Reivindicant Bola de Nieve

Edith Piaf, que no era gaire aficionada als afalacs gratuïts, afirmava que ningú cantava La vie en rose com Bola de Nieve. Podria semblar una boutade de la genial cantant francesa però, probablement, contè molta més veritat de la que pugui semblar a simple vista. La vie en rose l'han cantat veus amb major potència, més belles, més ben afinades i amb molt més rigor musical, això segur. Però ¿algú li podia posar més cor a una cançó, aquesta o qualsevol altra, que el grasset, santer, homosexual i prorevolucionari cantant i pianista cubà?

Fa tres anys, el cineasta José Sánchez-Montes es va proposar no només contestar que no hi havia ningú capaç de fer-ho, sinó demostrar-ho amb imatges. Així va néixer El hombre triste que cantaba alegre. El pianista i compositor Jordi Sabatés ja va col·laborar en aquest premiat documental, i les seves imatges impactants varen ser les que el varen inspirar a construir un espectacle escènic en què s'uneixen la dansa, les ombres xineses i el piano del propi Sabatés amb les cançons i les paraules de l'etern Bola de Nieve. A propósito de Bola de Nieve es va estrenar el mes d'octubre al festival Temporada Alta de Girona i ha recorregut ja diversos escenaris peninsulars abans d'arribar al festival Grec, dintre del qual s'emmarca la presentació de l'espectacle el proper 25 de juliol, al Mercat de les Flors.

Jordi Sabatés porta al Grec un espectacle multidisciplinar al voltant de la figura del cantant i pianista cubà

Per a la seva proposta multidisciplinar i un tant rupturista Sabatés ha comptat amb la direcció escènica de la cineasta Rosa Vergés i la participació de la ballarina i coreògrafa Teresa García i l'il·lusionista Sergi Buka, però sobretot ha comptat amb dos elements tan essencials com són les imatges del magnífic documental de Sánchez-Montes i les cançons de l'irrepetible Bola de Nieve.

Ignacio Villa va néixer l'11 de setembre de 1911 a Guanabacoa, la mateixa ciutat en què van nèixer Lecuon i Rita Montaner. "Jo no sé si em vaig iniciar en l'art o si em van inciar", recordava el mateix Bola de Nieve. "Jo era un aspirant a la universitat quan va sobrevenir una revolució a Cuba (anys trenta) i jo tocava el piano, sabia música, tenia nocions del que era fer música popular, que és la que sempre he fet. Però hi havia que menjar, i em vaig dedicar a tocar el piano a un cinema, acompanyar una cantant...". Aquesta cantant va ser tota una glòria llatinoamericana com Rita Montaner. Al seu costat, el jove Bola va començar una carrera que el va portar als escenaris més importants i que no es va trencar, com d'altres, amb l'arribada de Castro al poder. Al contrari, Bola de Nieve sempre va ser considerat com una glòria cubana fins a la seva mort, el 1971. Cantava com ningú La vie en rose juntament amb un ramell de melodies tradicionals cubanes (impossible oblidar el seu Mamá Inés) entre les que intercalava amb total naturalitat qualsevol cançó que li toqués el cor (a ell i al seu públic), des de temes de Jacques Brel o John Lennon fins a El desembre congelat, que cantava en un català d'allò més saborós.