Cançó d'un doble amor

El laberint del cos

Juan Antonio Masoliver Ródenas

Eumo

46 pàgines. 15 euros

A la seva 'Cançó d'un doble amor' Josep Carner fa una de les més belles construccions líriques de la poesia catalana. Es tracta d'un poema lleuger on el poeta juga amb la indecisió provocada per l'atracció derivada dels encants de l'amiga blanca i de l'amiga bruna. La dualitat fa que el poeta construeixi un ritme que ens gronxa al compàs del seu irresoluble dubte. L'aparició d' El laberint del cos, de Juan Antonio Masoliver Ródenas (Barcelona, 1939) m'hi ha fet pensar perquè els poemes i el llibre mateix bressolaran també més d'un lector cap a una envejable i exemplar joie de vivre feta, sobretot, de llibertat i fidelitat, no pas a un doble amor sinó a un amor jove fruït en la maduresa i a una llengua antiga recuperada.

Masoliver és ben conegut per la seva tasca de professor i d'excel·lent crític -en especial de literatura contemporània en llengua espanyola- des de diverses publicacions i sobretot des de les pàgines de La Vanguardia. Però Masoliver té també una notable obra narrativa (recordo la sèrie Retiro lo escrito, Beatriz Miami, La puerta del inglés) i poètica (Poesía reunida, El Acantilado, 1999) en castellà. Ara, retornat fa uns anys de tota una vida docent a Londres i instal·lat al Maresme, també "torna a la seva altra llengua" que, com ell diu, "mentre jo vaig viure a Catalunya va ser tan violentament reprimida". Aquest salt a les arrels no deixa de ser, davant de tantes bestieses lingüístiques que la ignorància ens vol fer pair, un clam de la intel·ligència a favor de la riquesa de les cultures. Però El laberint del cos és, principalment, una acció de gràcies pel nou amor, una combinació de l'esclat de la llum i de la pèrdua, de la màgia del que es guanya i de la tènue nostàlgia per tot el que hem anat abandonant. El llibre és una mena de llarg poema d'amor -de l'amor inesperat- on els "ulls amb memòria" celebren el goig d'una vida que és novament plena i compartida i on la vida jove i la vida gran poden trobar-se cercant el fulcre que les equilibri, i fruint de l'encontre en la fragilitat. L'autor sap aconseguir que la racionalitat d'aquesta constatació no tingui cap penyora literària barroca ni cap pretensió fàustica: el poeta accepta el miratge i sap preguntar-se, amb honesta claredat: "És la teva joventut | el mirall | de la meva vellesa?" I busca, en el parell ombra/llum i en la mirada que contempla el mar i la platja, un correlat per aquest renéixer de l'amor: una mena de vaivé, de gronxament feliç, que recorda les escenes fugisseres, els instants clavats a la memòria (el nen mort a la platja), però sobretot la glòria física de la felicitat compartida del moment: "Dóna'm, amb el teu cos, | l'eternitat."

Amb un vers curt i tensat, amb un erotisme natural que defuig l'artifici de guix amb què d'altres poetes han acabat estrafent les seves experiències eròtiques, Masoliver ret una mena de doble homenatge a l'amor i a l'espai físic d'aquest amor, un espai que en part per la seva geografia real, però també en la senzillesa buscada de les paraules, recorda la lluminositat espriuana de Sinera: mar, barca, sorra, llum, jardí, foc, vida, ball, cementiri, mirall... Una bella cançó de l'amor doble, i enlluernadorament agraït: "I dic jo | amb paraules més fosques | que la llum: | érem dies. Som | nits. Som | la cendra que estima."