Des de Ponent

Diari de tardor

Jaume Ferran

Edicions 62

201 pàgines. 20 euros

Des de Ponent: no sé si trobarem un títol més escaient. Des de les terres de Ponent de Catalunya, des del ponent del Madrid dels anys 50, des del ponent de la carrera acadèmica nord-americana i, sobretot, des del ponent perfectament i sàviament assumit de la talaia de la vida; vet aquí el que són aquests escrits autobiogràfics de Jaume Ferran (Cervera 1928), poeta, memorialista, professor, traductor, membre important de la generació dels 50, tot i que gairebé sempre in absentia.

Memòries de Ponent (premi Gaziel, 2000) eren les seves memòries literàries i aquest Diari en són les notes complementàries, escrites com un diàleg salvador amb la seva muller ja traspassada, com un exercici per fer perdurar en els records una relació extraordinària. La noia coneguda a Madrid, d'estudiant, o amb qui va compartir les diferents estades americanes, els viatges a Espanya i altres indrets, les incerteses de l'edat madura, les malalties, adquireix gràcies a aquests esbossos una dimensió colossal, de puntal del poeta i assagista vital, inquiet, bon jan, atabalador... Ferran crea un mosaic de petites tessel·les que, vistes en conjunt, creen un escenari del país extraordinari.

En primer lloc, la penúria intel·lectual dels anys 50 que l'obliga a anar a estudiar a Madrid, on un Eugeni d'Ors a la baixa l'aixoplugarà a la seva càtedra de Ciència de la Cultura. Una penúria que Ferran descriu molt bé: les tardes grises dels passejos amb la xicota, les tertúlies dels cafès, la figura del futur sogre -militar republicà ("quelcom que no li van perdonar els qui van guanyar la contesa") que passava les tardes al Casino Militar-, la necessitat d'alguna petita feina.

Uns escenaris que coneixem a través de les novel·les i de les memòries de l'època i que, de vegades, queden una mica velats pel glamour d'algun dels components del grup de Barcelona (Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, l'Alfonso Costafreda que seguirà també un periple d'exili...). En segon lloc, l'aventura de l'exili americà, que encara era una llunyania absoluta, que exigia una gran adaptació, que creava una aura (quan l'acadèmia encara era part de l'escala social envejada) no sempre exempta de buidor i solitud (la figura de German Bleiberg o de Lino Novàs Calvo en són bons exemples), i que va donar glòria i prestigi a una hispanística incipient. I en tercer lloc, el desarrelament consegüent: aquesta triple escriptura en anglès, castellà i català, les enyorades converses amb Ferrater Mora, els retorns efímers o duradors a Catalunya, els trasllats dins els EE UU... Ferran, que sempre ha estat una figura proteica, un escriptor d'alè èpic i sensibilitat delicada, es mostra en aquests fragments com un home d'acció, feiner, d'interessos variats, que, arribat a la vuitantena, ret un senzill homenatge a Carmen Rodríguez de Velasco Sánchez-Pacheco, la seva dona, a qui veiem rere el teixit de la realitat: prenent decisions, traduint per a ell Mary McCarthy, parant les cases on han de viure, decidint on viatjar, esdevenint l'amiga perfecta dels bons amics... I és aquest reconeixement allò que dóna entitat a les anècdotes, a les petiteses; sense detalls que ens facin modificar res d'allò que sabem de l'època i de les seves gents, de sobte, Ferran ens torna a recordar els blanc i negre dels anys 40 i 50, i els primers technicolors dels 60 i 70 i, sobretot, l'olor immarcescible dels grocs dels camps de ponent o dels llacs i camps de la costa est americana. Un bell homenatge, sense complexos, a l'amor.