Els ‘astronautes’ de l’exèrcit iraquià

L'Ahmed és un astronauta iraquià. No és que Bagdad hagi aconseguit col·locar un home en un projecte espacial; així és com l'àcid humor local denomina els soldats que, desitjosos de viure en un altre món, paguen als seus superiors per lliurar-se del camp de batalla. Aquestes absències sembla que són el motiu d'alguns incidents incòmodes en què el grup Estat Islàmic (EI) ha aconseguit el control de casernes menys protegides del que indicaven els organigrames. La Comissió de Seguretat i Defensa del Parlament ha abordat recentment el tema, tot i que no ha facilitat xifres del seu abast.

“Sí, és una traïció, però no m'importa”, admet sense objeccions l'Ahmed (nom figurat). De fet, aquest llicenciat en Ciències de l'Educació, de 25 anys, casat i sense fills, mai va tenir vocació militar. “No m'agrada res d'aquest món; vaig entrar a l'Exèrcit perquè no trobava feina enlloc més”, confia a aquest diari.

En un país amb taxes d'atur elevades (encara que la xifra oficial és d'un 15%, la subocupació n'aconsegueix un 60%), només el sector públic garanteix una feina decent i un salari regular. Per molts joves, les forces de seguretat són l'única alternativa. Però un cop assegurat el sou, a la manca d'entusiasme s'hi suma la corrupció que plaga les forces armades iraquianes.

L'Ahmed ha evitat la mobilització sense suborn perquè el seu pare és general

“El fenomen dels astronautes destrueix l'Exèrcit iraquià”, va declarar recentment un militar identificat com Kadhim al-Shammari al web Niqash. “Hi ha alts oficials que estan fent acords amb desenes dels seus homes, els donen vacances durant mesos, a canvi d'una part dels sous”, explicava.

Per l'Ahmed ha estat fàcil perquè és fill d'un general. Així que ni tan sols ha de pagar el suborn amb què altres astronautes eviten el front. No va al destacament que en teoria li correspondria i es queda a casa fingint ser guardaespatlles del seu progenitor, encara que en realitat no fa cap tasca de protecció. “A causa de la posició del meu pare, ningú s'atreveix a preguntar on sóc”, assenyala tranquil.

L'absentisme no és nou entre els militars iraquians. Els EUA ja van haver de fer front a aquesta realitat durant els anys de l'ocupació (2003-2011), en què van invertir 17.000 milions de dòlars (uns 13.300 milions d'euros) per entrenar i equipar aquestes forces armades. Però el problema s'ha aguditzat des de l'ofensiva llançada per l'EI el juny passat.

Els mitjans iraquians s'han fet ressò de l'escassetat d'efectius a les províncies on es concentren els combats, com Al-Anbar, Salah ad-Din i Diyala. La presència de menys soldats dels que el Ministeri de Defensa comptabilitzava sembla que va influir en la retirada de la caserna d'El-Heet el dia 14 passat, o setmanes abans a la d'Al-Saqlawiya, als afores de Fallujah. El Govern ha recorregut a la mobilització de voluntaris, però això només compensa parcialment la manca de soldats professionals i facilita que les milícies sectàries adquireixin més poder.

La Comissió de Seguretat i Defensa del Parlament va abordar l'assumpte en una reunió a porta tancada. Del que s'hi va debatre ha transcendit que hi ha milers de soldats com l'Ahmed, tot i que els diputats sembla que també inclouen els qui van abandonar les seves posicions davant l'avançament de l'EI i se'n van anar a casa. En qualsevol cas, la reducció d'efectius en una unitat augmenta la càrrega de treball dels que queden. El militar Al-Shammari explicava que alguns soldats només poden tenir una setmana de descans després de 40 dies seguits de servei, en comptes de després dels 21 establerts.

L'Ahmed no creu que l'Exèrcit iraquià estigui preparat per mantenir la seguretat de l'Iraq. Opina que “la majoria dels seus membres tenen padrins, i els interessa més el sou que defensar la pàtria”. “Els falta voluntat i lleialtat”, assegura. Sap del que parla.