REPORTATGE

Un Barça de llibre

La bibliografia blaugrana, que ja s'acosta al mig miler de títols, creix al costat dels èxits del futbol

Poc podia imaginar Joan Gamper quan fundava el Barça que estava creant una entitat que seria l'eix d'un enorme interès bibliogràfic, que a hores d'ara ronda els 500 títols. Clar que no va ser tot seguit, sinó que no va ser fins als anys 20 que es va produir el primer boom de la literatura blaugrana. A Catalunya s'estaven posant les bases d'una societat de masses, i el Barça n'era una peça essencial, que va fer un gran pas amb la construcció del camp de Les Corts. Aquell salt endavant va ser corroborat per una literatura de quiosc que començava a fixar-se en els jugadors, que ja eren ídols populars. Així va néixer, per exemple, la col.lecció Los ases del futbol, fulletons d'una vintena de pàgines dedicats a un jugador. La col.lecció no era només sobre jugadors blaugranes, però va dedicar diversos números a cracks com Piera, Samitier, Alcántara i Zamora, per citar-ne els més coneguts. La febre blaugrana era molt popular i combinava aquests opuscles amb una enorme presència a la premsa, que fabricava aleshores un producte tan genuí com el setmanari satíric Xut!!!, que vivia sobretot de l'actualitat i els mites blaugranes. També va ser aleshores quan es va editar la primera història del club, feta pel periodista Daniel Carbó, i titulada Historial del Futbol Club Barcelona, editada en català amb motiu de les noces de plata de l'entitat. Els dos volums tenien vocació d'exhaustivitat, i explicaven tots els partits disputats pel primer equip alhora que feia el relat de la vida social del club

Paulino Alcántara va estrenar el gènere de les memòries a la llibreria blaugrana
Montalbán i Termes dirigien el 1974 una ambiciosa història del club que mai culminà

Els futbolistes, però, seguien sent l'atractiu fonamental pels editors, i en aquells anys cal remarcar dos llibres ben especials. De primer, les memòries d'Alcántara, el davanter filipí reconegut sempre perquè duia un mocador penjat del pantaló, que va voler explicar la seva vida en primera persona. El llibre, Mis memorias y consejos prácticos para el entrenamiento (1924), era el primer del gènere memorialístic de l'univers blaugrana. Alcántara no només explicava la seva experiència com a jugador, sinó que aportava els seus coneixements com a metge per a un correcte entrenament. L'altre llibre és la biografia que el periodista August Berenguer va fer sobre Samitier el 1925, i que anava molt més enllà d'aquells opuscles dels anys 20. Samitier, l'ídol blaugrana, tenia així una primera gran biografia, que el situava en una doble dimensió, com indicava el subtítol: l'home i el jugador.

El boom dels anys 20 no va tenir continuïtat durant la República, període de crisi del club, i no va ser fins la celebració del 50è aniversari quan va aparèixer un altre llibre important, la Historia del Club de Futbol Barcelona, escrita pel secretari general del club, Albert Maluquer, el 1949. Als anys 50, Kubala és el blaugrana omnipresent dins i fora del terreny de joc, esdevenint fins i tot improvisat actor de cinema. És aleshores quan el periodista Manuel Ibáñez Escofet es decideix a publicar una biografia de Kubala, que va més enllà del que és habitual, com posa de manifest el mateix títol: Kubala, un barceloní de Budapest (1962), segon número d'una nova col·lecció de biografies de personatges catalans que situava Kubala al nivell de personatges com Carles Riba, Raquel Meller i Joan Miró, per exemple, i en català, de manera que Escofet volia incidir així en la integració de Kubala en la societat catalana, en ple franquisme.

En iniciar-se els anys 70, sota l'impuls de la divisa "més que un club" que havia llençat el president Narcís de Carreras el 1968, hi ha un parell de llibres que reflecteixen l'interès per mostrar el contingut social i catalanista del club. El més important és el que va escriure el 1972 Joan Josep Artells, Barça, Barça, Barça, esport i ciutadania, que explicava per primer cop des de 1939 la implicació social i catalanista del club abans de la Guerra Civil. Un jove llicenciat en econòmiques empès per persones com Ernest Lluch havia escrit un llibre decisiu, i dos anys més tard serien un reputat periodista esportiu —Andreu Mercè Varela— i un crític d'art —Alexandre Cirici Pellicer— qui farien a quatre mans el llibre del 75è aniversari, titulat Més que un club (1974). En paral.lel, l'empenta dels anys 70 va generar dues històries del club, de concepció ben clàssica: la de l'empleat del club Jaume Ramon, Barça, Barça. Barça: Historia del Club de Fútbol Barcelona (1974), dins una col·lecció de llibres sobre clubs de futbol editats per la Gran Enciclopedia Vasca; i la del també empleat Rossend Calvet, Historia del Futbol Club Barcelona (1978).

Vist amb perspectiva, paga la pena esmentar el llibre que no es va fer. El va encarregar el club el 1974 a un equip potentíssim, comandat per Manuel Vázquez Montalbán i Josep Termes, amb un munt de col.laboradors de luxe, com per exemple Oriol Bohigas; el llibre no es va fer, però llegir-ne el projecte causa respecte. Des d'aleshores les històries del club s'han succeït. El periodista Antoni Closa ve publicar unes Cròniques del Barça el 1992 i Jaume Sobrequés va liderar el projecte més ambiciós, amb l'edició d'una Història del FC Barcelona (1993) en sis volums, obra redactada per diversos autors i coordinada per l'historiador gironí. El centenari del club, que es va traduir en múltiples iniciatives editorials, entre les quals 30 petits volums que configuraven la Col·lecció del Centenari i una nova eina de consulta, el Diccionari del Barça (1998) editat per Enciclopèdia Catalana i el llibre oficial Barça. Centenari d'emocions (1999), junt amb el liderat per Ramon Barnils, que volia esdevenir una visió rupturista, com indicava el seu títol, Història crítica del Futbol Club Barcelona (1999). La Col·lecció del centenari va tornar a reunir un estol de noms notable, però el seu resultat va ser molt desigual, amb moltes reiteracions que denoten la manca d'un pla editorial.

Els darrers 20 anys la bibliografia blaugrana ha crescut i s'ha diversificat enormement, amb aportacions des de molts camps d'estudi i punts de vista. Han seguit apareixent biografies de jugadors, com les de Basora, Segarra i un llarg etcètera, però també llibres singulars, com el que Enric Bañeres va dedicar a la saga dels massatgistes Mur, que posa en primera línia persones fonamentals però habitualment poc visibles. Alhora, s'han editat estudis que aprofundeixen en períodes concrets de la història del club, ja sigui la Guerra Civil (Josep Maria Solé Sabaté i Jordi Finestres: El Barça en guerra, 1936-39, 2006), el franquisme (Carles Santacana: El Barça i el franquisme, 2005), el nuñisme (Jordi Badia: Crònica del nuñisme, 2003) o episodis molt significatius, com el cas Di Stefano (Xavier G. Luque i Finestres: El cas Di Stéfano, 2006). O el primer intent per interpretar el Barça des de l'antropologia (Jordi Salvado:, Futbol, metàfora d'una guerra freda. Estudi antropològic del Barça, 2005), o les aproximacions estadístiques curosament elaborades per David Salinas, amb llibres sobre el Barça a la Copa del Rei (El rei de copes, 2009) i a les competicions europees (El Barça a Europa, 2005). O periodistes que han relatat experiències, com el pioner llibre d'Antoni Bassas, A un pam de la glòria (1994), on explicava el que havia viscut seguint l'equip. O també els adreçats als infants o les col·leccions de literatura que té com a base el Barça, com per exemple els escrits per Josep Maria Fonalleres o el més recent de Vicenç Villatoro.

Tot aquest devessall té un punt àlgid en el cicle esportivament triomfant actual. Els èxits de l'equip de Guardiola han disparat els llibres sobre el Barça, des dels escrits per col·lectius de periodistes i escriptors als que intenten explicar el model Barça. I en l'explicació d'aquest model sobresurt com a fet innovador l'interès per l'entrenador. Mai abans un míster del Barça havia despertat aquest interès, i certament els llibres sobre Guardiola són abundantíssims. Més encara, per primer cop n'escriuen autors que l'analitzen més enllà de la definició futbolística, com a model de lideratge d'un grup humà. També és curiós el fenomen dels llibres escrits per directius, com els redactats per Joan Laporta, Sandro Rosell i Ferran Soriano, que es veien enriquits en perspectiva històrica per l'aparició de les memòries del president Agustí Montal i la innovadora i rigorosa aproximació a l'etapa juvenil de Gamper escrita per Emma Gamper (De Hans Gamper a Joan Gamper, 2008), que completa la primigènia biografia d'Agustí Rodes (Joan Gamper, una vida entregada al FC Barcelona, 2001).

També en aquesta darrera onada cal situar la darrera història general del club, editada per Angle el 2010, i que recull els 110 anys d'història del club, la biografia definitiva de Jordi Badia sobre el president Sunyol (2011), i un dels llibres que destaca per l'aguda anàlisi d'un fenomen més citat que conegut. Si tothom coincideix en la significació de la Masia en els èxits recents del Barça, Martí Perarnau ha aconseguit en El camí dels campions (2011) una explicació molt ben fonamentada d'una escola futbolística. D'aquesta manera, els llibres sobre Guardiola i el de Perarnau marquen un fet diferencial perquè no es centren a celebrar la victòria, sinó que en van a buscar les arrels, corol·lari interessant a ja tota una extensa bibliografia.

Quatre 'titulars' indiscutibles de la temporada

Havien de ser contes, però sota el títol suggerit per un dels 15 autors (Enrique Vila-Matas), Quan no perdíem mai (Alfaguara) és, sota la coordinació de Toni Munné, un festival d"episodis del Barça viscuts per quina ploma millor. Marca el to el periodista Ramon Besa, que descodifica episodis institucionals i esportius per veure el relat que ha creat la identitat que avui tenen equip i club; Jordi Puntí (que ha retrobat un dietari sobre futbol i música que feia de petit) prefereix els infortunats primers brasilers del Barça als 30: Jaguaré i Fausto dos Santos. També porta des de fa tres glorioses temporades un dietari Vila-Matas, on es veu l"evolució del Pep team entre referències a Barthes i Borges; Juan Gabriel Vásquez es va fer culer el 1982, fet que li permet avui mantenir la ingenuïtat de la infantesa; Juan Villoro retrata Messi, l"home que juga com el nen que volia (i guanyà) una bici fa anys...

El carnisser, la nena-ventríloca que s"asseia al seu costat a escola i parlava per ell a la mestra i li comprava el berenar; el guardaespatlles (El Turco), el doble físic que fa els espots, la dona del quiosc on, de petit, comprava les regalèssies... Així fins a 34 persones són les fonts documentals que ha utilitzat el periodista argentí Leonardo Faccio per construir el millor perfil fins ara sobre Leo Messi (Messi, El chico que siempre llegaba tarde [y hoy es el primero], Debate). El resultat havia de ser, és clar, espaterrant per desvetllar tants detalls de la vida del jugador (una delicada relació amb els avis o el seu germà mitjà; l"obsessió per xatejar amb la Blackberry; la passió pels perfums, la debilitat pels xiclets de menta...) com de la seva psicologia (la timidesa extrema; aquesta lentitud xocant quan no és dins un camp de futbol) i que l"expliquen tan bé com a jugador. I, a sobre, està molt ben escrit.

Què no donaríem per mirar per un forat i conèixer interioritats del vestidor blaugrana? Aquest és el gran reclam de Barça: en el cor de la llegenda (Angle Editorial). El forat l"ha fet Miguel Ruiz, fotògraf que ha seguit els jugadors fins l"espai més sagrat i blindat del Pep team. Precisos i atents peus del periodista Marcos López fan la resta i faciliten el trànsit per una galeria on es pot veure un Guardiola amb la samarreta i el número 40, el nombre d"espelmes del pastís que bufa amb Estiarte i Tito Vilanova; aquest, en dues planes diferents, és a la pissarra donant instruccions; les mateixes que Pep Guardiola, mà esquerra a la butxaca, imparteix abans de cada partit a uns jugadors de posat seriós i ben atents... O fins i tot ben tristos, com es pot comprovar en la imatge més impactant: Messi plorant en un vestidor abatut després de perdre la Copa del Rei a Mestalla. Únic. Impagable.

Fórmula Barça (Cossetània) és l"expressió d"un jugador del Barça a l"hora de definir el joc del planter de Guardiola: "És com la fórmula de la Coca-Cola". Una manera d"explicar la singularitat i la universalitat del futbol blaugrana. Ricard Torquemada, periodista de Catalunya Ràdio i col·laborador de mitjans com El País, viatja a l"interior de l"equip per analitzar-ne les claus. A peu de camp, no només contrasta els conceptes futbolístics amb els seus protagonistes sinó que també en posa exemples: igual parla de la sortida de la pilota des de la defensa com del treball defensiu de Messi el dia que li va prendre la bola a Kun Agüero. El llibre té el valor afegit de tractar l"origen del joc blaugrana i contextualitzar-lo. Així, el Barça de Guardiola surt al costat de la Màquina de River, la Màgica Hongria dels 50, el Madrid de Di Stefano, el Brasil dels 70, la Holanda de Cruyff i el Milan de Sacchi. Com si res.

Planter inexhaurible

La titularitat en la bibliografia blaugrana ha estat molt disputada aquest 2011, com mostra parcialment el repàs següent: Educats per guanyar (Ara Llibres). Què diuen els pares dels joves cracks? "A l"escola es reien de Leo", diu el pare de Messi, amb qui ha parlat el periodista Sique Rodríguez, com amb els de Xavi, Cesc, Pedro, Iniesta...

El meu Barça. Bojan Krkic (Edicions 62). Amb pròleg d"Iniesta i l"ajut del periodista Ivan San Antonio, l"ara jugador de la Roma diu: "Vaig néixer culer i moriré culer" i repassa els seus 12 anys de blaugrana.

Viaje al corazón del fútbol (Córner) Juan Cruz. Records de 22 admiradors il·lustres del Barça: Vila-Matas, Marsé, Gonzalo Suárez, Valdano, Zapatero...

Los mosqueteros de Guardiola (Alienta), de Leonor Gallardo i Juan Carlos Cubeiro. Valentia, autoconfiança...Valors de management que els experts centren en Iniesta, Villa, Messi i Xavi, els mosqueters.

De Cruyff a Guardiola (Deu i Onze Edicions). Una vintena d"exjugadors i entrenadors analitzen, preguntats per Dani Colmena, el cicle triomfal del Barça des del Cruyff entrenador el 1988.

Mourinho: el dit a l"ull del Barça (La Mansarda). El veterà periodista Josep Playà repassa la paranoia de l"entrenador del Madrid amb el club.

Josep Suñol i Garriga (Pagès). Documentadíssima biografia de Jordi Badia de qui va ser president del club i assassinat el 1936.

Sunyol, el president afusellat del Barça (Pòrtic). Carles Llorens recorda la polièdrica figura en el seu centenari.

100 momentos estelares del Barça. (Cienx100). Andreu González Castro recorda que l"equip ha viscut també moments daurats abans d"ara!

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 08 de diciembre de 2011.

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50