Populisme filosòfic

La resposta filosòfica

Jordi Sánchez

Ed. Comanegra

182 pàgines, 15 euros

Certament vivim una mala època per a la reflexió intel·lectual. Les capacitats d'abstracció, concentració o argumentació no només són poc valorades, en comparació amb l'expressió de les emocions i els sentiments, sinó que són directament qualificades de malaltisses. En aquest sentit, és molt simptomàtic que es parli de noves patologies com l'alexitímia, caracteritzada per una fredor extrema i una incapacitat d'expressar emocions. Tot el que suposi contenció i repressió de la dimensió passional serà mal vist -en canvi, ser una mena de reprimit intel·lectual és el que ha esdevingut virtuós! Però tan reduccionista, des del punt de vista antropològic, és prescindir de l'experiència del moment, tal com feia l'intel·lectualisme tradicional, com prescindir del pensament racional, tal com fa la ideologia actual de l'"aquí i ara".

L'única intel·ligència que té bona premsa és l'emocional, pel que té de més assequible, més popular, i sobretot més personal, tot retroalimentant l'individualisme contemporani, a través de la hipervaloració de l'experiència pròpia, en detriment de l'esforç per endinsar-se en l'ordre comú del pensament.

Aquest llibre de Jordi Sánchez -que aplega les respostes de l'espai La resposta filosòfica, que es va emetre dins del programa de Catalunya Ràdio Tal dia farà un any! De Núria Ribó- forma part d'aquest corrent actual que, amb l'excusa de lluitar contra l'elitisme tradicional, l'únic que aconsegueix és trivialitzar el coneixement, tot ensabonant a l'oient/lector. Més en concret, se li ofereix, ben mastegat, el pensament dels diversos filòsofs per tal de contribuir a la seva felicitat petit-burgesa, en comptes de convidar-lo a trencar la seva bombolla d'aparent autosuficiència. L'única ocasió en què l'autor del llibre gosa posar en dubte el que diu un oient és quan algú proposa la barbaritat que les grans empreses siguin les úniques amb dret a decidir la marxa de l'economia. Pel que fa a la resta de consultes, tot són afalacs i copets a l'esquena per part de Jordi Sánchez, inclòs el cas antològic d'un oient que critica un professor de filosofia per haver qüestionat la "programació-escombraries" de la televisió.

Amb tot, cal dir a favor del llibre que, a diferència de molts altres semblants, no es presenta com una obra d'autoajuda -el que òbviament és del tot absurd, en no haver-lo escrit un mateix-, sinó que l'autor és conseqüent amb la defensa del valor del diàleg. I, d'altra banda, el desenvolupament del conjunt del text és perfectament coherent amb el fet d'haver definit, al començament, la filosofia com "un sentiment", i de no haver tingut cap inconvenient en equiparar la tasca filosòfica amb la pròpia d'un consultori sentimental. És a dir, hom sap en tot moment el pa que s'hi dóna. Seria prou oportú acabar aquest escrit amb la següent cita d'Oscar Wilde: "No és l'art el que s'ha d'apropar a la gent, sinó a l'inrevés". Però, és clar, en tal cas pecaríem segurament d'elitisme....