La música de Sándor Márai

L'estil és l'home", va dir Buffon, que era més aviat un home de ciències naturals; però la crítica literària va acabar donant a aquesta expressió un sentit molt determinat, que no ha variat gens al llarg del temps: tot gran estil posseeix l'empremta d'una sola persona, i no d'una altra. Això val sobretot per a la prosa, perquè el vers posseeix unes determinacions mètriques tan severes, que és difícil que la "melodia" d'un ésser concret pugui traspuar en la cantarella dels versos; en aquest sentit, no hi ha dubte que Josep Pla posseeix una música molt característica (dissonant!), de la mateixa manera que Mercè Rodoreda en posseeix una altra. Fa uns quants anys, als estudiants que s'examinaven de literatura se'ls feia llegir en veu alta un passatge ben triat, de l'autor que fos (mentre prèviament hagués format part de la llista de lectures obligatòries), i els nois i noies havien d'endevinar de quin autor o autora es tractava: "Chateaubriand! Ciceró! Jane Austen! Púixkin!", responien, i sempre l'encertaven si es tractava de joves amb oïda, un sentit tan important com la vista en l'acte de llegir. No es tractava de la matèria de què parlava el passatge: es tractava de la música que hi duia.

"La llengua hongaresa: que em quedi almenys això fins al darrer moment"

Sándor Márai és un d'aquells autors que s'han revelat d'una extraordinària valor en funció justament d'aquesta qüestió. És cert que, al seu temps de glòria, quan va viure a l'Hongria natal, era considerat un autor homologable amb uns quants dels més grans valors de la literatura de Centreuropa, com Thomas Mann o Stefan Zweig; però després que se'n va anar a l'exili a causa de la seva nul·la afecció pel règim comunista -ajudant'hi amb perfídia aquell crític de tan malaguanyada intel·ligència que fou el seu compatriota Lukács-, després que va passar molts anys a l'estranger, a diverses ciutats d'Alemanya i més endavant a Suïssa, Itàlia, Nova York, altra vegada Itàlia i finalment San Diego, després de tot aquest periple que sembla el revers del viatge d'Odisseu -cada cop més lluny de casa-, a Sándor Márai el va acompanyar una música interior, la de la seva llengua natal, que va ser, ni més ni menys, allò que li va permetre de sobreviure en una relativa pau fins al darrer dels seus dies, quan va disparar-se un tret i se'n va anar d'aquest món amb la molt vaga idea que, a l'altre, hi trobaria tots els qui havien mort en l'entremig, tots en poc temps: els tres germans, més joves que ell, la seva dona Ilona, "Lola", i el seu fill adoptiu, János, a més d'un fill propi, Kristóf, que havia mort criatura.

Les desgràcies en la vida d'aquest home, realment, són abundoses; i no va significar massa consol ni el fet que venia d'una família benestant, que sempre el va socórrer, ni el fet que tornés a assolir molta fama als últims anys de vida, per un rescat de la seva obra a càrrec d'editors italians i francesos, entre altres. De fet, si consulteu un catàleg de qualsevol biblioteca espanyola una mica gran, hi trobareu almenys tres llibres seus traduïts ja als anys 1940 i 50, com La luz de los candelabros i Música en Florencia (Ed. Destino: quin olfacte tenien Teixidor, Vergés i el seu estol de consellers!). No: com ja s'ha dit, el consol va venir de portar sempre al cor la llengua materna, i, malgrat tantes peripècies topogràfiques, a l'esquena una tria escassa de llibres dels autors hongaresos que estimava especialment, i dels quals apreciava, també en especial, la dignitat sonora de l'estil: el poeta János Arany, el prosista Gyula Krúdy, i no gaire cosa més.

Així es llegeix en els magnífics Dietaris 1984-1989 (Empúries-Salamandra, 2008), que aconsello vivament als lectors: no solament perquè narren els últims anys, pesants, de la vida de la seva dona i d'ell mateix -tots dos xarucs, però sense repapiejar en cap moment-, sinó perquè Márai hi deixa anar, quasi sense voluntat de fer-ho, els puntals de la seva poètica, que són els que ja hem dit: "Es poden expressar perfectament idees per escrit en llegua estrangera

[ell dominava també l'alemany i l'anglès], però esc riure , és a dir, crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n'era perfectament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d'Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès ... La meva bella pàtria, la llengua hongaresa: que em quedi almenys això fins al darrer moment". En un altre passatge diu una cosa que no ens ha d'estranyar: "Bartók, Berg, Milhaud, Prokófiev, Schönberg, Stravinsky, Villa-Lobos, Webern... Stravinsky és l'únic que entenc . La resta, els escolto com si algú recités poesia en una llengua estrangera que no comprenc". És cert que llegia a gust Homer, Sòfocles, Virgili, Marc Aureli, Gibbon, l'apòcrifa Marianna Alcoforado, Cervantes o el crític Edmund Wilson, però el que tornava sempre, més com més s'acabava la seva vida, eren els autors hongaresos: "I en cada línia la música, la música de Krúdy". En aquest mestre seu va trobar-hi el pinyol del que hem comentat més amunt: la literatura ha de ser com una pell que amaga músculs i ossada d'un sol ésser: "A la literatura no hi ha democràcia. Només hi ha solistes. Un escriptor que canti en una coral trobarà que la seva veu no hi sobresurt". Era conscient que la indústria del llibre acabaria amb això -"També la literatura agonitza. Sóc un espantaocells, una andròmina per als prestatges d'algun museu"-, però ell va allargar incòmodament la seva vida per tal com, almenys, ens quedés, com una veu alada d'ultratomba, la fastuosa, pausada melodia de la seva prosa.