Traficants de crisi
Afirmar que vivim sumits en una gran crisi econòmica és pronunciar un lloc comú. El problema és que mentre parlem d'ella passem per alt, quan no justifiquem, el que succeeix en altres àmbits cada vegada més paupèrrims, espais que pertanyen al regne de les idees o de les intencions (artístiques). ¿No hauríem de parlar també de crisi quan el que semblava un dels consellers (de cultura) més preparats de la nostra jove democràcia -almenys no venia de la classe política- es deixa influir i assessorar per la persona que més ha viscut del cuento a Catalunya? El que per desgràcia ha après el titular del departament dels seus mentors polítics és a no rectificar mai. I, així, contemplem la patètica situació de Santa Mònica i, per extensió, la de tants museus i equipaments de Barcelona que han acabat sepultats en vida sota la trista i pesada capa del grisenc consens.
Mentrestant, algunes galeries de la ciutat han aconseguit emancipar-se de la res publica. Nogueras & Blanchard, ProjecteSD o Àngels Barcelona viuen una altra vida al marge, unes vegades amb més fortuna que altres, però sempre han treballat amb ambició i coherència. Busquen la complicitat de l'audiència, per mínima i desenganyada que estigui. Per això, una exposició com la que planteja el galerista Emilio Álvarez en la titulada Crisi. Contra les aparences és tot un desafiament. L'ideòleg d'aquesta col·lectiva és l'artista conceptual Pep Agut, que ha reunit a les galeries Dels Àngels i Àngels Barcelona els treballs de sis autors que trafiquen -generosament- amb el concepte crisi.
Crisi (del grec crisis i krinein, "separar" o "decidir"), és quelcom que es trenca i per això cal analitzar-ho. Ens obliga a pensar. D'aquí el terme "crítica" i "criteri". I aquesta és la intenció de Pep Agut. Partint d'un cert escepticisme, els treballs seleccionats es construeixen -segons explica- sobre una pràctica crítica del propi mitjà artístic, la representació de la realitat i els llenguatges que des del món de l'art i els mass media codifiquen la nostra societat. El mitjà artístic emergeix llavors en el seu doble paper de producte social integrat en un mitjà productiu, com és el de les arts, i en el de plataforma per a la crítica d'aquestes mateixes produccions.
Així, el francès Mark Geffriaud (1977) presenta la instal·lació Herbarium, composta per dos projectors de diapositives i dues pàgines emmarcades en metacrilat, creant un petit arxiu d'imatges que qüestiona els processos de selecció i jerarquització culturals. El romanès Ion Grigorescu (1945) registra en una sèrie fotogràfica la seva activitat com a paleta ocasional, una manera d'entendre el fet artístic, "no com un talent, sinó com una forma plaent d'integrar-se en una ideologia o d'usurpar-la". El compositor nord-americà Tom Johnson (1939) crea uns dibuixos molt simples basats en permutacions i seqüències matemàtiques que disposa espacialment com si fossin figures geomètriques (hagués estat bo que aquests treballs tinguessin el seu correlat en la interpretació de les peces musicals). En contrast, l'obra més monumental de l'alemany Jan Kopp (1970), qui ha treballat durant quasi un mes en la construcció d'una forma arquitectònica feta d'escaiola, mescla d'antena parabòlica i amfiteatre, metàfora de la captura i el consum d'informació.
El col·lectiu italià Molleindustria (2004) presenta el videojoc The free culture game, que planteja el conflicte entre la cultura lliure i el copyright. Finalment, la peça més potent, la instal·lació que firma l'artista afincat a Barcelona Vacca, composta per dues seqüències sonores (en tons de Fa) amb fragments de Schubert i Chopin, que se sotmeten a un acte de reapropiació postmoderna, ja que la seva audició és interrompuda per fragments de sons i sorolls quotidians. Pura crisi.
Crisi. Contra les aparences. Mark Geffriaud, Ion Grigorescu, Tom Johnson, Jan Kopp, Molleindustria, Vacca. Galeria Àngels Barcelona i Galeria Dels Àngels. Pintor Fortuny, 27/Carrer dels Àngels, 16. Barcelona. Fins al 24 de gener
