Rabelais, modern

D'ençà que l'editorial Bruguera va editar, el 1971, els cinc llibres complets de Gargantua i Pantagruel, l'obra màxima de François Rabelais (1494-1553), ningú no s'havia atrevit a editar-lo de cap a cap. Corrien i corren edicions més o menys correctes dels dos primers llibres —el primer (segon escrit per l'autor) dedicat a Gargantua; el segon (escrit primer), dedicat al seu fill, Pantagruel, tots dos nascuts gegants i amb una fam que espanta, també capaços de negar una ciutat sencera quan els abelleix alleugerir-se la bufeta: beuen barrals sencers, i sense fre. En català, disposem de dues magnífiques traduccions (Edicions 62, 1985; Laertes, 2011), però que només contenen aquests dos primers llibres de Rabelais. Però veure ara tots cinc llibres de l'obra, amb bon pròleg i millors comentaris a cada capítol, això és un mèrit d'Edicions Acantilado, que, de tant en tant, ofereix als lectors obres monumentals perfectament editades: en el cas d'avui, François Rabelais, Gargantúa y Pantagruel (Los cinco libros), prefaci de Guy Demerson, traducció i notes de Gabriel Hormaechea, 2011. Resulta balder parlar de la qualitat de la tra-ducció pel sol fet que, qui s'atreveix amb Rabelais —que no solament escriu en un francès del XVI sinó, endemés, amb un ús abassegador d'arcaismes, jocs de llenguatge i floritures de tota mena per a divertiment del lector, i, sens dubte, de si mateix—, per força ha de ser un coneixedor absolut de la llengua francesa i de la gramàtica històrica de les llengües romàniques.

"Res més oportú per passar divertidament les festes que un Rabelais complet i impecable"

Ja tenim sencer el llibre de Rabelais. Ara, què n'hem de fer? Sigui el que sigui allò que el lector desitgi fer-ne, convindrà que tingui present que es troba davant d'un dels llibres frontissa entre l'època antiga de la història literària d'Europa i l'època moderna; perquè el llibre va ser escrit un segle abans que el Quijote, però comparteix amb ell —com ho fa, igualment, amb la dramatúrgia de Shakespeare— el mèrit d'haver estat un llibre que assenyala la més neta frontera entre l'edat mitjana i els temps moderns. Cervantes va escriure la seva obra sobre el rerefons de les novel·les de cavalleria, pastorals i fantasioses del canemàs tardomedieval; i això mateix va fer Rabelais. Sabia que els lectors es trobaven encara seduïts, fascinats i tot, per les rocambolesques aventures dels cavallers, però va voler escriure un llibre en què tots els valors d'aquella tradició —començant pels valors divulgats encara amb molta força per la religió catòlica, seguint pels divulgats a La Sorbona— quedessin radicalment capgirats. Amb ell naixia, al nostre continent, una alternança de veus i de transvestiments —la polifonia i el carnaval de què va parlar Mikhail Bakhtin—, un ús dominant de la ironia, i una declarada enemistat per tota forma de dogmàtica, que ens permeten de qualificar Rabelais com el primer novel·lista modern de les lletres franceses.

Els doctrinaris es van escruixir —per bé que, a França, quan va aparèixer Pantagruel, en 10 anys se'n van vendre més que bíblies—, el papat el va execrar, els monarques es van incomodar perquè el llibre posseeix una heterodòxia brutal, riallera i grotesca que no estalvia res ni ningú, i els lectors, que mai no fallen, van fruir i van riure a cor què vols. Paul Valéry va dir que Rabelais era un d'aquells escriptors que "saben viure allà on els condueixen les paraules". I les paraules, després de la restauració de la dignitat de la lliure expressió verbal impulsada pels humanistes, en especial per l'Erasme que va lloar l'estultícia (i, per contraposició, la intel·ligència), encara ho havien de donar quasi tot de si. Tothom, a la novel·lística europea dels temps moderns, ho deu tot adés a Cervantes, adés a Rabelais: de l'un o l'altre en van néixer obres glorioses, com les de Fielding, Swift i Sterne, a Anglaterra; les de Jean Paul, a Alemanya; les de Molière,Voltaire, Balzac, Jarry i fins i tot Céline, a França. Un llibre que va néixer per delectar els amants de la literatura també farà les nostres delícies aquestes festes de Nadal, ai!, tan iteratives.