David Fincher : “Hollywood és un microcosmos d'arrogància”

A molts cineastes se'ls aplica el qualificatiu de cirurgià. És un fet comú que aconsegueix que a aquests creadors se'ls infli l'ego. En realitat, pocs, molt pocs, se'l mereixen. Com a diseccionador de l'ésser humà, David Fincher (Denver, Colorado, 1962) està a l'altura de la comparació. Fred, perfeccionista —reconeix que repeteix moltes vegades cada pla encara que després es quedi amb la primera o segona presa—, el seu masclet, model d'escrupolositat facial, plasma en la seva cara aquesta obsessió. Amb una carrera amb títols fascinants (Seven, Zodiac, El curiós cas de Benjamin Button, La xarxa social), destinats al públic intel·ligent, a Fincher alguns li critiquen que esculli habitualment material per sota de la seva altura cinematogràfica.

Pot ser que això passi amb Perdida, un best-seller que descriu les realitats i les fantasies que sustenten les relacions humanes, especialment les dels matrimonis. Però també sobre les façanes que es creen davant els mitjans de comunicació i davant la comunitat, com li passa al protagonista, principal sospitós de la desaparició de la seva dona. Gillian Flynn, la seva autora, és també la responsable d'un llibret al que Fincher dóna un volada que, salvant les distàncies, recorda a com Francis Ford Coppola va construir El padrí des d'una novel·la mitjana de Mario Puzo. “Senzillament, em va arribar el seu guió i vaig pensar que calia rodar-ho tal com estava escrit”, explica ell.

Assegut en la mateixa cadira de la mateixa suite en la qual va promocionar Millennium —detall que a ell se li havia escapat; en saber-ho apareix en el director un somriure—, Fincher comença explicant un dels grans encerts de Perdida: Ben Affleck, un actor que arrossega una gegantesca relació d'amor-odi amb el públic i que aporta aquest pòsit al personatge: “No crec això, el vaig escollir perquè volia algú que fos encantador i [pensa durant una llarga estona, un silenci que repeteix en gairebé totes les seves respostes] afable. I que fos un gran actor”.

Malgrat la seva experiència, al creador encara hi ha bastantes coses que el treuen de polleguera del cinema. Com el debat sorgit durant el rodatge sobre si respectaria o no el final de la novel·la: “El rumor va sorgir de la revista Entertainment Weekly i és una d'aquelles coses que… Per què l'especulació? Només calia esperar i veure la pel·lícula. Em sorprèn tanta estupidesa”. El que ens porta a la reflexió de Perdida sobre el paper dels mitjans i el comportament que adopta la gent quan són objecte dels seus reportatges: “Cert, però siguem sincers. Jo no parlo de la CNN o de The New York Times, sinó d'uns mitjans escombraries, que poden provocar una indignació legítima davant com manipulen la realitat, i es poden convertir en jutge i part. I molta gent els fa servir per informar-se, i això em preocupa”.

En els seus últims treballs s'adverteix una reflexió sobre el que la gent és i el que mostra als altres, sobre les façanes que construïm per relacionar-nos amb els altres. “No hi estic d'acord, almenys no ho he fet conscientment. Sí que és cert que canviem segons qui hi hagi davant. No importa la veritat, sinó com veiem els fets. En quin moment ens hem arrogat el poder de jutjar i condemnar?”.

Com altres autors, Fincher usa el thriller per parlar de l'aquí i l'ara, de la crisi econòmica. “M'agradaria ser picallós. Perdida no és un thriller, sinó una sàtira que s'endinsa en un misteri observat de forma absurda en el qual juguem amb la informació de què disposa l'espectador. Per mi, un thriller seria Psicosi. En les pel·lícules de Hitchcock, excepte en aquesta i a Vértigo, el públic sap més que el protagonista. Perdida pot ser que sigui la meva obra més propera al hitchcockisme, perdó, a Vértigo, per com la realitat es retorça segons qui l'observa. Per això m'agrada Vértigo. Crec que el millor gènere per parlar de problemes socials, racials o econòmics és la ciència-ficció, perquè situa l'espectador molt lluny de la seva realitat”.

Fincher està embarcat en la versió nord-americana per la HBO de la sèrie de televisió britànica Utopía. “Els projectes que portava per al cinema no acaben de quallar. Si passen, passen, però ara com ara…”. Continua sense agradar-li Hollywood? “Hollywood és… Hollywood és un concepte més gran que el lloc, una cosa que és exactament com cadascú se la imagini. I on tenen cabuda des de creadors genials a executius a qui no importa el cinema. Un microcosmos d'arrogància i poder”.