Manera d'escriure

DIARI D'UNS ANYS

(1975-1981)

Montserrat Roig

Acontravent

250 pàgines. 19,50 euros

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) té aquella manera d'escriure. Com si sentissis parlar l'àvia, la mare, la filla, la tieta... Ho va ser tot. Perquè és aquella manera d'escriure d'algú que et parla de prop. Per què té aquella manera d'escriure? Diari d'uns anys (1975-1981) ofereix una possible resposta.

Estem davant de part dels articles de Roig a Mundo Diario, Guía del Ocio i Avui. Roig no acaba d'arribar. Abans ha passat per Serra d'Or, Tele/eXprés, Destino, Cuadernos para el diálogo... I paral.lelament està pujant els graons de la seva carrera literària. Roig està en estat de xup-xup. I potser hi ha en l'esperit d'aquesta antologia això: la cassola de fricandó endiumenjat de pis de l'Eixample. El moment que s'està guisant la certa glòria de Roig. És qüestió de temps. I també d'ingredients.

Aquesta antologia està endreçada any per any: de 1975 a 1981. Pot ser un ordre lògic. Però no tinc clar que així esdevingui sols una crònica de la Transició. Explícita potser sí, però implícita? Hi pot haver un altre ordre. Olorin el guisat i sentiran que si el temps d'aquests articles és vital és perquè la seva olor assenyala el camí de taula. I això és perquè el que importa és l'espai. El lloc.

De 1975 a 1979 (Mundo Diario) Roig viu a la memòria. La cerca, la desempolsa, vol que aparegui la geografia: "La Catalunya real és soterrada, algun dia tornarà a sorgir". Van i vénen paisatges: la Guerra Civil; exiliats; la República; la Mancomunitat... I, és clar, el decorat de tot això és el cartó pedra de la Transició. Territori pantanós, castell de la por: "Ja sé que haurem de patir més d'una decepció, potser perquè ens costa adequar el somni col·lectiu que hem portat a dintre durant 40 anys", escriu el juliol de 1977.

Saltarà d'aquesta terra d'incerteses i il·lusions per refugiar-se al costumisme. De 1979 a 1981 (Guía del Ocio) Roig Eixampleja. Aquella república de quadradets on moren "velles que es tanquen amb baldes i forrellats"; on les porteres s'exhibeixen amb la bata de boitiné... Barceloneja amb les revetlles de Sant Joan, les orquestres, els terrats; els cafès, els cambrers barcelonins "senyors, discrets, atents, una mica orgullosos". És la redescoberta del país del costum perquè "una de les coses que hem perdut és el dret a la nostàlgia".

I sí, salt cap a 1981 (Avui). Apareix el nou país... El tot. Roig esclata. Parla de tot. El guisat ja arriba a totes les taules i plats. És l'inici de la gran articulista per a tots els públics i temes. Roig volia arribar aquí. Però on és aquí?

Roger Sempere diu al pròleg que el recull descobreix aquest "espai Roig" que es mou en tres eixos: catalanista, feminista i d'esquerres. És així. Roig volia arribar allí. Perquè si té aquella manera d'escriure és perquè recorda, per exemple, a Rosa Maria Arquimbau (fins i tot tenen la mateixa fesomia), una de les brillants periodistes republicanes. I, i, i, amb els mateixos tres eixos: catalanista, feminista i d'esquerres. I, i, i, que encetaria la maduresa periodística amb la seva mítica columna a La Humanitat, Whisky&soda. I, i, i, amb una carrera novel.lística. Tot pels aires el 1936.

Roig té aquella manera d'escriure perquè té la llavor en la millor tradició de l'articulisme català. Roig sagarreja, soldevileja. Com Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, parla de tot. Amb la facilitat de qui et parla molt a prop i ho fa amb les paraules que fem servir tots. Amb un pim-pam. Amb una cleca i una carícia. Com si et xerrés del menjador estant. O a peu de porteria. O baixant de l'autobús. Té aquella manera d'escriure. De quan les coses són certes i clares.

Als articles aplegats ara de Montserrat Roig es guisa la seva merescuda glòria.