Els petits no es conformen amb qualsevol cosa

No és estrany veure com alguns artistes teatrals especialitzats en els públics més menuts arrufen el nas quan es defineix la seva feina com a espectacles infantils. El qualificatiu s'ha associat massa vegades a baixa qualitat, una mica al tot s'hi val, com si el fet d'adreçar-se a les criatures permetés, per definició, relaxar l'exigència artística del seu treball. És cert que, com un peix que es mossega la cua, i en un dibuix general que admet tot tipus de matisacions, els preus de les entrades per aquests muntatges, per sota dels adreçats al públic adult, es tradueix sovint en uns pressupostos també més minsos a l'hora de fer les produccions. Però això, els professionals del ram s'han hagut d'avesar a manejar-ho com un estímul a la imaginació i la creativitat artística.

El cas és que en una societat com l'actual, amb un públic molt acostumat a l'espectacularitat, a l'abast de tothom sense sortir de casa de la mà de la televisió, les videoconsoles, Internet i els jocs d'ordinador, és ingenu creure que els petits es conformen amb qualsevol cosa. Abans al contrari, una altra cosa que tenen ben clara els que han escollit dedicar el seu art a la franja més jove dels espectadors, sigui de forma permanent o puntual, és que els nens són un públic molt entregat, però també exigent i sincer a l'hora de valorar la seva feina.

A això s'ha d'afegir un altre factor, si es vol més relacionat amb el màrqueting però en qualsevol cas molt important per a les companyies quan dissenyen els seus muntatges: els nens no van sols al teatre. Sempre ho fan acompanyats pels adults, bé pels mestres, bé pels pares o d'altres familiars; la platea dels teatres on es presenten produccions del ram són, més que en cap altra situació, un espai de convivència intergeneracional. O sigui que si l'argument de l'exigència de les criatures no era suficient, s'haurà de convenir que si els grans no se senten atrets pel que veuen dalt de l'escenari, difícilment repetiran l'experiència o la recomanaran.

La qüestió és que, segurament amb la intenció de treure's de sobre aquesta xacra sobre l'amateurisme de les seves produccions i subratllar la vocació d'arribar també als pares, molts professionals semblen sentir-se més còmodes amb la denominació d'espectacles familiars o per a tots els públics. Una mica per allò que el nom fa la cosa.

A Barcelona, les famílies disposen d'una oferta permanent d'aquest tipus d'espectacles en sales teatrals (Teatre Nou Tantarantana, Jove Teatre Regina, Versus Teatre, Poliorama, Guasch Teatre, La Puntual...), i d'altres que no ho són (Fundació Miró, centres cívics com la Casa Elizalde...). Però el Nadal és un moment de l'any especial per aquest tipus de públic. L'oferta creix, s'hi afegeixen equipaments que només s'hi dediquen de forma esporàdica, i a la cartellera hi ha varietat de propostes dels gèneres i estils més diversos.

Aquest n'és un tast per anar fent boca. Potser està bé començar el menú amb el circ, que com els torrons, floreix amb abundor a la ciutat cada any per aquestes dates. Especialment algunes propostes que ja es poden considerar un clàssic. En destaquen les del Circo Raluy, que tornarà a enfilar les seves caravanes antigues cap al Moll de la Fusta, i el Circ d'hivern de l'Ateneu Popular de Nou Barris. Aquest últim esdeveniment compleix 11 anys amb un balanç molt satisfactori en termes artístics i d'acollida del públic. Si l'any passat va presentar Rodó , guardonat amb el Premi Nacional de Circ 2006, ara proposa un cop d'ull a El circ de Sara , un homenatge, fet a partir d'ingredients teatrals, al circ itinerant i familiar, entès com a manera de viure. I, com les anteriors produccions de l'Ateneu, s'emmarca en la línia del nou circ, que defuig de la successió de números lligats per un presentador i prefereix la narració d'una història.

Bé sigui sota les tradicionals veles o sobre l'entarimat d'un teatre, el circ és un territori especialment fèrtil per a la màgia i la fantasia. I les dues coses són essencials a 25 anys de somnis amb Màgic Andreu, l'espectacle-aniversari en què aquest mestre autòcton de l'il·lusionisme recull alguns dels seus números emblemàtics, amb l'afegitó d'alguns de nous. Per a la celebració, l'artista s'ha fet acompanyar de la seva filla Joana, fent una oportuna redundància sobre el caràcter intergeneracional del seu espectacle.

El Teatre Nacional de Catalunya, que fa un temps va decidir reforçar la seva aposta pel públic familiar, confiant-ne els continguts a un expert en el tema com és Joan Font, director de Comediants, és una altra de les sales que pensa en els més petits cada Nadal. Enguany posa la seva Sala Petita a disposició de la companyia La Baldufa, que celebra els seus desè aniversari amb El llibre imaginari , un recorregut per diferents recreacions literàries, com ara Els viatges de Gulliver, La volta al món en 80 dies o un conte medieval.

I de narracions en sap molt l'experimentat actor que és Manel Barceló, qui s'ha posat a les ordres d'un altre artista ben estimat entre el públic de totes les edats, Pep Bou, per presentar Els contes del senyor Nil al Teatre Romea. La caputxeta vermella, L'Espardenyeta o Les tres carretes en un espai escènic sobri, composat únicament per una poltrona verda i el vestidor d'on l'actor extreu les diferents caracteritzacions que l'ajuden a explicar cada una de les històries triades del vast repertori de la literatura del gènere.

Parlant de clàssics, n'hi ha alguns tan íntimament vinculats a aquestes dates com la cantarella dels nens de Sant Ildefons recitant els números de la Grossa. Encapçalats pels Pastorets, que sovintegen arreu de Catalunya, com ara a Mataró o Berga. Actualment se n'ofereixen un centenar llarg de muntatges. Més enllà de sanes competències i disquisicions entre els partidaris de les versions de Pitarra, Folch i Torres, Pàmies o les variacions individuals, onze de les entitats que s'hi dediquen acaben de fundar una coordinadora a fi d'unir esforços per a la promoció de la peça. Al Teatre Nou Tantarantana, un dels espais que des de sempre s'ha mantingut fidel al públic familiar, la companyia Maremagnum n'ofereix la seva particular visió, i nombrosos centres cívics i parroquials mantenen viva la tradició que fa florir la vara.

El Regina, una altra parada imprescindible per als aficionats més joves, ofereix la possibilitat de gaudir d'un altre dels grans textos nadalencs per excel·lència: El conte de Nadal, on Dickens reivindica l'esperit solidari i humà de les festes, en un muntatge musical interpretat per la companyia La Trepa i dirigit per Maria Agustina Solé.

El cinema és una altra opció en la planificació de l'oci familiar per Nadal, i les distribuïdores ho aprofiten estrenant (o mantenint en cartell) pel·lícules per a tots els públics. Aquests dies es poden anar a veure, per exemple, Happy feet, trencant el gel; Ciutat ratolí o Col·legues al bosc.