Cardenal Rouco, el príncep destronat

El cardenal Antonio María Rouco, arquebisbe de Madrid des del 22 d'octubre de 1994, ha deixat aquest dissabte el comandament convençut que el Vaticà el maltracta. Acaba de fer 78 anys (Villalba, Lugo, 20 d'agost de 1936), i feia que ocupava el càrrec dues dècades i tres dies, però aspirava a retirar-se més tard. Si el papa no té edat de jubilació -Benet XVI va ser pontífex fins als 85 anys i el seu successor, l'argentí Francisco, va camí dels 79-, per què ha de deixar el comandament un cardenal en plenitud de facultats intel·lectuals? És el que pensa Rouco, segons les persones que l'han vist queixar-se amargament les últimes setmanes. “S'està comportant com un príncep destronat”, afirma José Manuel Vidal, que acaba de publicar a Ediciones B una extensa radiografia sobre el prelat gallec titulada Rouco. La biografía no autorizada. Afegeix: “Rouco va suposar la cota màxima de poder mai aplicada a l'Església espanyola. Però el llegat que deixa és com una llosa. Costarà moltes generacions esmenar-ho.”

Els cardenals eren coneguts com a "prínceps de l'Església" quan la confessió romana tenia poder sobre extensos territoris i fins i tot un exèrcit amb moltes ganes de guerrejar. Encara es manté aquesta denominació. En realitat, continuen sent la frontissa al voltant de la qual gira tot l'edifici de la Església, al voltant del seu màxim dirigent, el papa. És el que significa la paraula cardenal, del llatí card, és a dir, 'golfo' o 'frontissa'. El cardenal Rouco, home d'una vasta cultura i gran coneixedor del Codi de dret romà, no pot ignorar, no obstant això, que d'allò del que el retiren ara no és de la seva condició de cardenal (ho serà tota la vida, encara que als 80 anys perdrà la condició d'elector de papes en futurs conclaves), sinó com a arquebisbe de Madrid, perquè ha arribat als 75 anys. Així ho estableix la legislació vaticana des del Concili Vaticà II. Roma, per cert, l'ha distingit amb una pròrroga de tres anys.

Altres alts eclesiàstics espanyols, tan il·lustres com ell, no van tenir aquesta sort, com el cardenal Vicente Enrique y Tarancón, a qui Joan Pau II va cessar del càrrec quan va complir l'edat reglamentària, o el també cardenal Carlos Amigo, prelat de Sevilla, en la mateixa situació. Rouco tenia la certesa que arribaria fins als 80 anys d'edat al capdavant de Madrid si hagués continuat en el càrrec el seu amic, el papa Ratzinger. Hi ha precedents. Però l'elecció de l'argentí Jorge Mario Bergoglio com a papa Francesc va trencar aquesta previsió de manera radical.

Sorpresa per les últimes actuacions del prelat, que va intentar fins i tot quedar-se a viure al palau arquebisbal

La veritat és que des que l'arquebisbe italià Renzo Fratini, nunci del Vaticà a Madrid, li va comunicar que havia de marxar, Rouco no ha parat de queixar-se. La decisió del papa el va sorprendre, i també el nom del seu substitut, l'arquebisbe Carlos Osoro, càntabre de 69 anys, fins aleshores prelat de València i actual vicepresident de la Conferència Episcopal. Segons el relat de José Manuel Vidal, l'arquebisbe cessant s'ha anat acomiadant en les últimes setmanes dels col·laboradors i fidels, rectoria rere de rectoria, organisme rere d'organisme, aprofitant cada oportunitat per queixar-se de la seva situació i per criticar els nous temps del Vaticà, inclòs el debatut en el sínode sobre la família. En un acte de rebel·lia, que Vidal qualifica d'infantil, el prelat fins i tot es va arribar a plantejar seguir vivint al palau arquebisbal, en un lateral de la catedral de l'Almudena, i això sense consultar-ho abans al seu substitut. Finalment, viurà en un pis propietat també de l'arquebisbat, però al centre de Madrid.

José Manuel Vidal va batejar fa molts anys el cardenal Rouco com el vicepapa espanyol. “És cert que, sense disposar de grans dots carismàtiques, Rouco va saber manar i temperar, controlar i jugar les seves bases amb mestratge”, afirma. La biografia, en canvi, retrata un home més limitat, solitari i desconfiat, i creixentment integrista a mesura que el polonès Joan Pau II anava negant al Vaticà l'esperit reformista dels seus grans predecessors, Joan XXIII i Pau VI. “Rouco no ha recollit els fruits que volia o desitjava”, afegeix Vidal.

Curiosament, Rouco, estudiant de teologia a Alemanya i un dels grans professors de la Universitat Pontifícia de Salamanca, de la qual va arribar a ser vicerector, durant la seva joventut sacerdotal i com a professor a Salamanca va ser un home obert, reformista, molt del Vaticà II. Avui, no obstant això, està alineat amb l'ala més conservadora del poder eclesiàstic. És el cas, també, de l'episcopat espanyol, fet a imatge i semblança seva perquè Rouco ha intervingut en els nomenaments com a membre de la poderosa congregació pontifícia encarregada de triar-los a Roma .

"Sense grans dots carismàtiques, Rouco va saber manar i jugar les seves bases amb mestratge", diu el seu biògraf 

A l'hora dels balanços, no obstant això, Rouco presenta dades que n'avalen la gestió. “El que no se li pot negar és haver convertit la diòcesi de Madrid en una de les més influents i poderoses d'Europa”, afirma Jesús Bastante, que acaba de publicar la primera biografia del nou arquebisbe de Madrid, amb el títol Carlos Osoro el peregrino. El hombre del papa Francisco en España.

En l'arxidiòcesi metropolitana de Madrid (3.661 quilòmetres quadrats, 4.100.000 habitants) hi ha 478 parròquies i 1.680 sacerdots, a més de 1.748 religiosos i 7.060 religioses. Durant el mandat del cardenal s'han ordenat 384 sacerdots. El 2012, últimes dades fetes públiques, es van fer 16.930 batejos, 16.592 primeres comunions, 6.677 confirmacions i 3.974 matrimonis canònics. A més, la diòcesi té 30 col·legis diocesans, 11 dels quals són escoles infantils (de 0 a 3 anys) i 19, centres amb diferents nivells d'educació. Quan el cardenal va arribar a Madrid fa 20 anys hi havia un centre d'estudis teològics, que Rouco va anar convertint en la Facultat de Teologia (1996), per arribar a ser des del 2011 la Universitat Eclesiàstica de San Dámaso, amb facultats de teologia, filosofia, dret canònic, literatura cristiana i clàssica, i un institut de ciències religioses.

Va convertir la diòcesi de Madrid en una de les més influents de Europa, amb vocació de poder polític

També s'han creat en aquests vint anys 29 parròquies inaugurades, i unes quantes més estan en construcció. Encara que la catedral de Santa María la Real de l'Almudena va ser inaugurada per Joan Pau II el 1993, la seva ornamentació s'ha anat completant durant aquests anys, inclòs el Museu de la Catedral, a la cúpula del temple catedralici i amb exposicions temporals.

Però les grans fites de l'era Rouco a Madrid són la Jornada Mundial de la Joventut el 2011, amb la visita del papa inclosa, i, cada any des de fa gairebé una dècada, la Missa de les Famílies a la plaça de Colón de Madrid, amb centenars de milers d'assistents i considerada moltes vegades com un pols en tota regla contra determinades polítiques dels governs de torn.