L’endogàmia arriba al 73% dels docents

L'episodi encara continua viu. El Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va anul·lar el 2012 el nomenament d'Álvarez —que va recórrer contra la decisió al Constitucional— , ja que va considerar que la institució no s'havia ajustat als principis d'igualtat, mèrit i capacitat i va obligar a adjudicar el lloc a Pérez Lorences. Fa dues setmanes en va prendre possessió i va demanar una excedència. “La meva vida ha canviat. No podria tornar a Lleó. No crec que l'ambient de treball fos l'idoni. A més, les meves filles han començat la universitat, el meu marit treballa a València, on sóc catedràtica des de fa set anys...”.

“Jo no tenia padrí, només

La història està farcida de casos que il·lustren que la universitat espanyola es nodreix de persones que ha format, cosa que evita moltes vegades la competència que afavoreix que s’elegeixin els millors, i no sempre amb mecanismes nets. Luis Sanz-Menéndez, investigador del CSIC, ha comptabilitzat 35 anul·lacions de places per tribunals superiors de justícia en 20 anys. Passa moltes més vegades de les que arriben als jutjats, la bona notícia és que passa cada vegada menys.

EL PAÍS ha tingut accés a les primeres xifres oficials sobre el fenomen de l'endogàmia. El Ministeri d'Educació, que ha declinat participar en aquest reportatge, calcula que el 73% del cos docent de la universitat pública del curs 2013-14 va estudiar al centre on està contractat. L'estadística provisional creua el centre on treballa un docent o investigador amb aquell on va llegir la tesi. El que no reflecteix és si, entre un pas i el següent, ha fet carrera a un altre campus.

El comitè d'experts nomenat pel ministre d'Educació, José Ignacio Wert, per a la reforma universitària, va descriure les conseqüències d'aquesta pràctica en un informe que descansa en pau des del febrer del 2013. “Espanya no ha tingut cap premi Nobel científic des de fa més d'un segle: l'únic que hi ha hagut el va obtenir Santiago Ramón y Cajal el 1906 (...). En el pol oposat es pot situar el Trinity College, amb 32, malgrat que és només un college entre la trentena que té Cambridge (...). El sistema universitari públic espanyol va tenir 401 patents el 2010. (...) Com a comparació, un sol professor del MIT, Robert Langer, en té 811”.

Els Estats Units van aturar aquestes pràctiques fa més de mig segle 

Les classificacions internacionals són un reflex d'aquesta realitat: només una institució espanyola, la Universitat de Barcelona, ha aconseguit situar-se entre les 200 primeres del món al rànquing de Xangai. “Si no ens exposem a diferents maneres de pensar la ciència, és difícil que entrin noves idees”, diu Louise McNally, vicerectora de professorat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Charles W. Elliot, exrector de Harvard (EUA), va veure clara aquesta relació entre endogàmia i baixa productivitat abans fins i tot que ho demostressin els estudis empírics, i el 1909 va advertir que calia posar-hi remei. Totes les universitats del país es van sumar al debat i van decidir no contractar els seus doctors fins que hagués passat un temps. No va fer caldre fer cap llei. Cap a mitjan segle XX ja havien resolt el problema. L'endogàmia només resistia, i molt suavitzada, en facultats de dret i en alguns Estats del sud.

Pel president dels rectors

El talonari, esclar, atreu més fàcilment el talent, i el fet que les universitats espanyoles estiguin lligades de peus i mans per oferir sous individualitzats —coincideixen els experts— és un agreujant. Però aquest és només un dels problemes per posar fi a l'endogàmia de la universitat espanyola, molt allunyada d'Europa pel que fa a la inversió en R+D (gairebé un punt menys, amb un 1,24% del PIB) i que ha vist com disminuïa un 14% els seus pressupostos des del 2010.

“En els sistemes de governança, el que es té en compte fins i tot per ser cap de departament són les lleialtats i els vots”, explica Sanz-Menéndez, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia per la Complutense de Madrid. “La universitat s'assembla a un joc polític, afavoreix la formació de coalicions espúries”. El rector es tria entre els membres del campus per a quatre anys mitjançant eleccions —amb vot ponderat— dins de la comunitat universitària. “Necessita els vots i busca lleialtats. Hi ha hagut intents per canviar-ho, però si la universitat diu que no, no hi ha Govern que s'hi atreveixi”, afegeix.

El procés de selecció del professorat es va descentralitzar el 1983. Fins llavors es convocava una oposició única per àrea de coneixement, a la qual concorria gent de tot Espanya. Els que més punts treien, triaven destinació. La decisió de deixar-ho en mans de les universitats va afavorir polèmiques sonades recollides per revistes com Nature i Science. El 2001, la Llei Orgànica d’Universitats (LOU) va tornar a recentralitzar el procés, però la pressió de molts campus, que van boicotejar el sistema, va fer que decaigués el 2007.

Mas-Colell: “S'ha demostrat que el talent atreu diners"

La prestigiosa revista Cronicle of Higher Education recollia aquest any el cas de la professora Victoria López Rodas, que malgrat tenir 25 anys d'experiència docent en destacades facultats de Veterinària, haver publicat 58 articles i tenir patents al seu nom, avui, set, va quedar fora de la càtedra de Genètica en quatre ocasions. “En els tribunals qui no té padrí no es bateja i jo no tenia padrins, simplement tenia treballs”, recorda. “En tot cas, diré que tots els que van aconseguir les places tenien mèrits suficients. Això sí, potser jo en tenia més. Vaig sentir una doble injustícia, perquè moltes vegades els qui et jutgen tenen menys currículum que tu”.

Després, Victoria López Rodas diu que, afortunadament, tot ha anat a millor. Situa el punt d'inflexió el 2007. Des de llavors, qui acredita és l'agència nacional ANECA, molt qüestionada pels experts de Wert, i una comissió de la mateixa universitat —formada pels membres que fixin els estatuts de cada universitat— és qui decideix a qui atorgar les places.

Només unes dades. Segons l'estudi fet per Sanz-Menéndez i el seu col·lega del CSIC Laura Cruz el 2006, en el 95% dels casos el docent que va guanyar una plaça ja treballava al centre on va aconseguir un lloc fix; el 70% no va tenir cap contrincant. A més, el 69% va obtenir la plaça en l'autonomia on va néixer.

“El problema no es planteja bé si es parla d'endogàmia”, diu el president dels rectors espanyols, Manuel López. “El problema és de falta de mobilitat. No hi ha condicions que l'afavoreixin. Cal buscar incentius”. Salvador Barberá, catedràtic d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), hi coincideix: “La qüestió s'ha aguditzat també amb la creació de tantes universitats lligades a cada comunitat autònoma”.

La Universitat de Màlaga (UMA) ha estat qüestionada en més d'una ocasió per endogàmica, l'última vegada, aquesta tardor, després de conèixer-se que a l'agost havia convocat cinc places, a les quals es van presentar nou aspirants, set de la mateixa institució. Al concurs per impartir l'assignatura d’Audiovisual només es va presentar una candidata, casualment, la vicedegana de la facultat, que ha aconseguit el lloc. “La convocatòria és pública, com estipula la llei. Si no hi ha més candidats...”, justifica la vicerectora d’Ordenació Acadèmica, María José Blanca. A la plaça de Fisiologia Vegetal es va presentar també una única persona, treballadora ja a la Universitat... “Em semblen exagerades les crítiques sobre endogàmia”, assenyala. “Per poder concórrer a aquestes places un ha de tenir l'acreditació de l’ANECA, és a dir, que són persones amb un perfil adequat per a docència i investigació”.

Els experts recomanen a Wert que impedeixi que les universitats contractin un doctor propi tret que hagi estat a l'exterior almenys tres anys. És una qüestió polèmica. Per què no es fa si és excel·lent? “Aquest sistema de no contractar el personal que estàs formant i que ja està en certes línies d'investigació consolidades no em sembla adequat”, diu la vicerectora de la UMA. “I fins i tot em sembla que va contra el principi d'igualtat d'accés a la funció pública”. Jordi Caballé, catedràtic d’Economia de la UAB, matisa: “Un jurista podria dir que és inconstitucional. Però als EUA, per exemple, no està prohibit per llei però hi ha un consens. Què passa aquí? Que moltes vegades prefereixen el sistema feudal, s’hi troben més còmodes perquè els exigeixen menys. Cal aconseguir que cada vegada el sistema de provisió de fons dels departaments estigui condicionat a la productivitat. S'adonaran que aquest sistema no fa que es tinguin investigadors competents”.

La proposta ja ha començat a agafar força. Les facultats d’Econòmiques de la UAB i les universitats Pompeu Fabra, Carlos III i d’Alacant van adoptar ja fa anys aquesta política, convençuts que la forma de caminar cap a una universitat d'excel·lència és un sistema de reclutament de professors semblant al que fan servir en països com els EUA: el tenure track. “El moment clau hauria de ser l'entrada a la universitat i l'acceptació social que set anys més tard, si no has rendit científicament, te n'has d'anar”, diu Barberá. El que fan aquestes facultats és empènyer els seus doctors a competir als mercats d'economistes del món i reclutar doctors de fora per als seus departaments.

Algunes iniciatives aïllades han tractat els últims anys de posar límit al problema de l'endogàmia. El conseller català d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va impulsar el 2001, quan era titular d’Universitats, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea), que el que fa bàsicament és buscar talent a través d'una convocatòria internacional, atreure’l amb diners públics —la Generalitat paga els seus sous individualitzats fins que es jubilen— i encastar-lo a les universitats i centres d'investigació. “La falta de participació externa ha estat una font de limitació de la competitivitat i ens vam plantejar què es podia fer. Calia injectar talent en el sistema. És impossible una universitat de primera si no té talent de primera. A més, s'ha demostrat com a cert que el talent atreu molts diners”. Icrea, amb un pressupost anual que voreja els 23 milions d'euros, ha contractat 307 investigadors d’especialitats molt diverses. La Generalitat maneja el càlcul que per cada milió d'euros gastats en Icrea, els investigadors han reportat tres milions.

Però Icrea, igual que Ikerbasque, la iniciativa germana promoguda pel Govern Basc el 2007, no deixa de ser un pegat, l'existència de la qual no tindria raó de ser en un sistema universitari més àgil i flexible. “La universitat ha canviat i millorat moltíssim en trenta anys”, diu Mas-Colell. “Però si la mires en el context europeu, ens llastren vicis històrics i una estructura funcionarial. Les reformes només necessiten una mica de voluntat política. No fa falta una revolució dràstica que ho regiri tot, n'hi ha prou amb canvis, sobretot en la governança, que facin que les universitats passin de ser institucions molt rígides a institucions àgils. Només això ajudaria molt”.

El Ministeri d’Educació fa mutis.