De la misèria, un art

El ball

Irène Némirovsky.

Traducció de Xavier Pàmies (català) i Gema Moral Bartolomé (castellà).

RBA-La Magrana / Salamandra

Barcelona, 2006. 85 / 94 pàgines

Costa molt afigurar-se una vida tan tràgica com la d'Irène Némirovsky (Kiev, 1909-Auschwitz, 1942), però encara costa més d'entendre que aquesta gran escriptora russo-jueva fos capaç de transformar els seus infortunis en una obra literària de tan immensa categoria. A Espanya encara és una autora relativament desconeguda, a pesar de l'aparició, l'any 1986, d'una primera edició d'El baile a Aleph Editores -la novel·leta que ressenyem avui-, a pesar de la traducció de Los perros y los lobos, a Editorial Noguer, i, en aquesta mateixa casa, de l'assaig La vida de Chéjov, que resulta -com suceeix en el cas de Kafka, quan un s'assabenta de la devoció que també tenia per aquest escriptor rus- una de les claus més segures per entendre l'art narratiu d'aquesta gran autora. El cert és que El ball, en aquella primera edició castellana va passar sense gran pena ni glòria per les llibreries. Si ara podem assegurar que la Némirovsky començarà a adquirir una fama pòstuma semblant a la que ha tingut, als darrers cinc o sis anys, l'obra d'un Sándor Márai -castigat per un exili forçós igual que la nostra escriptora-, això és per la raó que aquests llibres que jeien més o menys amagats a les prestatgeries públiques, ressuscitaran i es revitalitzaran gràcies a l'impressionant Suite francesa (encara no traduïda al català, Salamandra, 2005), l'últim dels llibres escrits per l'autora quan ja es trobava fugint cames ajudeu-me de l'obsessiva, irracional, devastadora persecució dels nazis a la França col·laboracionista, i guardat amb zel, durant decennis, per una de les seves filles, supervivent de l'holocaust. (Ara resulta que tothom era de la resistència, a França, i que ningú no va col·laborar, Déu nos en guard, amb les hordes de Hitler i Petain: cosas veredes!, molt a diferència del que passa a Espanya, país en què els feixistes encara ostenten, orgullosos, la seva infame condició, cosa que permet, si res més no, identificar-los de seguida).

Irène Némirovsky (nom de fonts afrancesat d'ençà que ella i els seus pares van haver d'abandonar definitivament Rússia arran de la Revolució de 1917 i van instal·lar-se a París), va haver de veure com es perdia la seva casa-palau de Peterburg (com Nabokov), va haver de veure el seu pare treballant més precàriament en una sucursal parisenca de la banca que havia dirigit a la ciutat de naixement, i, especialment pel que fa al nostre llibre d'avui, va haver de veure com la seva mare -que, misteriosament, va sobreviure a la persecució nazi i va morir, confortablement instal·lada en una gran casa de Nissa, a l'edat, quasi vergonyant per a un jueu del segle XX, de 102 anys- no feia altra cosa, tot el sant dia, que maquillar-se, emprovar-se les joies que li havia regalat el marit als anys de gran bonança, empolainar-se, anar a la modista, rebre imbècils a prendre el te, i, desgraciadament per a Irène, la seva filla, menystenir-la, considerar-la una criatura eternament, i lliurar-la a l'atenció de dides, mainaderes, demoiselles i fräuleins.

Aquesta és l'experiència que s'amaga rere les pàgines d'admirable composició i també admirable traducció d'aquesta nouvelle, El ball, publicada en francès l'any 1930: una nena de catorze anys menyspreada i vexada, filla de mala mare, té l'acudit, a mena de venjança quasi ingènua, de llançar al Sena les dues-centes cartes d'invitació a un ball que els seus pares, el Sr. i la Sra. Kampf (el llibre de Hitler amb aquest títol ja es coneixia a França) han preparat acuradament per celebrar una inesperada ascensió en l'escala financera, encara no consumada en l'òrbita social. La resta, el lector ja se la pot imaginar.

Només afegirem una cosa: com que la Némirovsky ja coneixia l'obra de Proust quan va escriure aquest llibre, ens fa que li va resultar insuportable l'enorme condescendència amb què el narrador de La Recherche tracta jueus i gentils al llarg de tot el llibre. Si Proust va disfressar de peccata minuta les misèries d'aquesta classe aristocràtico-burgesa de París que ja feia aigües per totes bandes -a diferència del que havia fet Flaubert mig segle abans, i aneu a saber què hauria escrit si hagués viscut al segle XX-, Irène Némirovsky tracta amb un menyspreu que ratlla la brutalitat (o hi entra de ple, sense grinyolar moralment en cap moment, gràcies a un domini de l'art narratiu extraordinari) la majoria dels tòpics que marquen -amb més impudícia que una creu de David cosida en una màniga- d'idiotesa, de convencionalismes i de misèria moral la classe burgesa francesa del primer quart de segle: belle époque per als historiadors, inici de la ruïna d'una antiga gran classe de la qual només en queden avui dia, per sort o per desgràcia, els esquinçalls. Només conec una obra artística comparable a aquesta joia literària: Mon oncle, de Jacques Tati.