Memòria del subsòl

La commemoració, aquests dies, dels 70 anys de l'inici de la Guerra Civil ha desfermat una onada de reportatges als mitjans de comunicació. Els testimonis vius cada dia escassegen més, i el material sensible que poden aportar de vegades queda dispersat pel discurs dels historiadors. No és difícil, tampoc, que aquests dies treguin el cap certs llocs comuns, o que les imatges de l'època conservades es repeteixin aquí i allà. Per això és especialment d'agrair l'esforç que van fer els del 30 minuts de TV-3, dimarts a la nit, per presentar un programa que es referís a la guerra i alhora fos novedós.

Dirigit per Montserrat Armengou i Ricard Belis, autors del celebrat Els nens perduts del franquisme, es pot dir que Ramon Perera. L'home que va salvar Barcelona era un documental amb tesi i investigació. Ramon Perera va ser el cap de la Junta de Defensa Passiva creada per la Generalitat. Els seus estudis com a enginyer van portar-lo a la creació dels refugis subterranis de Barcelona, que van estalviar tantes morts a partir dels bombardejos del febrer del 1937. Dels més de dos mil refugis que es van fer a tot Catalunya, ens explicava el reportatge, un centenar eren a càrrec de la Generalitat i la resta fruit de la iniciativa popular, però revisats per l'òrgan oficial. Aquesta tasca de construcció dels refugis i l'ús que se'n feia era comentada per diverses persones que hi van participar. Entre ells Josep Roig, que setmanes enrere ja va oferir el seu testimoni sobre la fam durant la guerra a Barcelona sota les bombes, de Barcelona TV. Josep Roig, que el 1937 tenia 13 anys, recordava l'entusiasme del moment, la col·laboració ciutadana. "Ens vam sentir arquitectes tots", deia.

Els bombardejos de Barcelona van representar la primera ocasió en què la guerra es desplaçava del front a la ciutat i les morts civils superaven a les militars. El documental es deturava, també, en la crueltat amb què els avions italians s'acarnissaven amb els seus objectius -d'una manera planificada, - i seguíem, per exemple, el cas del periodista Josep Pernau, que va perdre el seu pare als bombardejos de Lleida i, anys després, va descobrir unes imatges de la seva mare davant el cadàver a la pel·lícula ¿Por qué morir en Madrid?

L'experiència de Ramon Perera a Barcelona va ser seguida pel govern anglès just abans d'iniciar-se la Segona Guerra Mundial. Tot i que els seus refugis havien funcionat molt bé a Barcelona, i que comptava amb grans defensors a Anglaterra, el documental explicava les raons que van fer que els desestimessin per triar els tristament coneguts refugis Anderson. Al govern britànic, vet aquí, li feia por que la trobada de gent en els refugis populars induís la massa a la covardia i alhora instigués aires revolucionaris. L'historiador Paul Preston es referia a l'actitud paternalista del govern britànic. La mentalitat classista va provocar, doncs, que els barris populars de Londres fossin els més maltractats per les bombes i la xifra de víctimes fos elevadíssima. La tesi del reportatge, doncs, era que d'haver seguit les idees de Ramon Perera, a Londres hi hauria hagut més supervivents.

Totes les guerres amaguen grans exercicis de cinisme. Amb el paper crucial de Ramon Perera com a contrast, el documental revelava alguns episodis d'aquest cinisme salvatge. A saber: la imatge del papa Pius VI beneint els avions que venien a bombardejar Barcelona. O, 70 anys més tard, els vells aviadors italians, excombatents, a la seva seu social, envoltats d'esvàstiques i fotos de Franco. I el president, un tal Lodoli, que deia: ¿Quants habitants hi havia a Barcelona? ¿Un milió? Nosaltres en vam matar tres mil. No són pas tants". Era per plorar.