Sexe i mort

La mort forma part de la nostra vida". La frase és d'una obvietat palmària, és cert. Però també ho és que, malgrat la seva amenaçant evidència, ens passem l'existència donant-li l'esquena al fet que un dia deixarem de tenir-la. I, pel comú, només ens parem a reflexionar-hi quan ens veiem obligats a fer-ho perquè ens trobem amb la ingrata de cara o de costat. De tot això ens parla La ciutat dels morts, una sèrie a cavall entre la realitat i la ficció que s'emet els caps de setmana, de manera simultània, per 17 emissores de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. En boca del protagonista d'un dels capítols difosos fins ara, la frase que encapçala aquest text perd qualsevol superficialitat per adquirir tots els matisos.

La sèrie forma part del programa DO (Denominació d'Origen), una molt interessant finestra a la creativitat televisiva i a les noves maneres de contar canalitzades a través de productores i realitzadors independents que la xarxa ofereix per quart any consecutiu. Aquest trimestre s'han estrenat cinc produccions noves que, a més de les ja esmentades, es poden seguir en 10 cadenes més, cada una de les quals decideix el dia i l'hora de programació. Són espais curts, pindoletes d'entre tres i deu minuts de durada, que s'emeten en blocs, en un conjunt de notable varietat estilística i temàtica, tot i que desigual pel que fa a la qualitat.

Si hem començat per un tabú com és la mort, no està malament continuar per un altre tema del qual n'ha penjat també l'etiqueta durant molt temps, i segons on i com continua fent-ho: el sexe. Sex Toys Ficcions parteix d'una molt bona idea, amb una materialització que no ho és tant. Les reunions de tuppersex són l'excusa per a desenvolupar una sèrie de trames esbojarrades on s'explica les possibilitats d'ús d'aparells diversos, des d'un senzil consolador hiperrealista (tret pel tamany: 30 cms.) a un estimulador del punt G, passant per un vibrador anal. Uns guions que trontollen i la poc acurada interpretació d'alguns actors (amb honroses excepcions, com la Sandra Monclús), malbaraten el potencial de la sèrie.

També és ben original el plantejament de 13 rue, la peripècia d'uns venedors de fonts a domicili que tenen vuit hores per aconseguir com sigui una comanda si no volen que els despatxin, i de Vent maleït (torna'm les meves coses). En aquest últim cas, la protagonista és una aviadora taiwanesa que ha perdut els seus objectes més estimats en una illa sense nom, i no es ressigna a tornar casa sense elles. Aquests dos títols completen el trio de ficcions d'aquesta programació unitària, un triplet més ambiciós que ben resolt.

Definitivament, el millor d'aquesta anyada del DO es troba prop de la realitat. Ho apunta La ciutat dels morts i ho confirma Mensajes en una botella. Totes les possibles històries sobre la immigració conflueixen en l'experiència d'un argentí que ve a Barcelona buscant, una altra obvietat, un futur millor i acaba tornant al seu país, set anys després, havent descobert que el seu camí era un altre. Un documental tractat amb una mirada subjectiva i tan sensible que desitges no perdre de vista el protagonista, que et continuï relatant les seves vivències fil per randa. Per desgràcia, és la més curta de totes les sèries: si la resta tenen 13 episodis, dels quals se n'han emès ja la meitat, aquesta s'ha esmunyit en només set entregues. Queda el consol de tornar-la a veure a Internet (xtvl.tv/do), on es van penjant cada dilluns les emissions de cada sèrie ofertes durant el cap de setmana. Vistes en conjunt, un món divers puntejat per la mort i el sexe.