La fàbrica de sants

Especialment a Barcelona, i en part a tot Catalunya, hi ha tres sants que són venerats amb especial devoció: la verge de Montserrat, sant Jordi i la mare de Déu de la Mercè. Dels tres, sant Jordi és el més antic de tots, encara que tot sembla arrencar d'una mera llegenda. Uns quants suposen que va ser un militar romà de l'Orient Pròxim (raó per la qual és venerat tant per l'església catòlica o anglicana com per l'ortodoxa), nascut el 270 i sotmès a martiri el 303. L'Acta Sanctorum del segle V, i més encara la Llegenda àuria de Jaume de la Voràgine, del segle XIII, en van consolidar la fama i la santificació. Un dia va ser canonitzat, però també un altre dia, cap a finals del segle XX, va perdre aquest atribut a manca de prou base historicoeclesiàstica ?el papa Gelasi ja ho havia advertit l'any 496, però els catalans, tossuts, mai no van fer cas d'aquesta admonició.

Ja fa un quant temps que Catalunya promociona sants sense el vistiplau del Vaticà

La Moreneta és sens dubte la santa que posseeix més reputació, i la més admirada, estimada i preuada: la van trobar uns xiquets, també segons la llegenda, l'any 880, i es va quedar accidentalment a Montserrat perquè pesava massa i no va poder ser traslladada a Manresa, que és on havia d'anar a parar. Els catalans ja la consideraven patrona de Catalunya des de fa segles, però va ser Lleó XIII qui, el 1881, va proclamar-la oficialment padrina i protectora nostra.

Dels tres, la mare de Déu de la Mercè és la més moderna, perquè va néixer al costat de l'orde dels mercedaris, l'any 1218, i va ser venerada a la gran ciutat, des de 1637, a causa d'una promesa votiva que va fer el Consell de Cent si aquesta verge alliberava Barcelona d'una plaga de llagostes. Sembla que les llagostes se'n van anar, però mai no sabrem si va ser per un canvi del clima o per la intercessió de la patrona de la nostra capital. Els tres sants van ser canonitzats al seu moment, i és justa, i adequada a fe, la veneració que els professem, amb els matisos que cal fer quant a la figura de Jordi, el militar de Capadòcia.

Però Catalunya, especialment als darrers decennis, s'ha dessacralitzat d'una manera més que evident: la Mercè és ara, sobretot, una festa amb bullanga i pirotècnia; la Moreneta permet sufragar, per la venda dels objectes més kitsch que hom es pugui afigurar, les despeses monumentals de la Basílica de Montserrat; i sant Jordi és excusa noble per satisfer els anhels nacionalistes de tots els catalans. A causa d'aquesta secularització rampant de la nostra societat, Catalunya va començar a promocionar a la categoria de sants persones que ni eren verges, ni havien patit martiri, ni havien fet miracles pròpiament dits: tota societat, encara avui, necessita símbols de l'ordre del sagrat, cosa que els espanyols han entès molt més bé que nosaltres en conservar el ritual sacrificial de la tauromàquia.

Salvador Espriu encara no va aconseguir la categoria de sant, però sí la de profeta: una mena de Jeremies del segle XX, investit de l'autoritat que atorga tota connivència amb els llibres de la Bíblia. Més endavant, Catalunya va santificar el poeta Martí i Pol, no solament per mor de la seva poesia popular sinó també ?i ho dic amb tot el respecte? perquè patia en el propi cos una malaltia que en veritat martiritza. Després, o agermanat amb ell, va venir Lluís Llach, que va ser considerat mirífic a causa de la seva capacitat d'abrandar multituds estacades i proclamar l'evangeli de la independència del país, sempre anhelada: "hem d'anar més lluny".

L'últim dels laics o persones de carn i ossos que ha estat elevat als altars d'aquesta manera inapropiada ?perquè sempre havia estat el Vaticà qui proclamava els sants, no cap altra instància? ha estat Josep Guardiola, entrenador del Barça als darrers anys: molta gent considera que ha fet actes prodigiosos. Però Catalunya, i Barcelona en especial, hauria de redreçar aquesta tendència pagana, que podria dur-nos, un dia o altre, a una ruptura cismàtica amb l'Església catòlica, apostòlica i romana.