Interiors

Contes

John Cheever (traducció de Jordi Martín Lloret)

Proa

879 pàgines. 30 euros

Quan el conte clàssic realista conté algun punt picant comença amb una mena de: "La senyora G. li va dir a la minyona que seria fora tota la tarda perquè anava a veure una coneguda". El conte realista modern, en canvi -del postmodern en parlarem més endavant- s'endinsa d'instint en la biografia del personatge, que acostuma a ser el ressò de les experiències del propi autor. John Cheever, en aquest sentit, és exemplar: "Em dic Johnny Hake. Tinc trenta-sis anys, faig metre cinquanta-cinc d'alçada sense sabates, peso seixanta-quatre quilos sense roba, i ara mateix estic, com aquell qui diu, nu i parlant a les fosques", diu a l'inici d'El lladre de Shady Hill. I el que importa de la citació no és el nom, ni el pes, ni l'alçada, sinó que la veu és la d'algú que parla nu i a les fosques. De fet, el títol original d'aquest Contes, The Stories of John Cheever (1978) captura de manera involuntària l'evolució de Cheever des d'uns inicis en què conrea el conte realista nord-americà -Fitzgerald, Hemingway i Faulkner, en aquest ordre d'influència i entre molts altres- que tendeix a mostrar amb els anys una mirada més particular, en primera persona, sobre allò de què tracta.

Cheever no és el continuador del conte realista que Txèkhov representa de manera incomparable, per bé que alguns dels millors contes d'aquesta tria se'n poden considerar deutors. La progressió que realitza és més aviat la d'un escriptor a sou de narracions realistes -la fórmula feliç d'una de les diverses tendències de The New Yorker - que a pesar d'emparar-se de les transformacions íntimes del corrent social més poderós del seu país es decanta cap al desencís de la vida moral i fa de la seva escriptura un registre de la pròpia evolució. En un comentari dels diaris personals que correspon a l'època en què escrivia la novel·la amb què va començar a rebre el reconeixement que tant havia esperat, la divertida i deliciosa Falconer (1977), Cheever esmenta que l'han exclòs d'una antologia de relats i es compara amb els autors escollits. Mentre considera òptim el to d'aquests, el que ell escriu li sembla excèntric, capriciós, ple de desencís, de tics ressentits i de salts sobtats. Però no ho és gens, d'estrany. Tot i les moltes facetes que se'n poden observar, un diari no passa de ser una anotació de les fluctuacions emotives; un registre dels interessos i les obsessions de la vida ordinària. El comentari, amb tot, esbossa el que converteix Cheever en una veu insubstituïble: una mena de soroll de fons, incomprensible, que s'imposa sobre les trames pel pes de l'experiència viscuda.

I és precisament aquesta tendència, gairebé impossible, a rondar al voltant de les contradiccions internes sense deixar de voler-les embridar, a parar l'orella als fets banals més significatius i a donar-los veu -converses íntimes, emocions, fragilitats-, un dels motius que va fer que Cheever no acabés escrivint narracions postmodernes sense solta ni volta. La influència de les turbulències familiars, les interioritats de les parelles inserides en comunitats de veïns -sobretot en zones residencials, a dins o a fora de les grans ciutats-, les vides a la deriva que es redrecen o es torcen sense remei, les peripècies vitals d'alguns personatges empobrits o desarrelats i la necessitat de superació dels protagonistes en situacions caòtiques són alguns dels seus temes predilectes, amb una quinzena de contes extraordinaris que aquesta traducció esprem fins al darrer detall. Hi haurà qui cregui que té una tendència massa accentuada a ometre l'establiment d'una trama fixa que es condueix amb mà mestra cap al desenllaç, o qui li retregui la falta d'un punt culminant que conclou el conte com cal. Amb tot, és un símptoma de sinceritat. La distància que hi ha entre les seves novel·les, contes i diaris mostra les menes d'adaptació de Cheever a uns públics concrets, i, a la vegada, la seva inadaptació a tota mena d'escriptura que no sigui viscuda i veraç, feta de tempteigs a trompons. És la difícil convivència amb les màscares de la ficció, els seus mecanismes i obligacions, com ara la necessitat d'arrodonir-ho tot o de fer-ho més fi. Cheever no escrivia nu i a les fosques, sinó amb la llum encesa i en calçotets. Més que modern, aquesta certesa prosaica el converteix en un contemporani.