Aquesta Xina

Hi ha moviments polítics encapsulats que no sintonitzen amb el món exterior i n'hi ha de connectats amb les vibracions globals. Això és el que passa amb la campanya de desobediència civil ciutadana que reivindica de forma pacífica eleccions lliures i democràtiques a Hong Kong sota el nom d'Occupy Central.

Els set milions i escaig d'habitants de Hong Kong són molt pocs davant dels 1.300 milions de xinesos. Amb prou feines són 800.000, una cinquena part del cens hongkonguès, els que van anar a votar al juny en un referèndum, qualificat d'il·legítim i il·legal per les autoritats, sobre com s'han de fer unes eleccions democràtiques. Potser arriben a 100.000 els que s'han mobilitzat aquests dies al centre de la ciutat. I no obstant això, la reivindicació amb totes les seves conseqüències del principi democràtic (una persona, un vot) és una amenaça intolerable per a Pequín, que no tem tant unes eleccions lliures com la mimetització de l'exemple a la resta de la Xina.

La proposta avalada pel Partit Comunista, i que rebutgen els manifestants, admet el sufragi universal però estableix el dret de veto sobre els candidats, en funció del seu esperit patriòtic. Un consell electoral en el qual Pequín té majoria és el que triarà els candidats idonis que se sotmetrien al sufragi universal. I com es pot distingir un patriota? Ens hem de remetre al petit timoner Deng Xiaoping, fundador de l'actual Xina alhora comunista i capitalista. És algú que respecta la nació xinesa, dóna suport a la sobirania xinesa sobre Hong Kong i no vol perjudicar la prosperitat i l'estabilitat de l'excolònia.

Són paraules de fa 30 anys, quan va tancar amb Margaret Thatcher l'acord inicial de retrocessió de Hong Kong a la sobirania xinesa per al 1997. Atenien a l'expressió un país, dos sistemes, que permetia mantenir la societat capitalista construïda en l'època colonial, incloses les llibertats civils, a canvi de la recuperació de la sobirania xinesa sobre el seu territori. Això ha estat així fins ara, encara que en el conflicte actual torna a sorgir la clau del tipus de patriotisme exigit per Deng, que és precisament la sobirania, fet que pel Partit Comunista de cap manera pot estar en mans dels hongkonguesos. Ni tampoc de tots els xinesos, ja que per a ells no regeix el principi democràtic.

Després de l'acord entre Deng i Thatcher, va arribar la Llei Bàsica, la constitució fabricada a Pequín amb el consens britànic i hongkonguès. El 2017, 20 anys després de la unificació, s'havien de celebrar eleccions democràtiques, i fins al 2047 calia mantenir els dos sistemes, una evolució que condueix al fet que la Xina convergeixi en el principi democràtic o que el suprimeixi com està intentant ara. A la meitat del debat constitucional, el 1989, va arribar una mala notícia que va estremir els hongkonguesos i que encara no s'han tret del cap: la matança de Tiananmen, una qüestió finalment de sobirania, és a dir, de la seva negació als ciutadans a favor del Partit Comunista.

“Som hongkonguesos, som asiàtics, no som aquesta Xina”, diuen algunes pancartes del moviment. La democràcia també crea identitat i patriotisme. El problema no és la Xina. És una Xina en la qual no cap un Hong Kong democràtic i pluralista.