Els laberints de Potocki

Quaderns Crema ens ofereix, en pulcra traducció catalana d'Anna Casassas, la versió més completa i filològicament acurada de què disposem, ara com ara, de la novel·la de Jan Potocki (llegiu Potoski), Manuscrit trobat a Saragossa , Barcelona, 2009. Edmund Chojecki va dur a la impremta l'any 1847, a Leipzig, l'obra original francesa de l'autor perquè la traduïssin al polonès, i es creia que, els tipògrafs havent acabat la feina, va perdre's el manuscrit original. Després, una colla d'editors van fer tot el possible per reunir els membra disjecta de l'atzarosa edició d'aquest gran llibre, que el mateix Potocki havia redactat a batzegades. A l'endemig, Charles Nodier, Maurice Cousin i el mateix Washington Irving en van plagiar jornades senceres. L'any 1958, Roger Caillois va editar només una quarta part del llibre; i René Radrizzani, a José Corti, París, va fer-ne una edició més suposadament completa. La gran novetat és que, ara, els investigadors Rosset i Triaire, després d'haver remogut els arxius Potocki i mig món per escreix, han trobat tots els manuscrits originals, en especial la versió definitiva de l'autor, de 1810. Aquesta edició, doncs, resulta imprescindible i gloriosa.

"Per fi tenim una edició fiable del 'Manuscrit trobat a Saragossa"

De fet, tampoc no s'hauria acabat el món si no hagués estat així, perquè la novel·la és un aplec de contes o narracions a la manera del Decameró de Boccaccio -d'altres comparen l'obra a Les mil i una nits -, i si ens falten o faltessin unes quantes peces del puzzle (aparentment, ja no en falta cap), o ens manqués el manuscrit francès original, la cosa no seria gravíssima: llegim sovint edicions de l'Antic Testament traduït del grec o del llatí, i no de l'hebreu, i també ens guanyem la vida eterna.

El Manuscrit ..., de fet, té més a veure amb una tradició literària moderna que amb Xahrazad o Boccaccio. Cervantes és la primera clau per entendre la novel·la de Potocki, i, així, figura que el seu llibre és un manuscrit trobat per un oficial de l'exèrcit való, durant la Guerra del Francès, en una "caseta força ben feta" de Saragossa, igual com al Quijote figura que el narrador va trobar la continuació de les aventures només encetades a l'Alcaná de Toledo. L'autor va fer-se traduir el manuscrit de Cide Hamete per un vailet que sabia àrab, com Potocki diu que va traduir al francès allò trobat a l'Aragó.

Tot plegat un embolic, ben cert, resolt admirablement pels editors d'aquesta edició després de dos segles de trifulgues. Però no hauríem d'oblidar que la història de la literatura, ella mateixa, a mesura que va progressar entre els clàssics d'Israel, de Grècia i Roma, s'ha convertit cada cop més en una embrolla: els antics van deixar tot el que van deixar; els bizantins i els monjos d'Occident van conservar-ho fins al segle XIV; Petrarca i els humanistes italians van redescobrir-ho quasi tot; i, a partir d'aquells segles, la impremta ajudant-hi eficaçment, ja no hi ha hagut mai més literatura ingènua: tot està empeltat d'altres obres literàries; tot sona a un déja-vu ; tot és, poc o molt metaficció, com diuen els teòrics: Borges, Pale Fire , de Nabokov, o les novel·les d'Enrique Vila-Matas en són tres exemples als nostres dies.

Si va haver-hi confusió en la divulgació d'aquest gran llibre, també n'hi ha hagut quan els crítics han volgut determinar a quin gènere pertany. Diuen els uns que es tracta de "novel.la gòtica", és a dir, novel.la d'encunyament fantàstic. D'altres remeten a Cervantes i posen l'èmfasi en allò que Hegel anomenava el "costat aventura" de tota obra de ficció: hi passen moltes coses, els esdeveniments s'encadenen prodigiosament els uns amb els altres, i, com sempre va fer la literatura de gran públic -no solament els best-sellers dels últims anys-, el lector té ganes de continuar llegint per veure com es descabdellen les històries.

Més encara: el llibre té un peu en la literatura de la Il.lustració -aquesta havia estat la formació de Potocki-, però en té un altre en la literatura incipient del Romanticisme; i és part del mèrit genèric d'aquest llibre el fet que tracta els episodis més inversemblants o "fantàstics" des d'una òptica -altra vegada com al Quijote - que obliga el lector a fer-ne una consideració adés psicològica, adés moral, adés metafísica. Un passatge d'aquesta versió catalana ens acosta Potocki, fins i tot, a Edgar Allan Poe i la seva Philosophy of Composition : "La paraula colpeix l'aire i l'esperit, actua sobre els sentits i sobre l'ànima. Tot i ser profans, podeu arribar fàcilment a la conclusió que deu ser l'autèntic intermediari entre la matèria i les intel·ligències en tots els ordres. Tot el que us puc dir és que nosaltres adquiríem cada dia no solament més coneixements, sinó també un poder nou". És cert que això ho diu un cabalista (I.9), però el contingut d'aquestes frases ens permeten assegurar que el Manuscrit ... no és una mera novel·la d'aventures: és un dels llibres és importants de la literatura europea per entendre, com dèiem, com és d'intricada, rica per això mateix, la història literària dels últims tres o quatre segles