Mitologies

Diccionaris de mitologia grega i llatina, no n'hi havia gaires al mercat editorial en català. No fa massa va publicar-se un Diccionari de mitologia clàssica, a Enciclopèdia Catalana, que anava bé per sortir del pas, però era succint, massa succint. En castellà, disposàvem del magnífic diccionari dirigit per Yves Bonnefoy, en diversos volums, a Editorial Destino (amb la col·laboració altíssima de Jaume Pòrtulas), però allò és més una enciclopèdia de les mitologies que un diccionari pròpiament dit, amb tots els respectes i la més gran admiració per aquella obra, que és exhaustiva. Altrament, un havia d'agafar una enciclopèdia catalana -la que fos- i mirar a veure què deien d'Aquil·les, de Cidne o de Nileu. De vegades en deien cosa, de vegades res de res, perquè hi ha membres de la dilatada família (o famílies) dels mites grecs i llatins que tenen una importància molt escassa, i són esmentats en fonts limitadíssimes. El que tothom agafava era, més aviat, el Diccionari de mitologia grega i romana, de Pierre Grimal, en traducció castellana.

"Els lectors catalans disposem ja del 'Diccionari de mitologia grega i romana', de Grimal"

A partir d'ara els lectors catalans disposem d'una bona traducció d'aquest diccionari "clàssic" -és de 1951-, en traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí. Segons que explica Gestí en una nota introductòria, les traduccions dels noms grecs i llatins s'ha fet segons un vari raser, que resulta lleugerament paradoxal: d'una banda es transcriuen els noms antics segons la normativa avalada per Antoni Seva (llatinitzats, doncs) o per Joan Alberich i Montserrat Ros, filològicament molt correcta (Enciclopèdia Catalana,1993); però, d'altra banda, es recorre a la tradició pròpia del català "que es parla" i de les nostres traduccions històriques -veritable galimaties, comptat i debatut-, de manera que Aquil·leu és traduït per Aquil·les, però, en canvi, Ifigènia és traduït per Ifigenía -cosa que només va dir Riba-, Procrust, que ho diu tothom, és traduït pel correcte Procrustes, i Èdip és traduït així, també correctament, quan, de fet, tothom diu Edíp. Si aquesta "normalització", basada en la "dicció patrimonial" (més que transcripció o transliteració), dels noms grecs i llatins procedeix, com diuen els autors, de la llarga tradició que va de Joanot Martorell i Roís de Corella (que no eren pròpiament ni aproximadament filòlegs) fins a Carles Riba, llavors hem de concloure que aquest diccionari hauria hagut de presentar, si res més no, les variants tipogràfiques d'uns quants noms, o seguir al peu de la lletra la llei de la transliteració. En qualsevol cas, aquest detall no espatlla la qualitat de l'obra, ni tan sols la gran validesa de la traducció.

També ens consta que el senyor Pierre Grimal, que deu ser molt maniàtic, no ha volgut de cap de les maneres que aquesta traducció portés una cosa que hauria estat molt útil: les referències literàries que ja existeixen vessades al català, ara a la Fundació Bernat Metge, adés a d'altres col·leccions de clàssics grecs i llatins publicades en els últims anys. ¡Com hauríem agraït que a l'entrada "Èdip" una nota ens hagués acompanyat fins a les traduccions de les tragèdies de Sòfocles fetes per Riba! ¡Quina alegria no hauria estat trobar "Odisseu", que és el nom original de l'heroi grec arcaic, amb una crida a "Ulisses", o viceversa, tenint present que, en català, s'ha rebutjat sovint la forma llatinitzada de l'heroi homèric! Però l'amic Grimal ha dit que no i que no: o es copiaven els criteris de la corresponent edició castellana, o passi-ho bé contracte. No passa res: les fonts literàries antigues hi són sempre presentades, a peu de pàgina, i les millors edicions catalanes dels clàssics porten habitualment número de llibre, de capítol i de versos; de manera que prou trobareu els llocs comuns de cada mite en les traduccions nostrades més solvents. El fet és que ja tenim, en català, un magnífic diccionari de mitologia grega i romana a la nostra disposició, per un preu assequible.

Ara un exabrupte: ¿quan tindrem, també en català, un diccionari de la mitologia d'Occident que inclogui els grans mites que, relacionats de vegades -d'altres, no- amb els mites antics, ha generat la literatura i la història dels segles post-romans? ¿Com és que encara no podem trobar, en català, un diccionari que ens expliqui qui van ser Tristany o Isolda (i totes les fonts culturals que s'hi relacionen, des de la novel·la medieval fins a Richard Wagner), qui va ser Salomé, paradigma, juntament amb Lilith i Pandora, de l'origen de molts de mals a la terra, des del Nou Testament fins a Oscar Wilde? ¿Per què el mite de Hàmlet, de Don Joan o de Faust han d'estar tan separats de mites grecs o llatins que els són relativament pròxims? ¿Per què no s'hauria de posar de costat el mite de la Mandràgora amb la planta de la maga Circe? ¿Per què Lolita no s'hauria de posar a la vora de qualsevol seductora joveneta de la mitologia antiga, Nausica tal vegada?

Això ens donaria la idea -que sembla oblidada- que sempre viurem en una civilització de mites, d'ells la més gran part de l'Antigor, però molts de creació moderna i contemporània. De fet, Pierre Brunel ho va fer en el seu magnífic Dictionnaire des mythes littéraires (Éd. Du Rocher, 1988), que bé es podria traduir com a complement del que hem esmentat avui. És una idea, i prou.