El retorn de la bodega

Ha quedat tal com era. Quina alegria", diu la senyora de la taula del costat, amb una copa de xampany rosat a la mà. "Sí, va ser una de les condicions que vaig posar pel traspàs", li respon l'Eugeni, que, durant 40 anys, va portar la Bodega Quimet, situada al carrer de Vic, allà on Gràcia es resisteix a convertir-se en Sant Gervasi. Ara, el Quimet està en mans del David i el seu germà, dos joves que han fet un esforç enorme per mantenir l'esperit d'aquest bar bodega. La decoració és la mateixa, amb l'afegit d'alguns regals que l'Eugeni, conegut al barri durant dècades com "el bodeguer poeta" per la seva afició a la lírica, els va regalar. "Hi havia mobles vells que no els volien ni a la quincalleria", recorda. El cartell que convida a provar el vermut de la casa és encara el que l'antic propietari tenia penjat a la porta de l'establiment. Les mateixes lletres escrites en guix i, sobretot, el mateix preu. "Jo sóc cuiner", intervé el David. "Buscava alguna cosa que fos meva i sempre he estat seguidor d'aquest tipus de locals. Mantenir l'esperit ha estat més complicat que llençar-ho tot i fer una cosa més moderna, però ha valgut la pena. El primer dia es van fer només 30 euros de caixa i vaig tornar a casa deprimit. Quatre mesos després, la cosa rutlla". El David comenta que cada vegada ha notat un interès més gran del jovent per a aquest tipus de locals. Cansats potser de tan de disseny, i dels riscos que porta afegits qualsevol local de tendència (preus sorpresa, banys impossibles de desxifrar...), han tornat a les bodegues i ho han fet amb uns principis ferms sobre el que són i el que no han de deixar de ser. La clientela en bodegues com la de Frank Petersen, situada al carrer de Bisbe Laguarda, al Raval, i gestionada des del 1999 per un parell de germans de color, o la de la Costa Brava, al carrer de l'Alzina, a tocar de la plaça del Nord, on la música és millor que en la majoria dels bars amb discjòquei de la ciutat, és essencialment jove i profundament coneixedora de la idiosincràsia d'aquest tipus d'establiments. "Mentre arreglàvem el local, el meu pare i el meu tiet m'hi ajudaven. Per ells, moltes coses que jo volia conservar eren, simplement, velles. De vegades, no entenien perquè preferia complicar-me la vida restaurant-les en lloc de llençar-les", recorda el nou propietari del Quimet.

Fa uns messos va néixer el Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri 'La gent cada vegada està més cansada del disseny y busca alguna cosa més autèntica'

De tant en tant algun ciutadà xinès s'hi apropa per demanar-ne el preu del traspàs 'Encara creiem que aquets locals serveixen per articular la vida de la zona'

>> En defensa de la bodega de barri. Les taules de marbre, les bótes amb vi a granel de Gandesa o del Priorat, les anxoves netejades a mà ?però, de veritat, sense fer servir les tisores?, les conserves de qualitat, el vermut de la casa amb oliveta, els vells cartells a les parets, el ventilador que sembla que et caurà al cap en qualsevol moment, el terra de mosaic i la parròquia del barri, que, des de la taula de la cantonada, ha vist tot el món. Amb la finalitat que tot això no es perdi, i amb l'ambició de formar un mapa amb tot aquest tipus d'establiments que encara perviuen a la ciutat, ?n'hi va arribar a haver uns 500, ara la xifra s'ha reduït notablement?, va néixer el Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri (http://mededebebe.blogspot.com).

L'escultor Josep Lluís Cots, amb el colze sobre la barra i remenant l'oliveta, va tenir la idea. "Jo sóc de Gràcia i he vist espais com La Guarra, al carrer de Siracusa, un dels llocs on més he anat durant anys, transformar-se i perdre una part de l'encant. Quan el Quimet va tancar, m'esperava el pitjor, però, en veure que s'hi va mantenir l'esperit, vaig començar a pensar que potser estava passant alguna cosa. La gent ha recuperat la curiositat per les bodegues, i em va semblar el moment idoni per engegar un projecte així". En els mateixos termes es manifesta Mikel Iturriaga, periodista expert en cuina, que coincideix en què "la gent cada vegada està més cansada del disseny i busca alguna cosa més autèntica. Esperem que la revifada de popularitat d'aquest tipus de locals també faci recuperar el vermut, com a beguda i com a hàbit. Ara, la cervesa és a tot arreu". Potser les bodegues estan a punt de posar-se de moda. Tot i que això pot fer que es torni a obrir La Filomena del carrer de Verdi, o que el traspàs de la bodega Vilaseca, al carrer del Dos de Maig ?parada i vermut quasi obligada després d'un matí tafanejant pels encants? es faci amb sentit i sensibilitat, també podria recuperar aquella infausta moda que aquí va esclatar durant la dècada dels 90: els locals nous que volen semblar vells. "Crec que, en aquest aspecte, les bodegues de barri estan blindades. És impossible prefabricar i vendre en sèrie un esperit, una tradició, una història. No és com els bars bascos de pinxos, que ja no sabem quins són de veritat ni quins no ho són i que, fins i tot, n'hi ha alguns en franquícia. Les bodegues són inimitables i, per això, cada vegada que en tanca una la pèrdua és irreparable", comenta Cots. Òbviament, hi ha espais d'aquesta mena que apareixen en les guies turístiques, com el Quimet i Quimet, al carrer del poeta Cabanyes, una veritable bodega gurmet; el Xampanyet, del carrer de Montcada, o la Sepúlveda, que, des del 1981, no ven vi a granel. Fundada als anys 50 per la família Solà, aquest establiment avui no podria formar part de la llista del Moviment de Bodegues de Barri, ja que s'ha convertit en un clàssic de les tapes i la cuina catalana. Les bótes que hi ha aquí són d'atrezzo i, a primera hora del matí, els amos no descarreguen caixes de sifó, sinó que van a la boqueria a comprar el millor peix. "Durant tres dècades, això va ser un lloc amb esperit de barri. Però la idea de barri en què això se sustentava va canviar. Quan es va obrir, a cada illa hi havia la botiga de queviures, la carnisseria, la bodega... La gent no tenia neveres a casa, o sigui que venien aquí cada dia a comprar la beguda i el gel. Ara, és clar, ja no és així", recorda Jordi Solà. Amb 68 anys, i l'ajuda de les seves dues filles, encara entra a la cuina a fer-se càrrec de la idea de vendre "tapes amb estovalles" amb què va transformar el local i va confondre als editors de la Guía del Ocio, al principi de la dècada dels 80. "Abans del canvi, ja veníem tapes. Un dia em vaig adonar que del granel en trèiem un 10% de benefici i cada cop en sortia menys. En canvi, el menjar ens en proporcionava un 100%. Llavors, van arribar els supermercats. No hi podíem competir. S'havia de fer alguna cosa", recorda Solà. "La gent va començar a deixar de cuinar a casa. La dona també treballava i ja no teia temps de passar el matí al mercat i a la cuina. Ara, amb la crisi, no és que la gent mengi cada dia a fora, però ens hem convertit en un dels pocs locals que fa cuina catalana bona i de veritat. Seguim sent especials".

>> Espais clàssics, problemes contemporanis. A poc a poc, sembla que l'equilibri entre la venda de vi o vermut a granel i la de begudes i tapes per consumir al local s'ha anat decantant cap a aquest costat, tot i que hi ha espais amb una oferta tan espectacular de vins i esperits, com la bodega Marín, al carrer de Milà i Fontanals. Allà, un espai estret de sostre altíssim, on encara es poden veure els ganxos des dels quals es penjava el cava, la venda d'ampolles i granel suposa el 50% del volum del negoci. "El problema que tenim és que els cotxes no poden parar enlloc. Molta gent hi ve a comprar les begudes per al sopar, però se'ls fa complicat, amb un carrer tan estret", comenten l'Antonio i la Tere, propietaris d'aquest local anomenat per Víctor Nubla i Pau Riba com "el centre místic de l'univers". No tenen el pàrquing de les grans superfícies, ni regalen tiquets de descompte per comprar benzina, però són una part viva de la història del barri i aquí s'hi pot comprar des d'una llauna de refresc fins a una ampolla del millor whisky escocès. I, abans de tornar cap a casa, una anxoveta, un gotet de vermut i a llegir el diari en el minúscul taulell.

Al barri del Clot, buit de contingut turístic oficial, però ple a vessar cada diumenge al migdia, hi ha Ca la Paqui, una bodega amb més de 30 anys d'història que porten la Paqui i el seu marit. Com que no poden tenir terrassa, treuen una caixa de cervesa buida a la vorera perquè els clients que no caben en el petit local tinguin un lloc per deixar les consumicions. "M'ho passo bé cuinant i veient com la gent li agrada el que cuino. El que servim ho preparo a casa", comenta la propietària. Molts d'aquests locals no tenen llicència per tenir cuina, ni per vendre tabac ni posar màquines escurabutxaques. Tot i això, molts propietaris admeten que, de tant en tant, un ciutadà xinès s'hi apropa per demanar-ne el preu del traspàs. "La manera de negociar aquesta limitació i sortir endavant és buscar el producte de qualitat", recorda el David del Quimet. "Treballem amb freds, conserves de qualitat i amb uns embotits que ens porten des d'Extremadura. Som fora de les grans rutes de distribució, però només passa un dia des que fem la comanda fins que ens arriba el producte. No és cap drama". Aquesta alta qualitat del producte i la recuperació de l'interès per les bodegues han fet que, en alguns locals, mentre sofisticaven una mica l'oferta, apujaven força els preus. La Bodega l'Avi Manel, al carrer de Consell de Cent, és un cas curiós de bodega amb esperit de barri i una ínfima presència mediàtica, però amb una oberta vocació sofisticada. L'oferta de vins és fantàstica, la barreja és memorable, el vermut se serveix amb una oliva i un dosificador del qual cau suc d'escopinya, i les bótes que fan de taules tenen vidre i rodes. Els preus confirmen tot això. "La idea ha estat mantenir sempre els preus baixos", comenta el David. "Un lloc com aquest ha de ser barat. L'antic propietari tancava a mitja tarda, nosaltres ho fem a mitjanit. Som joves i sabem que tenim una clientela de barri i cada cop més jove. I amb no gaires diners". El principi de sofisticar la bodega és absolutament lícit i obre una nova subdivisió en uns locals en els quals, de vegades, voler mantenir l'esperit original pot ser només un anacronisme inviable. S'han tornat tan peculiars que és inevitable que es visitin amb curiositat més que amb habitud. I la curiositat es paga.

>> La vida al barri. "Al contrari del que es pot pensar, nosaltres no vivim de la gent del barri. En vénen, però la majoria no són de per aquí. Vénen per provar les tapes. Són gent d'altres parts de la ciutat, i també turistes. Els estrangers que ens visiten una vegada, repeteixen, ens envien postals des dels seus països, acaben creant-se un vincle amb la bodega, tot i que ens costa Déu i ajuda fer-nos entendre", recorda la Paqui. Al carrer de Sardenya, a tocar de la Sagrada Família, hi ha la Bodega del Poblet, fundada al 1903. L'amo és el fill d'en Josep Collado, que obre cada dia el local i és tota una institució al barri. "Passen alguns turistes, i els que vénen s'enamoren del local, però la majoria no passa de les cafeteries que hi ha davant del temple", comenta. "En aquest local hi va, bàsicament, gent del barri, i el barri avui és tan variat que hi tenim de tot". Activista incansable de la comunitat, en Collado ha participat en tots els esdeveniments de la zona, i a la rebotiga hi guarda un llibre amb la història d'aquesta part de Barcelona que espera que algun editor la vulgui publicar. "El llibre, el regalo", recorda, entre bótes i vells cartells del POUM o la FAI, que pengen de les parets en homenatge als seus avantpassats. La passió per la història de la ciutat, del barri i del local és comuna entre una gran part dels propietaris i dels encarregats d'aquests establiments, veritables enciclopèdies d'antropologia barcelonina. Al Raval, per exemple, en Xavier, fill dels amos de la bodega Montse, posseeix en paper i en memòria un gran recull de curiositats històriques de la ciutat. "Aquí som fidels als nostres principis i a la nostra tradició", intervé en Collado. No fem ni cafè. No menyspreem el turista, però sabem que el seu pas és efímer, que els nostres clients segueixen sent la gent del barri. Encara creiem que aquests locals serveixen per articular la vida de la zona, són un punt de reunió social, entre amics nostàlgics o entre joves que vénen a veure els partits del Barça. Una bodega com aquesta articula el barri, de la mateixa manera que ho fan les associacions de veïns o els equips de futbol. Avui dia, sobreviure i mantenir aquest perfil és complicat. Ho fem per estima i amor al barri".