Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

L'exili de la realitat

Es commemora el 75è aniversari de l'assassinat de Josep Maria Planes, inici de la fi d'una era

Van caldre set trets per matar-lo. La FAI no escatimava bales. Va morir amb la cara de terror de no creure's el que estava passa. A l'Arrabassada. Mirant la Barcelona on ho va fer tot amb només 29 anys: director de l'hipermodern setmanari Imatges; de l'ultrarebentador Be negre; reporter de la ciutat que no acluca els ulls; cronista esportiu de postal pop; articulista d'estètic fibló verinós; pioner del reportatge d'investigació... que li va costar la vida. Papallona de ploma virolada, hipnòtica, desitjada, irònica. El 24 d'agost de 1936 l'assassinaven. Moria el periodista Josep Maria Planes, però també moria un periodisme que era igual que ell. Perquè Catalunya arribava al juliol de 1936 amb una fesomia, una mirada, un model periodístic, propi, singular, modern, a l'altura dels països més avançats. Però la Guerra Civil: els assassinats, les amenaces, el front, les incautacions... la dictadura, comporten un procés de destrucció i substitució d'un periodisme, d'uns periodistes. Des de l'exili de Niça el jove reporter Josep Maria Lladó (1910-1996) escriu. És el 1940 i "Un vuitanta per cent dels periodistes de Catalunya és absent de la terra". L'exili dels quadres del periodisme català esdevé una metàfora clara: s'exilia la realitat i Catalunya es queda sense explicació. Aquest és només un tant per cent minúscul d'aquell vuitanta per cent majúscul que es va fer invisible.

El periodisme català tenia una escola pròpia de reporters: les tropes de xoc

La dona periodista es fa visible. Irene Polo era el símbol, però n'hi havia moltes més

>> Ni caps, ni peus. El 18 de juliol de 1936 van començar a tallar caps: "Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana". Era l'últim article de Joaquim Pellicena (1879-1938), director de La Veu de Catalunya. Fuig amb un dels grans dibuixants de la premsa catalana, Valentí Castanys. Van agafar un vaixell, cap a Marsella, disfressats d'oficials de la marina. Va morir, esgotat, a París. Per La Veu Pellicena va veure passar fornades de redactors, fotoperiodistes, dibuixants... Aquesta és una de les singularitats del periodisme català modern: la biodiversitat de perfils professionals. Tots gestionats per una gran tradició de directors, redactors en cap, que cauen decapitats i els cossos queden espasmòdics.

Escapçada queda la clarividència d'Agustí Calvet (Gaziel) (1886-1964), un dels periodistes més seguits i el gran director de La Vanguardia. L'home que l'havia convertit en el diari de més tirada de l'estat i modernitzat de dalt a baix. Al juliol marxarà cap a França amb una tristesa irrecuperable. Queien els veterans i també els joves. Una de les tallades de cap més esgarrifoses és la del model dels diaris moderns, populars, de masses: Última Hora, l'Instant i La Rambla. Catalunya era pionera i l'oftalmologia periodística guitava cap als Estats Units. Les tres joves capçaleres eren molt visuals (fotos impactants, titulars cridaners...); apostaven pels temes populars (cinema, successos...) i es redactaven amb un estil audiovisual (influència del cinema i la ràdio). Última Hora li deu tot al seu redactor en cap, Josep Escuder (1903-1977). L'home que va importar a Catalunya les grans innovacions del periodisme ianqui, sobretot el disseny gràfic perquè tothom fes: Oh! El 1937 s'exiliarà als EUA, on morirà. A La Rambla, el seu director, Joaquim Ventalló (1899-1996) va haver de fugir cap a París davant l'amenaça de la FAI. No hi va anar volant, però el diari va ser innovador introduint l'avioneta per desplaçar ràpidament periodistes, o cobrir informacions, com les curses ciclistes, des de l'aire. El cel europeu sempre el veia Just Cabot (1899-1961), director del setmanari més perfecte de Catalunya: Mirador. Un dels primers experiments multimèdia: a banda del paper oferia les sessions Mirador als cinemes; a "l'hora radiada" de RAC es donaven continguts; tenia una editorial per editar llibres; promovia concursos de tota mena per als lectors i va ser impulsor del Premi Joan Crexells. Mirador el va incautar el PSUC el 1936. Cabot va fugir a París on va morir.

>> Adéu al jo. Existia un ecosistema periodístic propi. Un organisme viu, entrellaçat. Començaves per baix, per la pedrera, per formar-te; després anaves pujant, classe baixa, una gran classe mitjana i l'star system. Les estrelles. Aquelles que quan compres el diari vas directe a mirar-les. Les noves formes lluminoses del jo triomfen. L'articulisme d'opinió es muda. Les columnes es fan més curtes, amb temes vibrants, escrites amb electricitat i eixamplen target de lectors. El públic femení també va descobrir "L'aperitiu" de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). L'autèntica terrassa setmanal per guaitar els canvis d'una societat calidoscòpica. Però la seva vida aviat va córrer perill. Primer al Port de la Selva, França, els viatges a Tahití i París.

L'article era com una saludable píndola diària. Carles Soldevila (1892-1967) no va fallar mai: va escriure sis mil "Full de dietari". Breus, clars i amb efectes immediats. I tenia temps de fer mil coses, entre elles dirigir la revista més moderna feta mai a Catalunya: º, que va acabar el 1936, quan va enfilar camí cap a París. Tampoc no estava tranquil la gran estrella: Josep Pla. De Madrid a Barcelona, però res. De seguida va fugir amb vaixell cap a Marsella. Totes les opinions s'ofegaven. Tot era un miratge. I l'inventor del terme "Oasi català" també es va haver d'esfumar: Manuel Brunet (1889-1956), un dels grans de l'articulisme polític, de ploma clara, però incòmoda, va haver d'amagar les seves opinions a l'oasi enyorat i va creuar la frontera el 1938.

>> Cauen les tropes de xoc. Al mercat hi ha de tot: notícies, articles, fotografies, entrevistes, cròniques i... l'estrella: els reportatges. El gènere estrella: el format escollit per explicar una nova societat. El periodisme català tenia una escola pròpia de reporters: les tropes de xoc per afrontar qualsevol realitat. L'avantguarda en tots els sentits, ja que Catalunya verbalitza la gènesi de nou periodisme que s'estava fent als Estats Units (Hemingway, John Steinbeck) o a l'URSS (Ilya Ehrenburg): aplicar les tècniques de la ficció a la realitat. Beguda refrescant, el reportatge són diàlegs, descripcions; salts temporals: l'audiovisualització de la realitat. Un dels primers reporters moderns va ser Domènec de Bellmunt (1903-1993), exiliat des de 1939 a Tolosa, on va morir. Especialitzat en reporterisme urbà i social, va retratar la Barcelona dels vint i els trenta amb les tècniques més innovadores. L'altre pioner era Francesc Madrid (1900-1952), un dels creadors del Barri Xino mediàtic amb els seus reportatges sobre la mala vida. Es va exiliar a Buenos Aires, on moriria. Sota la influència de Bellmunt i Madrid naixerien, als anys trenta, tot un estol de reporters que explicarien el país des de tots els punts de vista i tutejant la realitat com pocs. Víctor Alba (Pere Pagès) (1916-2003), escrivia a peu de vaga entrevistant obrers i patrons. Va ser empresonat pel franquisme i després es va exiliar a París, Mèxic i els Estats Units. I l'altra cara: Carles Sentís (1911-2011) passava desapercebut. Els seus reportatges d'investigació sobre el "Transmiserià" (els autocars que duien immigrants) són la gènesi a casa nostra. Es va exiliar a París el 1936.

>> Sense especialistes. En una societat moderna hi ha un bufet lliure de realitats: cotxes, avions, perfums, actrius, llibres, còctels... Si els reporters són tot terreny, la figura del periodista especialitzat, del redactor de secció, de temes propis, també es multiplica. A la crònica municipal brillava el periodista-humorista Àngel Ferran (1892-1971). Les seves cròniques a La Publicitat, barreja d'humorisme i informació fidedigna, són un model singular. Es va exiliar a Tolosa, on va morir. La política despertava passions, però tenia un rival que l'acostumava a guanyar per golejada: els esports. La societat catalana és poliesportiva. Un dels grans pioners del periodisme esportiu va ser Antoni Vilà (Crítias) (1888-1965). Va ser el grandiós cronista d'un dels esports de masses d'aquells dies: la boxa. Es va exiliar el 1939. Tot és espectacle. La societat del primer terç de segle és mediàtica: premsa, cinema, ràdio, experiments amb televisió. Els mitjans són la realitat. El diari L'Instant és una mostra única —només n'hi havia als EUA— d'agermanar ràdio i premsa. La radiodifusió era una de les dèries dels catalans. Un dels impulsors va ser Tomàs Roig (1902-1987), director de la revista Catalunya Ràdio, portaveu de Ràdio Associació de Catalunya, a més de ser-ne locutor. Va marxar el 1939.

La societat catalana també és crítica. Un del crítics totals i més influents va ser Alexandre Plana (1889-1940). Ho va tocar tot: cinema, música, arts plàstiques, literatura... Es va exiliar a Banyuls (França), on va morir. Noves realitats, nous crítics. Sebastià Gasch (1897-1980) va ser pioner amb la crítica de circ, jazz, dansa; music-hall, cabarets... La societat del neó que va petar i va marxar a París. Cap a França, i després, a Itàlia, Manuel de Montoliu (1877-1961) es va endur, el 1936, els llibres que va poder. Catalunya és terra de lletraferits i ell un dels crítics literaris més veterans, exigents i tradicionals. El que estava de moda era Domènec Guansé (1894-1978). Abans d'exiliar-se a Xile ja era considerat un dels crítics més preponderants del país. Ja ho va escriure: Abans d'ara.

>> Volen les faldilles. A les redaccions van començar a desembarcar-hi faldilles. La dona periodista es fa visible. La reportera Irene Polo era el símbol, però n'hi havia moltes: la viatgera Aurora Bertrana (1892-1974) a més de reportatges per tot el món, va fer els articles feministes més combatius i la primera a reivindicar els drets socials de les prostitutes. Es va exiliar a Suïssa i després a Mèxic. Molts salts també va fer Anna Maria Martínez-Sagi (1907-2000): esportista (campiona de javelina, tennista, esquiadora); primera directiva del Barça, i reportera d'esports i de la cara amarga: pobres, prostitutes. Primer es va exiliar a París i després als EUA. La Guerra també va donar l'oportunitat que Anna Murià (1904-2002) fos directora del Diari de Catalunya (el Diario de Barcelona incautat per Estat Català). Va aguantar fins dos dies abans de l'arribada dels franquistes. Després, França i Mèxic.

>> Només un instant. Un moment: sense paraules, o amb poques. La imatge ho era tot en una societat que volia ser un aparador de modernitat. Dibuixants, fotoperiodistes van fer visible l'invisible. L'escola catalana de la imatge era llarga, rica i feia riure, perquè tenia en la premsa humorística una de les joies de la corona. El polièdric Feliu Elias (Apa) (1878-1948) va ser el gran caricaturista polític del país i explicava més que una pàgina de diari. Es va exiliar el 1939 a França. També va tenir problemes Lluís Bagaria (1882-1940). Les seves ferotges caricatures sobre la guerra i el feixisme van provocar que La Vanguardia fos prohibida a l'Alemanya de Hitler. Es va exiliar a l'Havana, on va morir.

Un instant. Catalunya va descobrir al moment el fotoperiodisme... Des de Joan Vilatobà, els Pérez de Rozas, Badosa, Brangulí, al jove Pere Català Pic. A més de ràpids, impactants, avantguardistes, el fotoperiodisme català desenvoluparà models propis, sobretot en els reportatges, anant junts fotògraf i reporter per captar cada moment i fer seqüències visuals. Un dels clics claus va ser Agustí Centelles (1905-1985). Va retratar el país lluent dels trenta i la foscor de la Guerra. Mirada inusual, verí informatiu. El 1939 es va exiliar a França amb la seva maleta plena de negatius. Gràcies a un instant vam comprendre-ho tot.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de septiembre de 2011