Puresa sensual

El nord-americà James Salter (1925) arriba amb els seus dos darrers llibres, publicats el 2005 i el 2013. Salter és un clàssic viu, que amb deu llibres de narrativa editats des dels anys cinquanta és tan valorat com els seus compatriotes John Updike o Saul Bellow, tot i que no ha tingut l’èxit popular d’aquests dos autors. Aquests llibres apleguen les dues regnes de la gran narrativa —el conte i la novel·la— i s’alcen com dos penons, diversos però complementaris, d’una obra clarament ja coronada.

El realisme depurat que defineix els contes de Salter prefereix que els èmfasis del conflicte no siguin gens marcats. És una aposta estètica ja comuna: l’autor se la juga en allò que diu i allò que oculta. Hemingway inicia aquesta estètica que Carver porta fins a un límit. Salter, els tipus del qual pouen en la classe mitjana, imprimeix el segell personal en la creació de personatges femenins, molt ben perfilats, i l’escandall en les relacions amoroses, gairebé totes plenes d’erotisme. El vincle paternofilial i la nota de l’amistat completen el retaule, on destaca també el formigueig dels professionals liberals de Nova York.

Com en la gran literatura nord-americana, hi ha sempre una mena d’espiritualitat laica, el compromís amb les espurnes d’esperança i dignitat humanes que, enmig del marasme, desprèn la vida. L’àmbit quotidià fa que aquesta elevació moral sigui sempre un moviment subtil del conte, gairebé una o dues frases escrites des de l’abstracció de les grans paraules. Gran obra de la distància curta —traduïda per Alba Dedeu—, el cert és que no hi ha cap conte sobrer en aquest conjunt de deu peces.

No hi ha res d’insòlit en un autor realista que, cap al final de la seva carrera, emboca un conte cap a una solució fantasmal. L’última nit, el relat que tanca el recull, és superb. Fa pensar en el darrer conte que va escriure Jean Rhys, també quotidià i alhora espectral: Aquí vivia jo. L’aparició final de la dona, en un interregne vital, és tan ambigua com més se’ns ha insistit en la mort (terme que no s’esmenta mai) del personatge. Un conte que no s’oblida.

Això és tot és una novel·la també plenament realista, ambientada sobretot als anys cinquanta i seixanta. Philip Bowman ha estat oficial de marina al Pacífic, a la Segona Guerra Mundial. Estudia a Harvard i acaba treballant en una editorial independent de Nova York. Veurem la vida sense estralls, sobretot emocional i lúbrica, d’aquest personatge senzill, menys seductor que taciturn, ple de replecs interiors, per al qual l’amor de debò mai no arriba a ser abastable.

Salter és un geni de la versemblança, de la radiografia psicològica matisada, del moviment inexorable del flux del temps sense designar-lo. La part de la novel·la que passa a Europa és un gir de la trama vistós; també la recreació de la tramoia editorial d’un període daurat, ornat d’alcohol i fascinació, com una contraimatge dels tanoques de Mad Men; i veurem també l’acostament de la mort en l’interior de Bowman, fet que el retorna a l’aventura més objectivada i honorable, refractària als vaivens sentimentals, que va ser el seu pas per l’exèrcit (Salter va ser pilot militar, com alguns dels grans de les lletres: Saint-Exupéry, D’Annunzio, Koestler...).

Al final, el títol de la novel·la, traduïda per Ferran Ràfols, ens avisa que a la vida no se li pot demanar gaire perquè és el que és, però el títol també assenyala, sobretot en la seva versió original, un indici de plenitud dilatada. I és això el que notem al llarg d’aquesta novel·la sòbria, elegant, tan recomanable com el recull de contes.