Mary Kay també faria la gigaenquesta

Segurament us heu creuat amb elles alguna vegada i no us n’haureu adonat. Són mestresses de casa en una missió que dóna sentit a les seves vides: vendre cosmètics. Són deixebles de Mary Kay Ash, la fundadora d’un dels negocis piramidals amb més èxit del capitalisme modern. Venda porta a porta, amb amigues i conegudes, de productes de bellesa creats el 1963 per una emprenedora excepcional. L’objectiu de Mary Kay Ash és fer caixa, esclar, però també injectar autoestima a 3 milions de dones que, en un entorn masclista, el més autònom que havien fet era posar la rentadora. Mary Kay Ash va establir protocols d’actuació i d’actitud davant la vida que són les taules de la llei de les seves deixebles. Al replà de l’escala, al bus o a la cafeteria us podeu trobar senyores carregant una maleteta plena de cremes, catàlegs i les regles Mary Kay. La seva organització és popular, jeràrquica i sobretot, estudiada en cada detall. Si Mary Kay Ash fos d’aquí, admiraria l’Assemblea Nacional Catalana.

La seva organització és popular, jeràrquica i, sobretot, estudiada en cada detall

Dilluns, set del vespre. La seu nacional de l’ANC són uns baixos comercials del carrer Marina, a Barcelona. Els passadissos són un laberint de caixes de documents i marxandatge independentista. Hi ha sales de reunions batejades amb noms de muntanyes: Sala Montserrat, Sala Mola, Sala Pedraforca. Al final del passadís, a la sala d’actes, Adrià Bofill espera que una cinquantena de veterans de l’ANC i d’Òmnium agafin lloc per començar la sessió. Per a la reunió es disposen cadires plegables noves de trinca, que es desembalen a mesura que arriba la gent. És un seminari de formació dels responsables de voluntaris de la gigaenquesta a Barcelona, que està previst que se celebri entre el 19 i el 25 d’octubre. La majoria són homes de més de cinquanta anys. La sala està presidida per la senyera i l’estelada; amb la de la Unió Europea potser tot plegat tindria un to massa institucional.

Dos dies abans, la intenció d’aquest cronista era ser present en una reunió de formació de voluntaris rasos de Sant Boi de Llobregat. La sol·licitud va ser denegada per l’ANC, al·legant motius de privacitat dels assistents i admetent que era més tranquil·litzadora l’opció que seguís les explicacions “d’algú que sabem que ho farà bé”. Efectivament, Bofill és un excel·lent comunicador. Es fa escoltar, és sintètic, no llegeix apunts i ho té tot per la mà. Bofill tampoc és un arrauxat: la seva presentació podria ser la d’un director de planta de General Motors que explica el muntatge d’un cotxe elèctric.

“A Catalunya no ens agraden els uniformes”

La manca de rauxa és el que sorprèn més de la reunió: si de cara a la galeria l’independentisme militant gesticula tot el que pot, de portes endins actuen com si es tractés d’un congrés de corredors d’assegurances. De fet, aquesta és una de les lliçons primordials que els transmet Bofill, com una de les regles d’or Mary Kay: en el porta a porta no s’ha d’exposar cap posicionament polític. “No s’han de lluir estelades ni samarretes del Che ni tan sols les samarretes grogues. Amb la xapa identificativa, n’hi ha prou. A Catalunya no ens agraden els uniformes”, insisteix Bofill. El posicionament polític es limita, doncs, a les preguntes de l’enquesta.

No s’han de lluir estelades ni samarretes del Che ni tan sols les samarretes grogues

L’organització de la gigaenquesta és una successió de codis identificatius que divideixen el territori des del nivell comarcal fins a una illa de cases. L’organització ha imprès 100.000 mapes, cadascun diferent, per als 100.000 voluntaris que esperen captar per a la gigaenquesta –fins ara n’han aconseguit gairebé la meitat. L’organigrama és el d’un exèrcit: coordinadors nacionals, responsables de territori, de districte, caps de grup de voluntaris i, finalment, els voluntaris.

Cada grup de voluntaris rep una caixa, amb el seu codi identificatiu, les seves carpetes, xapes, enquestes i els mapes. Per a la reunió, Bofill en té una de mostra, de Sant Adrià de Besòs: obre la caixa i mostra el contingut. Els mapes són la pedra filosofal, el document que provoca més respecte. Parlen dels mapes com a Glenngarry Glenn Rose (traduïda aquí com a Èxit a qualsevol preu) parlaven de les targetes amb el contacte dels millors clients. Totes les llars de Catalunya –calculen tres milions, sense comptar-hi les segones residències– queden identificades en tres nivells segons la densitat d’indecisos que hi ha en aquell barri. Com més indecisos –nivell P1–, més valor té el mapa.

Bofill és un voluntari més de l’ANC, enginyer de professió. Comença la seva ponència mirant de convèncer els presents de la utilitat de fer un porta a porta. “Segurament ho haureu vist a les pel·lícules americanes. Si ho fan, és per alguna cosa. De fet, n'hem comprovat l'eficàcia”. Posa d’exemple un dels tests realitzats el darrer any per ell i set companys més, al barri de la Verneda: el 80% de les persones qüestionades van respondre l’enquesta i van cedir les seves dades. Tot i això, Bofill adverteix que els voluntaris s’han d’esperar la negativa de molts veïns i que la prioritat és evitar el conflicte i no insistir: “Si algú és bel·ligerant, hem de marxar ràpid. L’important és que al cap de cinc minuts ens hagin oblidat”.

Parlen dels mapes com a ‘Glenngarry Glenn Rose’ parlaven de les targetes amb el contacte dels millors clients

El 80% és un nivell d’efectivitat difícil d’assolir, segons el testimoni de tres voluntaris del porta a porta massiu de dissabte a Badalona. Un d’ells és Maria Conesa. Té 26 anys, és dissenyadora gràfica i viu al barri de la Salut. Dissabte a Badalona va trucar a la porta de 24 habitatges: 16 van atendre-la i només 9 van respondre l’enquesta. “Era un barri complicat i molts em deien que no volien saber res de la independència. L’organització va deixar clar que no havíem d’insistir. En tot moment hi va haver cordialitat”, afirma Conesa.

Els voluntaris han de seguir 20 consells d’actuació. Bofill s’esplaia de manera especial en les formes d’accedir a l’edifici. A tall de presentació, pel porter electrònic cal dir: “Bon dia. Ens pot obrir, sisplau? Som els voluntaris de la consulta del 9 de novembre. Venim a portar informació”. Bofill demana que llegeixin aquestes frases, que no s’improvisi. I si l’interlocutor vol parlar en castellà, canviar al guió en castellà.

Les instruccions que dicta Bofill són minucioses: esperar vint segons perquè respongui l’intèrfon el veí del primer o provar-ho amb el del segon; la necessitat de dur un bolígraf; cal començar l’enquesta pels pisos més alts; a l’hora d’omplir l’enquesta, cal fer-ho sempre de tal manera que l’enquestat vegi què hi estàs escrivint –“l’èxit és si ell t’agafa el bolígraf i escriu ell”. Les instruccions fins i tot estableixen la manera precisa de com s’ha de deixar el butlletí de l’enquesta als apartaments on no hi hagi ningú: col·locat verticalment, recolzat entre el terra i la porta, amb un clip que subjecti la propaganda.

Al meu costat tinc el més jove de la sala. Es diu Xavier Mola, de 28 anys, militant d’ERC i cap de grup de voluntaris a Nou Barris. Poca gent pren notes mentre Bofill parla, i Mola no n'és una excepció. Damunt d’una cama té un llibre de Thomas More, Utopia, mentre que amb les mans potineja el seu mòbil. “És que se m’ha acabat el límit de megues i ara em va molt lent”. Li demano si l’organització del seu partit és comparable a la de l’ANC: “No es pot comparar, ni tan sols per complexitat”. Davant meu s’asseu Daniel Silva, empleat d’hostaleria que fa mans i mànigues per trobar hores per a les seves tasques a l’ANC. N’és membre actiu des del març. Per què va decidir aquest canvi que fa més difícil la seva vida? “Per unes declaracions del Girauta –l’eurodiputat de Ciutadans– i una notícia de l’ABC. Aquell dia vaig dir ‘prou’”.