Les fotos d'una Barcelona d'ahir mateix

El Centre Internacional de Fotografia de Barcelona va ser una institució molt ambiciosa i alhora atípica, perquè es va avançar al seu temps, però des d'una perspectiva antiga. Això, entre altres motius, va ser la causa d'un final prematur". Ho explica Jorge Ribalta, ex cap d'activitats del Macba i comissari, amb Cristina Zelich, de l'exposició Centre Internacional de Fotografia Barcelona (1978-1983), que recorre els cinc intensos anys de vida d'aquesta insòlita experiència. "És un projecte expositiu d'investigació, que proposa documentar la dècada de 1970 des d'un punt de vista microscòpic i a través d'una institució pionera, l'experiència de la qual va ser truncada pel procés d'institucionalització de la cultura fotogràfica, del qual els seus membres no van voler formar part", explica el comissari.

La mostra, oberta fins al 20 de maig, comprèn unes 600 fotografies. Hi ha 220 còpies de l'època i gairebé 400 diapositives, que es projecten a les parets del Macba tal com es feia llavors, realitzades per 22 autors: 21 homes, Enric Aguilera, Miquel Arnal, Jesús Atienza, Lluís Casals, Pep Cunties, Manel Esclusa, grup Extra, Ferran Freixa, Manolo Laguillo, Esteve Lucerón, Xavier Martí, Eduard Olivella, Lucho Poirot, Jordi Pol, Humberto Rivas, Jordi Sarrà, Eduardo Subias, Josep Tobella i Marià Zuzunaga, i només una dona, Anna Boyé.

El director del Macba, Bartomeu Marí, està fent una sèrie de gestions per aconseguir que aquest llegat tan important es quedi al museu, amb un ampli conjunt de material inèdit, (pòster, revistes i publicacions) que —si l'acord prospera— després de la clausura de la mostra es quedaran a disposició del públic al Centre de Documentació del Macba. "Aquesta dinàmica representa el paradigma de l'actuació del museu: investigar, conservar, difondre i patrimonialitzar. Una de les nostres tasques consisteix a elaborar el relat d'esdeveniments molt recents i el CIFB té un especial interès per haver estat una experiència pionera, innovadora i original", segons indica Marí.

Creat i dirigit per Albert Guspi, el CIFB es va dedicar a la docència, la divulgació i la producció de la fotografia, documentant alhora la història d'un país que travessava un dels seus moments més delicats: el pas de la dictadura a la democràcia. "Al principi dels anys 80 la cultura fotogràfica comença a institucionalitzar-se a tot el món i a generar debats tant polítics com estètics, formals i conceptuals, debats que als membres del CIFB no els interessaven, ni tampoc no van abraçar la causa nacionalista i van rebutjar els finançaments públics", afegeix Ribalta.

Mentre s'obrien pas els partidaris de la fotografia artística, convençuts de la necessitat de conquerir la legitimació del món de l'art i del museu, el CIFB va apostar per la imatge documental, però els seus integrants es van anar allunyant, així que el 1983 el centre va tancar i dos anys després Guspi va morir inesperadament. Al cor del Raval, al carrer Aurora, 11 bis, hi continua havent l'antic edifici que va acollir la seu del CIFB, sobre la façana del qual llueixen les pintures d'Arranz Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997.