El folk truca a la porta

És en l'ambient, un ambient de sons tènues de grups que a poc a poc es van situant en el panorama musical. No aspiren a la fama i la venda dels seus discs és modesta, però, amb pausa i calma campestres, s'obren pas a la xarxa, on sonen les seves cançons. Són mirades cap a la quotidianitat tocades per la pausa i amb un acabat pop. Allò de Manel no va ser casualitat. Ja es parla de nou folk tot i que el terme s'esdevé tan imprecís com inevitable per englobar la creativitat de grups i solistes com Anímic, Renaldo & Clara, Oliva Trencada, Amanida Peiot, Els Amics de les Arts, El Petit de Cal Eril, Maria Rodés o Isaac Ulam, entre d'altres. Des de fa quatre anys, el festival Músiques Disperses de Lleida certifica aquesta ebullició. El cert és que alguna cosa està passant i sona, urbà o campestre, suau, però gens rocker.

L'èxit de Manel mostra l'impuls de la música acústica i pausada vinculada amb el pop

Grups com Anímic, Oliva Trencada o Els Amics de les Arts obren nous camins

Maria Rodés, abans a Oníric, acaba d'editar un excel.lent primer disc en solitari

'Vam decidir fer-nos grans a la xarxa', diuen Els Amics de les Arts

El nou disc d'Isaac Ulam, marcat pels records infantils, té un ambient agrest

"No ho sé, potser és que de vegades canto amb la meva filla als braços i això fa que el nostre so sigui tènue", diu Louise, una de les cantants d'Anímic. El grup, la majoria dels membres del qual són de Collbató i Esparraguera, viu a la primera localitat, junts a la mateixa casa però no barrejats perquè, com diu en Ferran, l'altre cantant: "Així cadascú té la seva vida i el seu espai. Només coincidim al menjador quan assagem, és l'única manera de poder-nos pagar un habitatge digne i tenir un lloc per treballar com a grup".

Anímic, amb el deliciós Himalaya com a catàleg de cançons suaus, en tons acústics i greus, banyades per un cert misticisme campestre, fa set anys que són una banda, els components voregen la trentena i es dediquen a feines ben diferents. Asseguren que "viure junts ens permet sentir com neixen les cançons, que no arriben al local ja que les hem sentit des del primer acord". Assumeixen que no desitgen "connectar amb la massa sinó amb les persones" i de les seves lletres en pensen que "s'ocupen del mateix que els grups urbans, però amb altres paraules que no siguin 'cotxe' i 'asfalt".

Anímic és un grup que manté una relació personal i artística excel·lent amb Maria Rodés, fins fa poc cantant del grup Oníric. Ara, l'artista natural de Cabrera de Mar, de 23 anys, acaba de publicar un primer disc en solitari, Una forma de hablar, col·lecció de joguets sonors íntims i diminuts articulats al voltant de la seva delicada veu i d'una instrumentació sovint insòlita nascuda del seu entorn. "Faig música a la meva habitació, amb les coses que tinc a mà. Toco la guitarra perquè necessito acompanyar la veu, i la resta d'instruments poden ser des d'un boli fins a qualsevol cosa que tingui a prop", aclareix. Les seves cançons es vinculen amb el folk "perquè faig servir instruments acústics, panderetes i coses així", diu, però s'escapa de molts patrons ja que aquestes composicions en general no tenen tornada "perquè no m'ha agradat mai repetir les coses", afirma. Li agrada treballar a l'habitació i li fa por la professionalitat "per la pèrdua d'innocència que implica sotmetre't a pressions artístiques autoimposades". Desastra, una de les cançons preferides del seu disc, "la vaig escriure a la meva habitació i al disc ha quedat gairebé com em va sortir". En la Maria, tot gira entorn del seu espai íntim.

Més pròxims a la música folklòrica són Oliva Trencada, un grup mallorquí encapçalat per Pep Toni Ferrer, un "galàctic" de 34 anys. El seu disc més conegut és Lluneta de pagés, poemes musicats de Maria Antònia Salvá, autora mallorquina que va reflectir a la seva obra una Mallorca rural que perviu en els seus versos. Pep Toni assegura que va escoltar una veu interior "que no venia d'un humà, venia d'un tros de terra envoltat de mar, demanava com auxili. Li vaig demanar: per què? Ella em va respondre: perquè no has de destruir el que t'ha portat fins aquí. Es va fer de nit, era el primer cop que no tenia por de la fosca". El nou repertori, banyat per l'humor atònit i la dolçor, encara és inèdit, però en els seus concerts ja se senten cites urbanes com l'excel·lent Cançó trista de Pere Garau, una rèplica de la Canción Triste de Hill Street que parla de Pere Garau, el barri on viu Pep Toni; Bitxicletes Bronson, una ironia sobre l'automoció: Xoriguer mayday, història d'un ocell desclassat que acaba treballant en un aeroport fent fugir congèneres; Jimbo, crònica sentimental d'un gos gai o Els pescadors, evocació d'una aventura amorosa juvenil que el seu pare va tenir amb Maria del Mar Bonet. I és cert, assegura Pep Toni. Als directes, el grup utilitza, com els artistes citats més amunt, melòdiques, xilòfons, flautes dolces i instruments que evoquen un món infantil no remot ple de paraules boniques i tradició.

Més o menys com Els Amics de les Arts, el grup més popular de tots i el menys vinculat al folk. En tres mesos han venut la increïble xifra de 4.000 còpies del seu disc més seriós Bed & breakfast, promocionat des de la xarxa. Els quatre components, tres dels quals són de fora de Barcelona, van coincidir fa anys en un pis d'estudiants i recorden: "Ja que el grup era una broma, ja que ningú contrasta la informació de la xarxa, ja que el que s'hi penja es converteix en veritat, vam decidir penjar-hi moltes coses i prendre força a la xarxa, fer-nos-hi grans". El resultat és una popularitat creixent. Segons Discmedi, la discogràfica del grup, venem entre gent molt jove, però Els Amics creuen que escriuen per a persones que com ells són al voltant de la trentena. Una de les seves millors cançons, L'home que treballa fent de gos, és un epítom del seu repertori, i parla d'un perdedor que fa qualsevol cosa per sobreviure entre dificultats emocionals "una mica com nosaltres mateixos, que hem treballat de venecians a Port Aventura".

En un context molt menys urbà se situa l'obra d'Isaac Ulam, fill de Blanes i artista capaç de gastar-se l'herència de l'avi en construir-se a mà un estudi de gravació a casa seva. És on prepara el segon disc. El primer, Els prats més llunyans, autoeditat i gravat en només dues sessions, una de les quals en una casa de pastor, és un disc fantàstic de consegüent ambient agrest, cantat amb una veu que canta gairebé dient, instrumentat en clau acústica, enfocat en una temàtica naturista plena de referències al bosc i als seus habitants i marcat pels records infantils —en bona part generats per la vida d'uns pares artistes i liberals que els divendres se citaven amb els seus amics a casa—. "Jo flipava", recorda l'Isaac, que hi situa part de la seva inspiració. "En temes com Temps, evoco el tipus de vida de la meva infància", argumenta. Aquest tema, esplèndid, és un paradigma del so d'Ulam fa dos anys, un so que ara vol empènyer amb un tractament més elèctric. L'Isaac, molt en sintonia amb el temps, sap que el disc es dirà Murtra i que tindrà un tema dedicat al seu amic Pep Toni, d'Oliva Trencada, però no sap qui li editarà.