Franja infantil

En un anunci d'aspiradores veiem un nen feliç, caminant de quatre grapes damunt d'un parquet net, benestant, socialdemòcrata. De sobte, quan s'engega l'aspiradora, la criatura és xuclada per la potència de l'electrodomèstic i no pot avançar. Aquest guió podria ser la metàfora del paper que, des de fa anys, s'atribueix a la televisió com a forat negre que devora les ànimes innocents, abduïdes pel poder satànic de l'invent. Fins i tot algú tan popular com Ségolène Royal va dedicar un llibre a defensar, amb una vehemència documentada i tendenciosa, la protecció audiovisual de la infància. L'actual candidata mediàtica escrivia: "Pels venedors d'imatges, els infants només són petits peons de la publicitat. Els enganyen, rarament es dirigeixen a la seva imaginació, a la seva intel·ligència, a la seva sensibilitat".

En aquests dies d'allau publicitària nadalenca, el diagnòstic de Royal, escrit l'any 1986, coincidiria, en part, amb la realitat. Però, per sort, hi ha ofertes, sobretot a les televisions públiques, que mantenen un nivell que pot ser opinable però que, com a mínim, no actua com una aspiradora-trituradora de neurones infantils. La 2 i el 33 són les cadenes en obert més fiables. Hi ha, a més a més, una variada oferta de pagament, amb canals temàtics que serveixen sobretot perquè els pares justifiquin els seus capricis de compra dient que l'abonament ajudarà a què els nens vegin programes específics sense la nosa dels anuncis. Pels pares que encara creiem que la publicitat forma part del paisatge i que pot ser un espectacle tant o més estimulant que un programa, La 2 i el 33 ofereixen una combinació generalista de ficció i de realitat comercial prou equilibrada.

La part publicitària és, amb diferència, la més agressiva i psicodèlica. Joguines accelerades i cereals amb virtuts al·lucinògenes són algunes de les addiccions publicitades, gairebé tan fascinants com la crema feta d'extractes de bava de cargol que els adults anuncien com un gran què dermatològic. Als programes, en canvi, hi regna un criteri que barreja l'obsessiva divulgació zoològica, els dibuixos animats i un fil conductor, sobretot al K3 del 33, que intenta donar una cohesió gràfica i de to a diferents elements independents i complementaris. El tòpic diu que, a segons quines hores, deixar un nen davant d'un televisor engegat és una temeritat: hi podria veure espectacles tan traumàtics com El diario de Patricia, A tu lado o un Avanç Informatiu anunciant un publireportatge governamental. Per això, n'hi ha prou amb una aparença d'infantilització per situar productes que els pares accepten sense analitzar. Els dibuixos animats, posem per cas, s'accepten com a mal menor, però, per mandra o negligència, els pares no intentem esbrinar quin grau de corrosió neuronal poden produir sobre la nostra descendència les aventures de La vaca Connie, l'univers onomatopeic de Pingu, l'antropològica relació bonista dels protagonistes de Teo o la violència reflexiva de Megaman, el ciberguerrer. I com que no sabem quines conseqüències pot tenir el que no coneixem, cometem l'error de vendre'ls la moto del que sí coneixem. Parlo per mi: en un moment de debilitat vergonyosa, l'altre dia em vaig veure intentant convèncer els meus fills que Oliver y Benji és una sèrie fantàstica. Conclusió: el problema de la programació infantil no és ni la publicitat ni la violència, sinó els pares.