessant”, diu Doherty, “és que hi haurà unes eleccions dimarts, i és probable que els republicans obtinguin un bon resultat. Però després de la seva victòria en les eleccions de mig mandat 2010, la seva ràtio d'opinions favorables i desfavorables era negatiu. I, si dimarts guanyen, la imatge serà negativa. I és el partit vencedor! Aquest és el preu del descontentament: el partit que guanya en dues eleccions de mig mandat consecutives té una imatge negativa. El motiu que els vagi ben no són les seves fortaleses sinó les febleses de l'altre bàndol”.

Dimarts, els nord-americans triaran 36 governadors i renovaran els 435 escons de la Cambra de Representants i 36 dels 100 escons del Senat. Els membres de la Cambra, que representen petits districtes, són triats per a dos anys. Els senadors, que representen un estat, per a sis.

El Partit Republicà, amb 233 escons, és majoritari des del 2011 a la Cambra de Representants i espera ampliar la majoria en aquestes eleccions. El Partit Demòcrata, amb 53 senadors, domina el Senat però, segons diversos sondejos, els republicans guanyaran els sis escons necessaris per assolir la majoria. Si passa això, la dreta controlarà les dues cambres del Congrés. Això agreujarà les dificultats d’Obama per imposar el seu programa i modelar el seu llegat —el seu lloc en la història: l'obsessió de qualsevol president quan s'apropa l'hora d'abandonar el poder— abans d'acabar el seu segon i últim mandat.

No és insòlit que el partit del president perdi les eleccions parcials. Des del 1934, només dos cops, el partit que ocupava la Casa Blanca ha sumat escons: el 1998, en els anys de l'idealitzat optimisme clintonià, i el 2002, després dels atemptats de l'11-S. La norma és que aquestes eleccions serveixin per castigar el president. I, quan el president és impopular, com Obama el 2014 o el republicà George W. Bush el 2006, el càstig és més sever.

Al Senat, a més, estan en joc més escons demòcrates que republicans, fet que exposa els primers a patir més derrotes: tenen més territori per defensar. Alguns demòcrates en perill es troben en estats conservadors: van ser elegits el 2008 gràcies a l'expressió d'entusiasme que va dur Obama a la Casa Blanca. Aquests senadors eren una anomalia.

Un altre factor: l'electorat que es mobilitza en les legislatives, en què la participació voreja el 40%, perjudica els demòcrates. Minories i joves —la seva clientela electoral tradicional, la que va contribuir a la victòria d’Obama el 2008 i 2012— voten més en les presidencials que en les legislatives. I la desafecció no ajuda a fer-los sortir a votar. Dimarts votarà un altre país: més blanc i de més edat. Més republicà.