‘Bojos per Molière’, un teatre de la vida

Un dels encàrrecs que ha de satisfer una televisió pública és el d’alimentar el teixit de la indústria audiovisual del país perquè agafi empenta, ofici i gosadia. Un paper que TV3 havia abandonat i que aquest any recupera amb l’estrena de vuit sèries on la Corporació participa amb diferents aliances. El primer exemple d’aquesta política és Bojos per Molière, la història d’uns nouvinguts a l’Institut del Teatre de la Barcelona del 1997.

No sé si hi ha més pressupost, però hi ha més ambició artística, per bé i per mal. De moment s’han emès dos capítols —la sessió d’hora i mitja es va fer llarga—. Detalls d’aquesta ambició s’aprecien en escenes metateatrals. Clarament ho són les aparicions, per exemple, de Jordi Martínez —¿Deus ex machina, mestre de cerimònies, autor?—, que fins i tot anticipa esdeveniments del capítol, o un cor —al teatre Grec— amb una funció més paròdica que lírica que arriba al ridícul en l’execució d’una dansa amb prou feines coreografiada.

La història se centra en una colla de 12 —al final, 13— joves que entren a l’Institut del Teatre. Inevitablement, de seguida, fa pensar en una operació dirigida al públic més jove com van ser Merlí, del mateix director, Hèctor Lozano, o Les de l’hoquei. Hi ha, però, una gran diferència a l’hora que aquest públic pugui identificar-se amb totes les seves conductes. Són uns joves sense mòbil ni TikTok. Al seu voltant hi ha personatges més madurs, com els professors o les famílies. En aquesta primera sessió, es van endevinar els personatges que porten més dolenteria. El germà d’un dels alumnes, que l’extorsiona econòmicament a canvi de no descobrir a la mare els seus interessos homosexuals, i, probablement, el professor que, a més, exerceix de crític teatral i que ha de matar o ser matat si es vol seguir una acreditada tradició cinematogràfica sobre els practicants d’aquesta disciplina (Matar o no matar, ése es el problema; A Slight case of murder; House of horror; La joven del agua; La lista negra....).

Sobre l’època escollida, una menció al pacte del Majestic entre Aznar i Pujol. La sèrie no vol reviure esdeveniments històrics. L’esperit de l’època vol mostrar-se en detalls de la intimitat, en certes dificultats, pors... La tribu dels sis protagonistes escollits viuen les seves il·lusions, fatigues i conflictes en el món del teatre i la seva vocació incomprensible (“com et guanyaràs la vida, nen?”, senten dir a casa). Que estiguin bojos per Molière està bé, però també haurien d’estar-ho per Thomas Bernhard.

A la sèrie s’adverteix la voluntat de ser artística. No té una cal·ligrafia elemental. Està bé assumir riscos. Hi ha apostes, però, que no s’entenen. Per exemple, una abundància d’escenes amb una boira inexplicable o una il·luminació traballada que, no obstant, cau en un desplegament de coloraines com si s’hagués volgut fer servir tot el Pantone. O potser aquesta abundant pigmentació obeeix a voler trencar amb postisseria les seqüèn­cies més naturalistes per fidelitat al registre metateatral abans comentat. Els personatges, tots, viurien en una gran bombolla escènica, un innocu teatre de la vida.

El repartiment de joves i grans està, en general, molt encertat i ha de satisfer un encàrrec ben clar que es verbalitza a la mateixa sèrie: “Doneu veritat a les paraules”. Una sèrie que planteja un dubte de gènere sobre si mateixa: drama còmic o comèdia dramàtica? Sí, és clar l’homenatge al teatre i a la feina de la seva gent, més que a la gent mateixa, de qui, és probable, no ens estalviaran la descripció de determinades misèries. En fi, com diu el misteriós personatge ja esmentat: “Deixeu que arribi el segon capítol. Veurem si el creador de l’espectacle ha escrit les lletres en l’ordre adequat i regala als personatges el futur desitjat”. Així sia.