La fabulosa dècada de Messi

Avui fa 10 anys del debut oficial de Messi com a jugador del Barça. El davanter de 17 anys, dorsal 30, va substituir Deco en el partit que es va jugar a Montjuïc contra l'Espanyol (0-1). No va ser un matx per recordar, precisament, ni va suposar el punt de partida de l'espectacular trajectòria del quatre vegades guanyador de la Pilota d'Or. El rival ciutadà hauria pogut ser perfectament la destinació de Leo quan l'Espanyol es va interessar per la seva cessió en els moments de confusió sobre el futur d'un jugador la llicència del qual va ser denunciada un any després per Javier Tebas, llavors advocat de l'Alabès i vicepresident de la Lliga, perquè no es va tramitar a temps la fitxa de Messi.

Encara que com a guanyador ha tingut mil padrins, no és casual que el seu compromís amb el FC Barcelona comencés amb la signatura en un tovalló, senyal de frivolitat o, per contra, de fe cega, com si el seu èxit estigués tan garantit que no hi hagués necessitat de cap paper perquè ningú dubtava de Messi. Aconseguida la celebritat, és fàcil i gratificant reconstruir el seu pas per la Masia. No obstant això, fins que Capello va arribar al Gamper el 2005, la carrera de Messi va ser de consum intern i hi va haver fins i tot qui va proposar que s'acostumés a Montjuïc en comptes del Miniestadi. Leo va enlluernar llavors al Camp Nou quan li va enviar una canonada a Cannavaro i el tècnic de la Juve va exclamar: “Doneu-me aquest petit diable; mai havia vist un noi de la seva edat jugar de manera tan descarada; sembla Diego”.

Leo es va convertir en Maradona el  2007, quan va fer un gol al Getafe en una jugada semblant a la protagonitzada per Diego a Mèxic el 1986 

Messi es va convertir en Maradona a l'abril del 2007, quan va marcar un gol al Getafe en una jugada semblant a la protagonitzada per Diego al Mundial de Mèxic del 1986 contra Anglaterra. Els gols són tants i tan exquisits que no només permeten calibrar la seva figura a cada moment, sinó que ajuden a actualitzar el futbol. Les últimes generacions de seguidors coneixen Zarra, Müller, César, Di Stéfano, Maradona, per les gestes de Messi. Ha estat 10 jugadors diferents en un de sol des que es va estrenar com a golejador el maig del 2005 en els tres minuts que va jugar contra l'Albacete: va marcar un gol de vaselina després que l'àrbitre n'hi anul·lés un altre, també de vaselina. Així funciona Leo.

Messi començava a la banda, regatejava, desbordava i marcava gols. No hi havia manera d'aturar-lo, i si un defensa ficava la cama quedava retratat, com li va passar a Del Horno a Stamford Bridge, el febrer del 2006, quan Mourinho va denunciar que a Catalunya es feia “teatre del bo”. Guardiola va respondre al portuguès a la sala de premsa del Bernabéu, en 2011, amb la falca del “puto amo”. Messi va coronar després la victòria barcelonista al torneig per excel·lència del Madrid: la Copa d'Europa. L'argentí havia deixat de ser extrem dos anys abans per convertir-se en fals nou per decisió de Guardiola al mateix Chamartín la nit del 2-6.

No hi va haver cap ariet que tingués una vida fàcil amb Messi. Ni Eto’o, ni Ibrahimovic, ni Villa. Messi feia gols fins i tot amb l'escut, com al Mundial de Clubs, perquè era imparable per la velocitat de conducció de la pilota, la freqüència en el toc, el canvi de ritme, el driblatge, l'explosivitat, fins que es va trencar l'abril del 2013 a París. Trencat el llum, es va apagar el Barça.

Messi ha reaparegut temps després com a connexió, solidari i assistent, al servei de Neymar, com si tornés a la sortida, al partit amb l'Albacete, en què el va treure a collibè Ronaldinho. El noi que se'n va a dormir a Rosario i es lleva al Camp Nou aspira a conviure amb Neymar i Luis Suárez. Té el gen competitiu argentí i la cultura futbolística del Barça per reinventar-se com a 10 després de ser un 7 i un fals 9. L'èxit del Barça sempre va dependre de la seva felicitat. I pot ser que ara el triomf passi perquè Messi jugui per al Barça en comptes que el Barça jugui per a Messi. Avui, 10 anys després, comença una nova dècada amb Messi.