"Era un desafiament utilitzar fets reals"

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és escriptora i professora de teoria de la literatura. Ha publicat 17 novel.les. La darrera es titula El llegat dels filisteus (Cossetània) i narra dues peripècies: una, situada als campaments sahrauís; l'altra, a Catalunya, amb el rerefons de l'entrevista de Josep Lluís Carod Rovira amb militants d'ETA. El dirigent republicà és, precisament, l'eix de la trama, encara que no el protagonista.

Pregunta. ¿Com porta ser novel.lista i teòrica de la literatura?

Resposta. Compagino força bé aquest doble vessant, perquè d'alguna manera es complementa i permet que en èpoques de pressió en un dels camps pugui refugiar-me en l'altre.

P. Aquesta novel.la està ambientada a la realitat més immediata.

R. Sí. De fet, és la primera vegada que agafo una immediatesa tan palpitant. Una vegada ho vaig fer, però no em vaig atrevir a donar noms reals a cap de les situacions. Aquesta vegada sí que he baixat al món concret. Quan em vaig plantejar començar a escriure la novel.la pensava partir del cas Carod. M'interessava veure què havia passat fins a les eleccions del 14 de març. Per què havia passat el que havia passat i fabular a partir d'això. La vaig escriure, de manera que el protagonista es diu Carod Rovira; però a un japonès tant li és qui sigui.

P. Prendre com a punt de partida una realitat immediata sembla una tendència general.

R. El que m'agrada des de la teoria, i també des de la pràctica, és explorar aquest territori fronterer entre realitat i ficció. M'interessa agafar la novel.la i no fer una fantasia absolutament deslligada del context, sinó utilitzar la vida quotidiana per fer fantasia. D'alguna manera, perquè la fantasia retorni també a la vida quotidiana. Jo no explico tal com són els fets, però sí que explico una versió dels fets que pot fer que el lector després es pregunti coses sobre el seu entorn i sobre la seva vida.

P. Encara hi ha gent que creu que no es va saber mai la veritat sobre l'entrevista de Carod Rovira amb ETA al sud de França.

R. Jo només puc dir el que surt a la novel.la. El que pensi jo com a persona, d'alguna manera és poc interessant. La novel.la o bé ho diu o no ho diu, però el que em sembla que plantejo és que l'obsessió del PP a explicar una determinada versió dels atemptats de l'11 de març li va costar les eleccions. L'encaparrament a veure que la manera de fer mal al PSOE era utilitzar la figura de Carod Rovira i la seva relació amb ETA li va acabar costant les eleccions.

P. Com es va a arribar a conèixer la reunió sí que és fàbula.

R. Sí, una fabulació tremenda. I després, veient versions de situacions polítiques que estan explicant Acebes o Jiménez Losantos penso que són tan fantàstiques com la meva.

P. ¿Són més bons fabuladors?

R. Sí. El que passa és que no tenen el valor de dir que fan novel.la.

P. La narració té dos registres, segons si els fets passen a Catalunya (to realista) o a l'Àfrica, on tot és més, d'alguna manera, bíblic.

R. Hi ha textos que freguen la crònica, l'estil de la crònica, i d'altres, l'èpica. D'alguna manera, en el moment en què ho muntava, era clar que l'èpica dels temps remots enllaçava amb aquesta èpica quotidiana del moment que estàs vivint i que no t'adones que pot arribar a ser una èpica algun dia perquè formi part del mite.

P. La crònica és vertadera o falsa, i la literatura, versemblant. Tot i que en el futur aquesta veritat pot ser revisable, mentre que la veritat de la literatura és per sempre. Són dos registres.

R. Des del punt de vista literari, jo m'he trobat que era un desafiament utilitzar uns personatges i uns fets polítics que tenen realitat i formen part de la crònica històrica. En la primera versió de la novel.la, aquests personatges tenien noms inventats. Aleshores vaig pensar que estava fent comèdia, i em vaig decidir a jugar obertament la carta de la realitat i fer que la realitat fos punt d'arrencada d'una novel.la. Això m'obliga a no dir disbarats. No des del punt de vista de la versemblança sinó des del punt de vista de la fidelitat històrica, perquè no puc fer que personatges o fets que el lector reconeixerà siguin falsos. Jo puc donar versions, però el que no puc fer és canviar-los de dia ni canviar-los de lloc.

P. ¿Com s'ho han pres els personatges que cita?

R. Encara no ho sé. En Carod el conec des que anàvem a la universitat i li vaig dir "em sembla que faré una novel.la sobre tu, ¿què et sembla?" Li va fer gràcia. Quan la novel.la va estar acabada, l'hi vaig enviar. Però encara no n'hem parlat. Per tant no sé com respira. És possible que digui que ha sortit poc afavorit o que hi ha sortit massa...

P. Com a mínim, estarà content que algú el reconegui com a poeta, a més a més de polític, ¿no?

R. Com a poeta, sí. Aquest és un dels capítols que em va sortir primer, com més a gust. No és que lamenti que el món hagi perdut un poeta, però recordo aquelles èpoques i per això a la novel.la el lligam entre la fantasia i la realitat política és un llibre. Aquest era el Carod Rovira jove, el Carod Rovira que comprava llibres, el que es podia perdre hores en una llibreria i aquest sí que és un personatge real que ha existit.

P. El personatge de la novel.la és d'una soledat absoluta. ¿Passa així?

R. En un moment crític, la classe política el va deixar sol, però diria que de seguida va haver-hi un reacció d'Esquerra Republicana i el partit li va fer costat. Però jo diria que el moment que tot explota sí que pot ser que un tombi el cap a banda i banda i no sàpiga segur si hi ha gaire gent. Això és el que reflecteix la novel.la. Si la novel.la no s'ajusta a la realitat, ho sento pel narrador.