Nous déus al MNAC

“Jo vaig néixer dibuixant com un altre neix geperut”, explicava el pintor Ramon Calsina, que des de ben petit va començar a estudiar dibuix.

Autor d’olis, dibuixos i gravats de traç precís i estilitzat, amb certa ironia i incorporant gairebé sempre algun element insòlit o fantàstic, el seu estil s’ha enquadrat dins del surrealisme i l’art figuratiu, en concret, dins del que s’ha qualificat de “realisme màgic”, tal com es pot veure a Vallès optimista (a la imatge) realitzat el 1932, una de les tres obres que per primera vegada exposa el MNAC. Tot i això, Calsina sempre va negar qualsevol mena d’encasellament.

L’escàs reconeixement oficial de la seva obra, a causa de la forta vena social dels seus quadres, va canviar quan el 1983 un grup de poetes, escriptors, artistes i intel·lectuals, amb Tísner i Pere Calders al capdavant, van reclamar-ne el reconeixement publicant un manifest a la premsa amb el títol Ramon Calsina, un pintor sempre vigent, que va acabar en una gran exposició antològica de la seva obra organitzada per la Generalitat.

Després d’anys d’oblit i d’haver estat la seva obra mutilada, la pintura de Lluïsa Vidal torna a lluir en la seva ciutat natal. Considerada l’única pintora de la segona generació de modernistes, va veure com moltes de les 300 obres que va fer en la seva curta vida —va morir als 42 anys, víctima de la grip espanyola— es van col·locar en el mercat amb la signatura d’altres pintors, homes i més cotitzats.

El MNAC, que conserva nou de les seves pintures, donades el 1935 per les germanes de l'artista, per primera vegada n'exposa dues de forma permanent: un esplèndid autoretrat i el Retrat de Marta Vidal Puig (a la imatge), pintat en 1911.

En el moment que la va crear, la seva pintura va ser considerada "massa viril" i els seus temes també: va renegar de pintar flors —considerat propi de les dames— i va conrear la pintura d'interiors i escenes de gènere. Va vendre gairebé tot el que va pintar i va treballar il·lustrant les pàgines de diverses revistes literàries, com la feminista Feminal. Al final, la filla més artista del gran moblista Francesc Vidal va aconseguir viure dels encàrrecs que rebia, a més de les classes per a "senyoretes" que impartia al seu estudi del carrer Salmerón, que havia ocupat el pintor Isidre Nonell fins a la mort.

En un conjunt de més de 1.300 obres d’art costa destacar, però Aleix Clapés ho aconsegueix en la nova presentació del MNAC. Les seves pintures, sobretot les religioses, però també el seu autoretrat, tenen un aire expressionista, tenebrós i inquietant. Sorprèn saber que va ser el pintor preferit tant de Gaudí com del seu mecenes, Eusebi Güell. L’arquitecte va ser qui el va cridar per col·laborar en la decoració del Palau Güell, on va pintar els frescos de la façana mitgera i algunes portes de la planta noble. Però són els seus mobles els que s’emporten la palma, deixant clar el seu virtuosisme en el treball de la fusta. El museu, a través de l’acord que va subscriure al juliol amb la Sagrada Família, exposa el mobiliari que va realitzar per a la família Ibarz de Barcelona (no se sap on és l’habitatge), que fins fa poc s’exhibien a la Casa Museu Gaudí del Parc Güell.

De clara tendència modernista i inspiració floral, no solament en els estampats de les teles, sinó en les seves formes orgàniques i les decoracions amb pa d'or creats cap a 1900. Onírics i d'estrambòtica bellesa. Sofà, cadires, consola i una vitrina (a la imatge) semblen dignes d'una pel·lícula d'animació creada per Disney. Polifacètic com ell sol, també va dirigir i va ser propietari de la revista Hispania.

És un dels maleïts de l'art català, potser perquè el 1960 va ser ingressat en un sanatori acusat d'escàndol públic per passejar nu per la seva finca. L'obra del dibuixant, escultor i gravador barceloní, qualificat per Eugeni d'Ors com "el primer artista noucentista", està repartida principalment entre el MNAC (que en conserva més de 800 obres) i el Museu d'Art de Cerdanyola, que conté una donació de 250 dibuixos més. A la nova presentació ha passat de no estar representat com a permanent a tenir una desena d'obres repartides per totes les sales, com el seu Retrat d'Albéniz (a la imatge). De carrera complexa i confusa —va acabar internat en un sanatori— demostra com cap altre que els artistes que es passaven de la ratlla marcada pel cànon no tenien cabuda fins ara.

Ser germà del gran escultor Juli González ha condemnat Joan González a passar desapercebut per al gran públic. Escultor, pintor, dibuixant i decorador, els seus amics Alexandre de Riquer i Joaquim Torres-Garcia l’anomenaven “artista fins al moll de l’os”. Va treballar en l’estudi del moblista Francesc Vidal, on va ser mestre de Gaspar Homar i de Lluïsa Vidal. El seu llegat està format per una gran quantitat de dibuixos amb escenes de cafè, estudis de nus femenins, autoretrats, reflexos de la vida nocturna i bohèmia i, sobretot, paisatges, que va conrear amb gran dedicació i en els quals va pintar enormes pedres, com a Paisatge (a la imatge), realitzat entre 1904 i 1905. L’any següent, després de tornar de París, va realitzar la seva primera i única exposició individual a la Sala Parés. El 1998, el llavors Museu d’Art Modern li va dedicar una gran exposició dels seus dibuixos i pintures gràcies a la donació de les hereves del llegat González d’uns 200 dibuixos, dels 800 recuperats. Els González permeten rastrejar, com en cap altra família, l’ambient artístic de la Barcelona entre el segle XIX i XX.

Les quatre pintures que per primera vegada exposa el MNAC de Pere Torné Esquius, entre elles Interior de saleta (a la imatge), de 1913, caracteritzen el seu estil senzill, dolç i clar, ple de color, gairebé naïf, que li va donar fama, juntament amb els dibuixos que va realitzar dirigits a un públic infantil. La seva obra va ser acollida com indispensable per a la seva època, i va arribar a ser qualificat com “el nostre artista nacional per a l’educació infantil”, després d’il·lustrar els contes d’Andersen i Perrault, Papitu i els Almanacs Tobella, encara que després va caure en l’oblit i és pràcticament un desconegut.

Però no tot és pau en la seva obra. Els petits quadres que exposa el MNAC, com altres paisatges de l’autor, són plens de misteri. Realitzats potser després de la seva tornada a Barcelona durant la Gran Guerra, acaben desconcertant l’espectador quan es comprova que són buits, que els humans que hi viuen estan absents i que el que hi predomina és el silenci.

Va exposar la seva obra a la Sala Parés el 1903, i el 1910 va publicar el seu llibre més conegut, Dolços indrets de Catalunya, prologat per Joan Maragall, una obra evocadora del món rural, de fet un llibre personal més que infantil, a través d’un àlbum amb 39 reproduccions de dibuixos a ploma que reflecteix les aspiracions noucentistes cap a una Catalunya ideal. És un dels autors als quals el museu té previst dedicar una exposició monogràfica.

Membre destacat de la Generació del 1917, en què la pintura s’alça com a alternativa de l’idealisme del Noucentisme, va viatjar —com molts joves artistes de la seva època— a París, on va residir durant molts anys i va participar en nombroses exposicions. Gravador i escultor, se’l coneix per la seva pintura, la majoria paisatges i bodegons expressionistes plens de color, però menys pels seus quadres de geometria abstracta (a la imatge), que va conrear en la dècada dels anys vint amb altres pintors com Joaquim Torres-Garcia o Piet Mondrian, que van formar part del grup Cercle et Carré. El MNAC, a banda d’exposar un autoretrat de l’autor vestit de milicià republicà realitzat el 1938 durant la Guerra Civil —va ser ferit en el front de Terol—, desenterra quatre de les obres d’aquest període menys conegut.

És una de les grans recuperacions del MNAC. Exposat en l'àmbit de la Guerra Civil, al costat de les obres que es van poder veure al Pavelló de la República Espanyola de 1937, dibuixos com Els terribles crims (a la imatge) d'aquest joveníssim autor criden l'atenció pel seu dramatisme. Sordmut de naixement, el podem considerar l'artista més jove de la República. Amb sis anys va viatjar a Mèxic. Després de passar quatre anys en aquell país, va tornar a Espanya i amb 16 va publicar Un nen i la guerra: trajectòria plàstica, il·lustrat per José García Narezo. Després de la Guerra Civil va emigrar definitivament a Mèxic. Va exposar a Nova York, l'Havana, Los Angeles i San Francisco, entre moltes ciutats.

Pintor, il·lustrador i creador de caricatures polítiques. El MNAC conserva una gran quantitat d'obres d'aquest autor creades com a periodista gràfic en guerres entre Rússia i l'Imperi turc, quan no existia el fotoperiodisme. Uns dibuixos que destaquen pel seu realisme, detallisme i precisió sorprenents, realitzats sovint en el camp de batalla, de vegades fins i tot en primera línia, que el museu exhibeix al costat de l'enorme La batalla de Tetuan de Fortuny.

Conservador de gravats, fundador i president de l’Institut Català d’Arts del Llibre, va col·laborar en l’organització de l’Exposició Universal de 1888 i en la creació de la primera biblioteca pública de la ciutat, l’Arús. També va ser director del Museu de Reproduccions i director de l’editorial Montaner y Simón.

Entre els pintors orientalistes destaquen Fortuny i el recuperat Tapiró. També, un quasi desconegut Antoni Fabrés, les obres exòtiques del qual amb temes orientals van delectar la classe burgesa. Va viure a Itàlia i França i va gaudir d’un gran prestigi internacional gràcies al suport del seu marxant Adolphe Goupil. El 1902 va marxar a Mèxic, on el 1908 va ser nomenat inspector general de Belles Arts del país. El 1926 va donar una gran quantitat de les seves obres al Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona demanant a canvi que una de les sales portés el seu nom, una cosa no va aconseguir. La recuperació d’algunes de les seves obres, com Repòs del guerrer, de 1878, salda aquest deute amb el pintor.

L'aposta per recuperar autors del MNAC passa també per artistes no catalans que fins ara no tenia sentir exposar-los en la col·lecció permanent. És el cas de l'obra del noruec Edward Munch Retrat de Thor Lütken, cedit el 2007 en dipòsit pel seu propietari, Jorge Lütken, nét del personatge retratat. També, Retrat de Colette (1905), del pintor de la bona societat parisenca Jacques Blanche, una obra que va comprar, com la majoria de les pintures, la Junta de Museus. El mateix passa amb l'excel·lent retrat del galerista Josep Dalmau (a la imatge), de la pintora Mela Mutermilch, una de les poques pintores de les avantguardes.

Autors com Dario Regoyos, Ignacio Zuloaga o Julio Romero de Torres —autor d'El retablo del amor, una enorme i sensual obra amb set de les seves belles dones— abandonen definitivament els magatzems. Entre els fotògrafs, Otho Lloyd, casat amb l'espanyola d'origen georgià Olga Sacharoff, autora de la magnífica Un casament, a més de Pere Casa Abarca, el gran i misteriós Joan Vilatoba, Agustí Centelles que se expone junto a las obras de la Guerra Civil, Pere Català Pic i Josep Badosa.