“Va arribar un moment en què tothom esperava que fallés”

Pregunta. Ja s'ha recuperat de la festa de celebració?

Resposta. Em va costar recuperar la veu l'endemà, però ho vam gaudir com tocava. Vam cantar, cridar, vam fer de tot. A Narita tampoc no hi ha gran cosa, un karaoke i poc més. Ho tornarem a celebrar, segur.

P. En guanyar va subratllar que havia bregat amb molta pressió.

R. Sí, li vaig donar molta importància perquè en haver guanyat tantes curses sembla que hagi estat fàcil. Però jo sabia que en un Mundial de 18 proves en fallaria alguna. I durant el campionat, a mesura que anava guanyant curses, anava creixent la pressió. Hauria de ser a l'inrevés, ja que anava augmentant l'avantatge, però no era així. Va arribar un moment en què tothom esperava que fallés. I em va costar assimilar-ho: sortia a les curses pensant que havia de guanyar, que no podia ser segon. I el cas és que podia ser segon i fins i tot tercer, i no hauria passat res. Però això només ho penses en fred. A mi sempre m'ha agradat tenir una mica de pressió, perquè t'obliga a estar més atent, a controlar-ho tot. I encara que l'he gestionat bastant bé, de vegades estava una mica inquiet, nerviós.

P. Va apostar per completar l'equip amb els seus mecànics de confiança, que no tenien experiència a MotoGP. Va patir també per ells?

R. Sí, sobretot per ells. Perquè jo estava segur que ho farien bé. Però en una fàbrica tan gran, amb tants anys d'experiència, al nou se'l mira amb lupa. Em deien: 'estic treballant i tinc un japonès al darrere mirant tot el que faig'. Em deien que aviat els cauria el pèl, que hi havia massa pressió. Però no han comès cap error.

Montmeló va ser especial perquè vaig lluitar amb Lorenzo, Pedrosa i Rossi”

P. Han perdut gaire pes?

R. Sí, s'han aprimat força. De fet, tinc una aposta amb en Jordi, un d'ells. A València ha d'entrar a la meva granota, si no haurem de fer una volta a la pista de Xest.

P. Com s'encadenen 10 victòries seguides?

R. Amb les primeres vaig anar agafant confiança, hi ha més pilots que han guanyat tres i quatre curses consecutives, es podia fer. Però va arribar un moment, a Montmeló, en què es va girar la truita: cada vegada estava més nerviós, més tens. Encara que la confiança i la motivació sempre hi han sigut. A Brno, on vaig acabar quart, em preguntava què havia passat. I em va costar molt concentrar-me a la segona part de la cursa, quan vaig ser conscient que no arribava i que els rivals s'escapaven. És molt difícil arribar al punt en què assimiles que has de conformar-te amb ser quart, i més si véns de guanyar deu curses.

P. Aquesta va ser una de les curses més difícils de la temporada?

R. Em vaig trobar bé durant tot el cap de setmana, però el diumenge sí que ho vaig passar malament. El pneumàtic patinava molt i no enteníem per què, ni sabíem si era perquè no havia estat capaç de gestionar les condicions de la pista tan bé com els meus rivals. Per sort vam tenir un test el dilluns per entendre-ho tot, perquè si no la setmana següent hagués estat dura.

P. Té la necessitat de saber-ho tot?

Les primeres curses, fins a Le Mans, podia gestionar-les sense anar al 100%, van ser fàcils”

R. Sí. El primer any, quan algun entrenament o cursa em costava més, entenia que era simplement perquè era el meu primer any o perquè el circuit se m'ennuegava amb la MotoGP, però, ara quan em costa, sé que passa alguna cosa. No assimilo el fet de no lluitar per la victòria i això em fa analitzar-ho tot.

P. Quina ha estat la seva millor cursa?

R. N'hi ha moltes, però potser el diumenge més especial va ser el de Montmeló, perquè va ser una cursa molt maca i vaig lluitar contra Lorenzo, Dani i Rossi. Vaig guanyar a casa i a més va ser el primer diumenge que guanyàvem el meu germà i jo alhora. Va ser emocionant.

P. Va començar amb una moto que estava un graó per sobre de la Yamaha?

R. En les primeres curses anava millor. Però suposo que era per un cúmul de coses. La Yamaha no anava tan malament i es nota que en Jorge està acabant molt bé la temporada. En un any una moto no canvia tant. Nosaltres vam anar sempre en la mateixa direcció i molt bé des del principi. Encara que amb prou feines vam tenir pretemporada, a l'hivern vam saber entendre com treballar amb els nous pneumàtics i em vaig trobar molt bé amb el xassís nou que em va fer Honda. A Pedrosa, per exemple, no li agradava i ha corregut amb el de l'any passat.

P. Li va faltar oposició en la primera meitat de la temporada?

R. A les primeres curses, potser fins a Le Mans, les victòries van ser més fàcils. Van ser triomfs còmodes. Podia gestionar les curses sense necessitat d'anar al 100% totes les voltes. Això em permetia tenir un marge de seguretat: fins a Montmeló no vaig caure ni una vegada quan l'any anterior per aquestes dates ja havia caigut unes quantes vegades. Després es van anar apropant, tant les Yamaha com en Dani. I des de Mugello les curses han estat més competides.

P. Va demanar a Honda una moto imperfecta, per poder manar més que ella. L'ajuda això a ser competitiu en qualsevol circumstància?

R. Pot ser. Però depèn de l'estil de cadascú. A Lorenzo la moto pràcticament no se li mou, va sempre molt estable. Però aquest no és el meu estil. Si busques la moto perfecta, que no es mogui gens, arribes al límit més ràpid. Jo volia una moto que em permetés cometre errors, que es mogués a l'entrada del revolt, però em permetés entrar encara que no fes la línia perfecta. Totes les motos sempre se m'han mogut força. Amb una de molt rígida o molt precisa vaig més tens perquè sé que si es mou sortiré fora o cauré.

P. En una entrevista recent Doohan va subratllar que, a ell, el joc psicològic també se li dóna bé.

R. Jo sempre dic que per molt que vulguis menjar la moral a un rival, on has de fer-ho és a la pista, que és on més bé s'aconsegueix. Pots parlar molt, però on millor es juga psicològicament és a la pista i no hi ha millor manera de fer-ho que ser sempre primer. Això et fa tenir més confiança.

P. Recordo un “la meva sortida ha estat bona, però la d'en Jorge ha estat millor”, després que Lorenzo se saltés la sortida a Austin...

R. Allò va ser després del podi... Em va sortir així. No diré que està ben fet, però cal deixar-ne anar una d'aquestes de tant en tant. Tothom ho fa.

P. Què li fa conservar les ganes de seguir guanyant?

R. L'entorn. No és el mateix guanyar sol que fer-ho amb un equip. Gaudir de la victòria un sol per a mi no té sentit. Tu lluites per la victòria no per sentir-te el millor, sinó per poder gaudir-ho i sentir-te feliç. Guanyar i veure que el teu equip també ho viu i ho celebra amb tu és el que et fa mantenir aquesta motivació.

P. Sempre té Valentino a la punta de la llengua, el seu objectiu és emular-lo?

R. No es tracta d'emular-lo, però sempre ha estat el meu referent a la pista i fora. Ho ha gestionat tot molt bé. El seu palmarès ho acredita. Així que n'aprenc. Però mai no es pot copiar els altres, cadascú és com és.

El que em motiva és guanyar i que el meu equip ho visqui i ho celebri amb mi”

P. Com pensa ajudar el seu germà Àlex a guanyar el títol de Moto3?

R. És difícil, perquè puc aconsellar-lo, però a la pista estarà ell sol. I jo sé que per molt que t'adverteixin dels errors, no n'aprens fins que no els comets. Sé que és difícil gestionar les últimes curses d'un campionat, però l'única cosa que puc fer per ajudar-lo és estar amb ell, que ens entrenem junts i ho fem tot junts perquè no estigui obsessionat amb el campionat.

P. I a sobre deu voler guanyar la 12a cursa de l'any i igualar el rècord de Doohan.

R. D'aquí al fet que acabi la temporada, sí. Ho intentaré aquest cap de setmana, vejam què passa.