La fórmula de la felicitat

Quan al jutge Potter Stewart del Tribunal Suprem dels Estats Units li van demanar que definís la pornografia, ell va respondre: “La reconec quan la veig”. La felicitat és un altre d'aquests conceptes contra els quals s'estavellaria qualsevol lexicòleg. La Reial Acadèmia Espanyola diu que la felicitat és “satisfacció, gust i alegria”, fet que deixa un regust insatisfet, disgustat i descontent, i ara corregirà en la 23a edició per “persona, situació, objecte o conjunt de tots que contribueixen a fer feliç”, que és exactament el mateix que no dir res. Què és la felicitat, preguntes? Bé, la reconec quan la veig.

La felicitat ha estat sempre una qüestió més filosòfica que científica. Si la vida val la pena ser viscuda, va argüir Aristòtil, deu ser perquè té algun objectiu que és una finalitat en si mateix, tan desitjable que no té sentit qüestionar-lo, una espècie de bé tan manifest i irrebatible com la llum de l'albada. El gran pensador estagirita va ser fins i tot capaç de reduir totes les coses bones a tres camps d'activitat, o tres assignatures per a setembre: la vida filosòfica, la vida política i la vida voluptuosa. Eren bojos, aquests grecs.

I creieu-me una cosa: quan un filòsof es posa en aquest pla polític i voluptuós, en aquesta recerca del significat últim o del bé inqüestionable, en aquesta recerca de consensos que no requereixen arguments, el que vol dir en realitat és que es rendeix: que és el moment de transferir l'assumpte al departament del pis de dalt, el que s'ocupa de conèixer la naturalesa humana. Digueu-ne neurologia, psicologia experimental o ciències del coneixement, però aquesta és la cuina on ara mateix es couen les respostes a totes aquestes preguntes que van turmentar Aristòtil. Existeix un bé tan obvi que constitueixi una fi en si mateix, un objectiu tan desitjable i autojustificat que no tingui sentit qüestionar-lo?

La bona notícia és que ja coneixem la resposta: és la felicitat, estúpid. I la dolenta és que seguim sense saber en què consisteix.

Un estudi del University College de Londres acaba d'aportar a la qüestió un angle notable: la fórmula de la felicitat. En un treball tècnic publicat aquesta setmana a Proceedings of the Nacional Academy of Science dels Estats Units, els científics presenten un model matemàtic capaç de predir la felicitat de 18.000 persones de tot el món. Els lectors amb inclinació matemàtica poden consultar l'equació a www.eurekalert.org. La resta faria millor inhibint-se. La fórmula s'alimenta de xifres que mesuren l'activitat dels circuits dependents de la dopamina —el neurotransmissor crucial dels circuits de plaer del cervell, la brúixola del nostre comportament—, com la influència de factors ambientals sobre l'estat d'ànim, la seva proximitat en el temps, la quantia de les recompenses per guanyar en algun tipus d'aposta i altres paràmetres experimentals. I produeix un número que significa si ets molt feliç, mig feliç o un infeliç. Poca xerrameca i matemàtiques solvents: qui desitja res més?

Ai, qui fos filòsof! Per fer feliços els clients en tindríeu prou d'aconsellar-los el raonament, la política i la voluptuositat. Com a científic solament pots llançar-los al damunt un munt de sumatoris i subíndexs per dissuadir un ruc i esperar assegut que algú t'escolti. Oh, va.