El Nadal estult

Erasme de Rotterdam (cap a 1468-1536) va passar penúries econòmiques gairebé tota la vida, i només va començar a veure's les orelles quan va començar a escriure (en llatí) obres que van interessar prou públic (culte, sens dubte) del continent: opuscles, discursos, manuals del cavaller cristià, adagis i un no parar de llibres que vénen a ser l'opòsit de les summae medievals: cap dogmatisme, una lluita sorda, però constant, contra la decadència del papat i de l'església del seu temps, una baralla sense fre contra les monarquies perverses, i tot el que es vulgui: és un dels últims grans humanistes derivats de la florida del Renaixement, però també un dels més implicats en les lluites polítiques, en la reforma dels costums i en la regeneració del cristianisme: no es va atrevir a posar-se de valent al costat de Luter, però tampoc no va desmentir-lo, en especial —atesa la seva condició de filòleg— pel seu esforç per acostar els textos bíblics a una plebs que ja no coneixia cap de les dues llengües fonamentals de la Bíblia —hebreu i grec—, però tampoc prou llatí per llegir la Vulgata de Sant Jeroni.

"Erasme hauria afegit un capítol al seu 'Stultitiae laus' si hagués vist com ens gastem els diners en bagatel·les, per Nadal"

Entre aquest conjunt bigarrat d'obres amb un evident propòsit de divulgació, Erasme va escriure un dit "elogi de la follia", que, en realitat, tant si ens fixem en el títol grec del llibre Morias egkomion, com si ens fixem en el títol llatí, Stultitiae laus, no ataca tant la insània pròpiament dita (vull dir, aquells que són tancats, per precaució, en centres psiquiàtrics), com les mostres més vàries del que, ras i curt, en català en diem estultícia, ximpleria, neciesa o beneiteria. En català disposem només d'una edició correcta d'aquest llibre (Ed. 62), però en castellà acaba de sortir, en edició de butxaca, una simplificació de la gran edició de l'any 2004 de Tomás Fanego: Erasmo de Rotterdam, Elogio de la estupidez, Madrid, Akal, 2011.

Si ens ha plagut, avui, recomanar aquest llibre és pel fet que assoleix una vigència extraordinària justament durant el període que va de Nadal (o de Tots Sants) a Reis. Erasme, havent traduït l'Eclesiastès, recordava molt bé aquella citació tan coneguda: stultorum infinitus est numerus: el nombre de ximples és infinit —se suposa que el de savis és limitat. Armat amb aquest exemple bíblic, i sens dubte amb un llibre de Sebastian Brant al cap, El vaixell dels necis (Das Narrenschyff), va compondre aquesta obreta segons el procediment del que se'n deia paradoxon encomium, o sigui un elogi dirigit a algú o a alguna cosa del qual o de la qual el sentit comú no n'esperaria cap lloança. Les nicieses i els necis resulten graciosos, però a ningú no se li havia acudit (potser a Llucià de Samòsata) fer-ne un elogi paradoxal per acabar de reblar, irònicament, el menyspreu que li despertaven a Erasme les més diverses formes de la ximpleria humana. Als capítols 53-54 i 63-66 es despatxa a pler contra les rivalitats entre els ordes monàstics, la bel·licositat dels papes, les misèries carnals d'uns quants religiosos, l'avarícia i la supèrbia del clero i la mercantilització del missatge de Crist.

Aquí és on volíem anar a parar: ¿en quin lloc queden, avui, la missa del gall, la celebració del naixement de Jesús, la seva circumcisió o la visita dels mags d'Orient, si tot això es posa al costat del frenesí comprador de gentils i de creients (ai!, sense distinció), al costat de l'engalanament pagà de places i carrers, al costat dels aparadors que enlluernen, al costat de la insòlita, nova tradició de fer-se regals per Nadal, cosa que mai no s'havia fet a Catalunya, dia i lloc en què solíem cantar nadales davant d'àvies, oncles i cosins, tot recollint, de passada —això s'ha de reconèixer—, uns dinerons de butxaca per comprar llaminadures?

¿Com ha estat que un dels dies més bells de l'any —festivéssim tan sols el naixement de qualsevol criatura—, vagi inevitablement acompanyat de la gran beneiteria de fer-se regals inútils a balquena? Si Erasme hagués conegut aquest costum dels darrers decennis, hauria afegit, ben segur, un capítol esplèndid al seu irònic elogi de l'estultícia humana.