Diners sense límit a canvi de la submissió dels consellers

Els economistes diuen que no es pot explicar el funcionament d'una empresa sense analitzar els incentius dels seus directius i consellers. En el cas de Caja Madrid i de Bankia, sembla clar que eren perversos perquè tota la direcció estava controlada gràcies a generoses targetes opaques, salaris elevats per als directius, bones dietes per als consellers i crèdits amplis a preus baixos. Alguns es van comprar un habitatge amb tipus d'entre l'1,5% i el 4%, i després la van moblar amb càrrec a la targeta black.

L'antecessor de Miguel Blesa a la presidència de Caja Madrid, Jaime Terceiro, va establir que el màxim que podia rebre un conseller era 26.000 euros. Blesa va permetre que els ingressos del seu vicepresident, José Antonio Moral Santín (per la participació a la caixa i a les empreses de la corporació) aconseguís els 526.000 euros, és a dir, vint vegades més.

Altres càrrecs es movien amb quantitats més petites, 67.000 euros Estanislao Rodríguez-Ponga, però que es convertien en salaris alts si s'hi sumava la despesa feta amb la targeta opaca. Però el descontrol va començar pel mateix sou de Blesa, al voltant de 3,5 milions, que suposa 18 vegades més que el del seu antecessor Terceiro.

Blesa pujava el límit de despesa de les targetes si els consellers eren més propers

Però aquesta sagnia de diners no era a canvi de res. El president de Caja Madrid, Miguel Blesa, lliurava targetes (que tenia diferents límits en funció de la proximitat que tingués amb el conseller o directiu), per dirigir l'entitat amb tranquil·litat. És a dir, Blesa emprava els diners de l'entitat financera per acontentar als seus directius i convertir-los en vigilants acrítics de la seva gestió. Després de rebre tants diners és difícil portar la contrària al president, tot i que tampoc altres consells d'empreses espanyoles es caracteritzen per viure debats intensos. D'aquesta manera, Blesa va arribar a repartir 15,5 milions entre 2003 i 2012 entre consellers i alts directius.

Després de l'escàndol que hi va haver quan es va conèixer que gairebé tots els diners van servir per a despeses personals luxoses, ahir, el ministre d'Economia, Luis de Guindos, va recalcar que aquestes pràctiques van desaparèixer “quan l'entitat es va nacionalitzar” i que els nous gestors de Bankia tenien la instrucció de remetre totes les pràctiques irregulars que detectessin. “Cal recuperar-ne totes les quantitats”, va recalcar el ministre a Washington, després de participar en la reunió del G-20. Així, va recordar que hi ha una altra vintena de casos a Catalunya Banc i 28 a Novagalicia Banco pedents, informa Amanda Mars des de Washington.

Per entendre com es va arribar a viure aquesta situació a Caja Madrid cal recordar que des de mitjan anys noranta va ser un gegant financer que va tenir vuit milions d'estalviadors i més de 200.000 milions d'euros d'actius; era la segona caixa d'Espanya i va arribar a guanyar 2.800 milions en només un any. Nedava en l'abundància. No repartia dividends perquè li faltaven accionistes però lliurava part del benefici a l'Obra Social que arribava a gairebé tots els pobles de Madrid i algunes capitals on estava instal·lada.

A més de repartir vises, es van apujar les dietes del consell i els salaris

Caja Madrid finançava projectes, alguns ruïnosos i reclamats per les Administraciones madrilenyes, com el Parque Warner. L'entitat subvencionava generosament cada any les fundacions del PP, PSOE i IU i concedia crèdits als partits en dificultats, els representants dels quals s'asseien al consell. Funcionava com un banc més, encara que el seu consell d'administració era com un parlament reduït.

Les batalles pel poder dins de Caja Madrid han estat intenses des de fa molt de temps. El 1996, Blesa va accedir a la presidència amb un pacte estrany amb Izquierda Unida i Comisions Obreres. Un matrimoni estrany que està en l'origen de la gènesi de l'escàndol de les targetes. El 2009 va arribar una batalla política pel poder dins de la caixa, iniciada per Esperanza Aguirre, mentre ningú gestionava Caja Madrid, que s'enfonsava amb una morositat creixent mentre la crisi financera creixia. Aquella crisi es va viure amb un creixement de les retribucions, l'última festa d'un Titanic que s'enfonsava sense que ningú no n'exigís responsabilitats al president. Estaven més pendents de les seves vises opaques i quan se'n van adonar la caixa havia desaparegut.