Que barrut!

M'hauria encantat que el petit Nicolás, aquest presumpte estafador de 20 anys tan de moda, em convidés a una de les seves performances. De totes les entremaliadures que se saben d'aquest nou fill de la política i la cultura de la celebritat, m'entusiasmen aquestes festes que recorden les de Tom Cruise a Risky Business, només que 30 anys més tard i que en les de Nicolás se servia sushi fet “al moment”.

Ara com ara no deixa de ser una altra petita estafa més: el sushi se suposa que és fet al moment, si no el seu ingredient principal perd frescor, color i gust. Perd joventut. Però de la mateixa manera que ens hem acostumat a menjar sushi no tan fresc, digerim Francisco Nicolás com un peix popular, crescut nedant entre la corrupció i la mitomania delirant, però convincent. A Francisco Nicolás li apassionen les mateixes coses que han seduït el PP i altres institucions els últims 20 anys: la riquesa ràpida, certa ostentació i la proximitat a celebritats fent-nos veure que aquests són els pilars de la nostra societat. I que una aspiració lícita d'aquesta generació és ser poderós per acostar-se a poderosos. Per contagi. Francisco Nicolás és com el personatge que Leonardo DiCaprio recrea a Atrápame si puedes, un home que al final s'escapa de si mateix havent assumit mil i una personalitats alienes. I també una mica Marie, la protagonista de l'òpera La filla del regiment, entabanadora i trempada, que tots s'esforcen a redreçar, però ella sempre se surt amb la seva. Ha estat tota una coincidència que la recent representació d'aquesta òpera de Donizetti al Teatro Real de Madrid hagi captivat molts amb els que Francisco Nicolás s'afanyava a fer-se selfies.

Per tot això, Francisco Nicolás veurà feliç el derbi futbolístic d'avui perquè ha aconseguit el que més li agrada: ser famós. És a tot arreu, d'una recepció reial a una escena amb Els Simpson i fins i tot en una emoticona.

Aquella nena per qui Rajoy es preocupava a les eleccions del 2008 podria ser perfectament Francisco Nicolás després d'una reassignació de gènere i havent-se adonat que d'aquesta crisi no en sortirem a les bones. Ara com ara aquella nena de Rajoy prefereix una Espanya com la que va gaudir Francisco Nicolás: on el poder ens manipula fins a fer-nos creure les nostres pròpies mentides i sumar-les a les d'altres. Captiva que el seu muntatge hagi estat descobert a les portes de l'Ambaixada dels EUA intentant accedir a una festa el setembre passat. Jo era dins, l'hauria pogut conèixer, estaria entre els seus selfies. Però el petit Nicolás no va calibrar que els EUA són feroços a les seves fronteres i a les seves portes. Un altre aspecte fascinant del precoç i presumpte estafador és el seu vestuari. Francisco Nicolás imita aquest look irreal encunyat per l'aznarisme: blazer blindat, corbata estrident molt ben cordada, punys de camisa amb bessons, mocadoret, cabells abundants i cara de bo. Com barrejar Arturo Fernández, l'actor, amb Arturo Fernández, l'empresari. Ningú, ni Alejandro Agag o l'exministre imputat Acebes, vesteix així. És la manera en què Francisco Nicolás va imaginar que llueix el poder. Va estar encertat, fins ara l'única explicació que han ofert des de la FAES és que el seu aspecte els oferia credibilitat.

Encara que sembli poc creïble, em fa pena que la fama pugui ser mesquina i passatgera amb Francisco Nicolás i ens n'oblidem abans d'elaborar les nostres llistes dels homes de l'any. Perquè el noi hauria de ser-hi, al costat de Rodrigo Rato, els Pujol, l'exministre Acebes, el milionari senyor Blesa i el gos Excalibur, éssers humans i animals que han marcat aquest 2014.

Teresa Romero s'ha salvat de l'ebola i Ana Mato també. Només va pagar l'Excalibur, un gos gros, però innocent, que si hagués sobreviscut també seria víctima d'un selfie amb el jove Nicolás. Pel que sembla, a Teresa li han donat la dramàtica notícia aquests dies. Segurament l'haurà plorat, com molts de nosaltres per a qui el gos és el millor amic de l'home. La seva mort confirma que, sovint, el primer que se sacrifica quan l'home s'equivoca és l'amistat.

Mentrestant aquests col·legues, els exdirectius de Caja Madrid, insisteixen amb molt de morro que ells no van fer res de dolent o il·legal. Si haguéssim de sotmetre'ls a un rentat de cara ni tan sols recorrent a l'equip de cirurgians que va transformar Renée Zellweger aconseguiríem una millora. Quina barra! En un conegut programa radiofònic es van preguntar com era el rostre de l'actriu abans d'aquesta ja cèlebre operació i pocs van saber respondre. Amb la qual cosa Renée ha aconseguit alguna cosa important: que es tornés a parlar d'ella. El que s'ha fet és la prova que la cirurgia plàstica avança igual que la tecnologia mòbil, encara que també de vegades perd la cobertura i falla. Pel que sembla Zellweger no s'ha fet un lifting, sinó que ha infiltrat i modificat el seu rostre amb líquids extrets del seu cos, i el resultat final, ho hem vist, és una cara d'ambaixadora o amfitriona espantada a la qual acaben d'informar que Francisco Nicolás està entre els seus convidats. Esperant fer-se el selfie que la retratarà definitivament com una ximple.