La bona confitura

La nostra secció habitual ha perdut unes quantes línies. No ens esveréssim; no ens esparveréssim; no ens astoréssim: encara gràcies que un diari permeti als amants de les belles lletres esplaiar-se ja sigui tot redactant dues pàgines en comptes de tres, ja sigui llegint aquest producte lineal com qui segueix més la música callada que hi ha al darrere de les paraules, que tesis consciencioses. Cap lament, doncs; via fora Jeremies! La qüestió és que el vostre reportador de rareses literàries continua viu, i la secció també. Ara li direm "Marginalia" (sense accent a la segona "a", perquè és paraula llatina, com no n'hauria de dur Caritas, l'organització benefactora que sap tothom).

La Bruyère: "La glòria o el mèrit de certs homes és escriure bé; i el d'alguns altres és no escriure"

Fages de Climent: "T'arrendo terres i camps / et deixo gallines i oques, / i no em dónes mai cap ou; i dos que tinc, me'ls toques"

Els gèneres literaris anomenats "breus" —més aviat els mínims, els que consten solament d'unes quantes línies— són d'allò més respectables, i han donat, dins el gruix fastuós de la història de la literatura, una colla d'exemples dignes de la més gran admiració. Epigrames, parèmies, aforismes, apophthegmata, màximes, sentències i refranys són plens d'una enorme saviesa: al pot petit hi ha la bona confitura. Quan el nostre insigne Fages de Climent li etzibava, a un veí seu de Castelló d'Empúries: "La titola d'en Nouvilas | és una lot sense piles", deia més coses que en tota una novel·la satírica que, per cert, sempre va fer-li mandra d'escriure. Amb un pagès al qual havia arrendat un mas van quedar que li donaria, cada any, una mena de delme: oques, gallines, blat i alguna cosa més del que donen la terra i l'aviram. El pagès no li donava res de res, i damunt li portava problemes legals de tot ordre. Llavors en Fages va divulgar aquest epigrama —que conec per tradició oral—: "T'arrendo terres i camps | et deixo gallines i oques, | i no em dónes mai cap ou; | i dos que tinc, me'ls toques".

Marcial és el rei dels epigrames, i ja és prou ric un aplec de paraules com aquest, referides al poeta Lucà: "N'hi ha que diuen que jo no sóc poeta; però el llibreter que ven els meus llibres no pensa el mateix". ¿No en tenim prou quan Epictet escriu: "El savi salva la seva vida tot perdent-la"? Si Epicur ens diu: "Tothom se'n va d'aquesta vida com si aleshores acabés de començar-la", ¿no ens fem dignes propòsits? ¿No ens basta llegir a Marc Aureli: "Confronta amb cura pensaments i paraules. Escruta els esdeveniments i les seves causes"? Qui calla, no s'equivoca mai.

Aquesta saviesa concentrada no va escaure solament als Antics. També moderns i contemporanis han vist en les fórmules breus una oportunitat per esplaiar-se de grat en poc espai. Vegeu els moralistes francesos, una mina peruana. La Bruyère: "La glòria o el mèrit de certs homes és escriure bé; i el d'alguns altres és no escriure" —lliçó que hauria estat del màxim profit a les nostres terres en temps del malaguanyat "suport genèric". El cínic Chamfort: "Qualitats massa elevades fan els homes menys adequats per a la vida en societat; la gent no va al mercat amb lingots d'or sinó amb plata o moneda fraccionària"; La Rochefoucauld: "Res no espatlla més la naturalitat en el comportament que el desig de voler semblar natural".

I així fins als nostres dies. Kafka va dir moltes coses en escriure: "El camí veritable passa per una corda que no està tibada amunt, sinó molt a prop de terra: sembla posada més aviat per ensopegar-hi que per caminar-hi". Valéry va escriure aquest resum de tota la literatura moderna en un autògraf que tinc a casa, heretat de la biblioteca de Joan Estelrich: "Écrire c'est prévoir", "Escriure és preveure". La secció, doncs, serà més curta, però es pot preveure que l'un escriurà a gust i que els altres llegiran a pler.