Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Premsa edulcorant

DIARI D'UNA POSTGUERRA LA VANGUARDIA ESPAÑOLA (1939-1946)

Rafael Aracil, Andreu Mayayo

i Antoni Segura, editors

Afers

229 pàgines. 24 euros

Hi va haver uns anys en què un periodista, després degà il.lustre del gremi, es referia al gran Chaplin com a "ese pequeño judío londinense", mentre altres col.legues no paraven de dir que Franco era "el hombre que la providencia nos ha deparado", Mussolini era un home gallard i viril, i es celebraven regularment els aniversaris del natalici de Hitler.

Era, és clar, els anys de la postguerra més dura, en un context en què la premsa tenia les cartes marcades. No obstant això, entre l'acceptació de la victòria franquista i alguns entusiasmes desfermats hi ha una gradació de discursos. I sobretot hi ha la constatació fefaent del que va fer cadascú en aquell moment, més enllà dels intents posteriors d'alguns per maquillar tant com van poder les seves biografies. Per això és important tornar a aquella postguerra, i cridar l'atenció sobre els periodistes, escriptors i intel·lectuals franquistes catalans, com ens han recordat en els darrers anys obres de Jaume Fabre i Francesc Vilanova.

Això és el que fa a Diari d'una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946) l'equip de recerca del Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona, que ha posat el seu gra de sorra amb un exhaustiu treball de buidatge de La Vanguardia Española, periòdic especialment significatiu en aquella etapa històrica. A través de la lectura del diari comandat en la majoria d'aquells anys pel cèlebre Luis de Galinsoga (que el 1960 es va fer famós després de cridar "Todos los catalanes son una mierda"), els autors ens aproximen al llenguatge periodístic de l'època, barroc i arcaic, on la informació brillava per la seva absència, on tot era opinió, i molt tendenciosa. Ho fan a través de capítols monogràfics, on es pot seguir el tractament informatiu i el discurs que elaborava el diari dels Godó sobre l'exili, la justícia, la institucionalització política del règim, la ideologia oficial, l'entreteniment o l'economia.

No es tracta, però, d'un enfilall de notícies i anècdotes, sinó de l'anàlisi detallat del posicionament del diari davant totes aquestes qüestions, reflex significatiu del que pensava un sector dels vencedors en la postguerra més dura. Els textos del diari reflecteixen la visió dels vencedors d'una Barcelona que Pedro Laín Entralgo definia el 1941 com la "nueva Barcelona, burguesa, honda y sentimental, la Barcelona del seny y del espíritu, en contraposición a la que quiso hacer, de la costumbre, cultura y del folklore, política".

Aquesta Barcelona és una ciutat conservadora, en la qual la premsa edulcorava la precarietat de la realitat, i que reflectia sobretot uns ambients elitistes. Anunciant la pròxima construcció d'uns grups escolars eren capaços d'afirmar que amb aquella acció "se resolverá el problema de la enseñanza primaria en las barriadas más densas de la ciudad", i es quedaven ben amples, tot i que la realitat era radicalment diferent.

En realitat, el seguiment del diari no serveix per conèixer la realitat, però sí per saber com s'elaborava un discurs basat en el cofoisme per l'acció governamental i la culpabilització dels derrotats, recordats constantment en informacions sobre els consells de guerra que es volien exemplaritzants, referint-se a l'exili amb tot d'adjectius pejoratius, i amb un relat totalment esbiaixat de la Guerra Civil.

La lectura del llibre ens submergeix fantàsticament en el clima de l'època, i de passada contribueix a avançar en els estudis sobre el diari més influent de la Catalunya contemporània, una necessitat que va remarcar Josep Maria Huertas —un dels grans estudiosos del periodisme català— en la seva darrera obra, precisament sobre el diari de la família Godó. Per tot això, l'estudi dels investigadors del CEHI és un pas essencial cap a la normalització historiogràfica en el seu sentit més ampli.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 28 de abril de 2011

Más información

  • LLIBRES