Romero: “No vull entrevistes... el que necessito és el meu gos!”

El d'ahir va ser un dia de llàgrimes, ràbia i tensió en el matrimoni de Teresa Romero (la primera persona contagiada d'ebola a Espanya) i el seu marit Javier Limón. Però no perquè hi hagi discussions entre ells o es portin malament. Tot al contrari: en els seus diàlegs telefònics regna respecte i afecte. Però ara la veu de Teresa s'eleva quan se'n recorda del seu gos, l'Excálibur, i només s'apaivaga quan Javier li comenta les novetats de l'exterior. Ella continua aïllada a l'hospital Carlos III, amb l'esperança que l'última anàlisi sobre fluids que se li ha fet descarti definitivament la presència de l'ebola al seu cos.

Com et trobes avui?, li pregunta el seu marit pel mòbil, des d'una habitació del despatx del seu advocat, José María Garzón, que prepara una contundent acció judicial per les omissions i desistiments que haurien pogut determinar el contagi de Teresa. I també perquè es reparin els danys i perjudicis que el maleït virus ha causat al matrimoni.

—“Estic cansada, em fan mal les espatlles”, —contesta Romero.

—”Però això deu ser d'estar al llit... gairebé sense moure't”.

La Teresa està molt recuperada. I se li nota, i la seva veu canvia de to segons el tema que tracti amb el seu marit. El d'Excálibur l'exacerba. És feliç davant la proximitat de l'alta mèdica, però li fa por pensar en el moment en què franquejarà la porta de casa i veurà que l'Excálibur no hi serà per saludar-la, com feia sempre. “No vull cap entrevista, el que necessito és el meu gos...”, se la sent en veu alta a l'altre costat del telèfon quan Javier li comenta el desig d'aquest diari de parlar amb ella.

“Només vull que em donin el gos… Què li han fet al meu gos aquests fills de la seva mare... per què me l'han matat…!”, se sent com crida Romero, plena de ràbia i impotència.

Javier Limón, que ha perdut cinc quilos aquest mes, s'emociona escoltant la seva dona. El seu rostre també reflecteix dolor. Sobretot quan evoca el sofriment que, explica, devia passar l'Excálibur aquells dies nefastos, quan a ella li van diagnosticar l'ebola a l'hospital d'Alcorcón, al qual va acudir amb febre i deixant l'animal a casa, pensant que tornaria, i amb Espanya ja commocionada per la notícia.

Teresa i Javier van ser aïllats a l'hospital i durant dos dies l'Excálibur va estar sol a casa, fins que va ser sacrificat. Un núvol negre que, de sobte, va arrasar la tranquil·litat del matrimoni: va acostar Romero a la mort i va matar l'Excálibur. Javier recorda amb gran amargor aquells moments. “No vull ni pensar com devia sentir-se aquells dies el meu gos, en veure que passaven les hores i cap dels dos no arribàvem a casa, mentre que a través de les finestres sentia sorolls a fora i al carrer”, recorda Javier, plorant. “Imagino com de nerviós devia posar-se quan va sentir que uns estranys abatien la porta, entraven uns encaputxats de cap a peus, i el volien agafar…”. L'Excálibur tenia 12 anys, "però estava molt bé de salut i mai no va ser agressiu amb ningú: anava pel carrer i ell notava que algú li mirava als ulls, ell també se'l mirava i s'hi acostava movent la cua perquè l'acariciés. Ho feia igual tant amb nens com amb adults”, recorda Javier.

Teresa i el seu marit estan molt dolguts amb el que ha passat: “Hi havia moltes opcions abans que sacrificar-ho, posar-lo en quarantena i observar-lo... Quan van venir a casa a buscar-me, em vaig acomiadar de l'Excálibur, i li vaig tocar la boca, els llavis, els ulls, tot… i aquí estic jo, i no em va contagiar res, per què ho hauria d'haver estat, ell?". A Teresa no se li'n va del cap la pèrdua del seu gos des que va saber la notícia. Fins i tot en els mals moments va preguntar per l'animal, però els metges li van retirar el telèfon mòbil perquè no veiés les notícies.

Javier també estava aïllat a l'hospital i era una manera d'escapolir-se de les preguntes de la seva dona sobre l'Excálibur. Sabia que li sabria molt greu: per això va esperar a la segona anàlisi, que també va donar negatiu a l'ebola, per confessar-l'hi. “Sí, l'han sacrificat”. Es va fer un silenci “i els dos ens vam posar a plorar”, recorda Javier.