L'altre Balzac

L'aparició d'una edició catalana dels anomenats Contes drolatiques, de Balzac —Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2010—, permetrà als lectors catalans entrar en tot un "altre" món de la literatura balzaquiana, mai editat ni tan sols parcialment al país nostre, i escassament o parcial a la resta de l'Imperi. Si jo els coneixia va ser perquè l'any 1972, trobant-me a la ciutat de Frankfurt, vaig veure que el llibreter Corvet, establert a la plaça Goethe, en tenia un exemplar —era la famosa cinquena edició, de 1855, la primera que portava les il.lustracions de Gustave Doré— i, tot desdinerant-me, vaig comprar-la per una suma que es trobava, de fet, més enllà de les possibilitats d'un estudiant de doctorat: però és molt bonica, en pell sencera, i la tinc des de llavors per al meu goig i enveja dels visitants.

'De tant en tant, els escriptors juguen fins al límit amb el llenguatge'

Tant l'editor francès d'aquest llibre —Pierre-Georges Castex, a les Oeuvres diverses de Balzac editades a la Bibliothèque de la Pléiade—, com l'editor català ja esmentat, insisteixen a veure una unitat entre aquesta obra "de folga" de l'autor i l'obra seriosa, és a dir, la Comèdia humana. Però això no acaba de ser cert. En realitat, aquests Contes drolàtics formen part d'una mateixa moneda, però en són l'altra cara. D'un costat, hi ha aquesta fabulosa crònica de la França de la primera meitat del segle XIX, la Comèdia, suma de costums de ciutat i de província i crònica novel.lada, insubstituïble, d'aquell temps. De l'altre, aquests contes, que Balzac va escriure per divertir-se a cor què vols, però que no van aconseguir cap èxit quan es van publicar, quasi tots en vida de l'autor.

A la dècada de 1830, en certa manera com a contrapunt de la sentimentalitat romàntica —que a França va resultar força devastadora, com a les lletres catalanes si exceptuem la figura superior de Verdaguer—, l'autor va revifar una passió per l'obra de Rabelais que covava des dels vint anys, i es va proposar escriure cent contes a la manera d'aquest enorme autor —també s'hi troba un ressò de l'obra de Boccaccio, de Margarida de Navarra, d'Ariosto, de Verville i La Fontaine—, dels quals només en va completar tres "jornades" de deu contes cada una, és a dir, trenta peces, que són les que presenta, íntegrament, l'edició catalana. L'editor francès diu que Balzac va "cultivar-hi una virtut alliberadora per reaccionar contra els ploraners de l'escola romàntica". Va agafar la ploma, es va vestir l'hàbit monàstic que solia fer servir per escriure, i va redactar aquesta obra insòlita, sobretot en la mesura que empra una llengua raríssima, filològicament només aproximada, però que vol assemblar-se al francès encara no ben fixat gramaticalment i ortogràficament dels segles XIV a XVI, que és el període en què se situa l'acció de la major part dels contes. El resultat va ser un llenguatge estrambòtic —molt criticat pels historiadors de la llengua francesa—, que no és ni el francès de Rabelais, ni el de Montaigne, ni el de cap autor d'aquest període narrat. És l'"altre Balzac" sobretot en això: una llengua que fa petar de riure, plena de neologismes, amb duplicació arbitrària de consonants, etimologies falses, pures invencions verbals i tota mena de disbarats lingüístics i argumentals.

En realitat, tant pel seu contingut eròtic, predominant, com per la llengua que s'hi fa servir, aquests Contes drolàtics semblen fets —com més tard ho faria Flaubert en la seva novel.la pòstuma— per espantar la classe burgesa que tant s'adelitava en la lectura de les seves innombrables novel.les de la sèrie de la Comédie humaine. De tant en tant apareixen escriptors que un bon dia escriuen un llibre pel mer plaer de "fer anar el llenguatge": llavors la llengua de què parteixen, el francès en aquest cas —com va ser-ho l'anglès en el cas d'Ulysses, i encara més de Finnegans Wake, de Joyce— explota fins a convertir-se en una festa que molta gent trobarà deliciosa, tant en l'original com en aquesta extraordinària traducció, plena de mèrit. Això deixant a banda, com s'ha dit, les plagasitats, grolleries i carnestoltades que s'hi troben.