"A Catalunya falta un Prat de la Riba"

S'assembla al professor John Keating (Robin Williams). El paisatge, al d'El club dels poetes morts. Un s'imagina Charles E. Ehrlich (Filadèlfia, EUA, 1969) pel campus de Harvard on es va llicenciar en llatí i història. Entre fulles de tardor prêt-à-porter llegint textos prefabrians: així va aprendre el català, llengua amb poètica mala salut de ferro. Quan arribà a Catalunya, "intentava parlar català i la gramàtica que feia servir era antiga i la gent em deia: 'Què és això?'". Prefabrià i amb accent de Banyoles, on aterrà durant els Jocs Olímpics del 92. Tots els seus amics, es veu, li preguntaven: "Els catalans? Qui són?" Per això ve: vol entendre "la identitat, les minories", el miracle català. La resposta: una tesi doctoral a Oxford sobre la Lliga Regionalista. Lliga? Sí, "el partit, nascut el 1901", i l'ombra del qual encara governa la política catalana i espanyola. Enric Prat de la Riba a Catalunya, Francesc Cambó, a Espanya. L'Imperialisme català! I Eugeni d'Ors escrivint el guió de la pel·lícula més ambiciosa de la pell de brau. "Com és que és tan poc coneguda la Lliga a Catalunya?", repeteix mirant el seu interlocutor. Qui sap avui que va ser "el primer partit modern d'Espanya!", com manté amb força. Com és això? "La Lliga va presentar per primer cop idees per reformar l'Estat, és un projecte de modernització d'Espanya, perquè Espanya era un país d'Àfrica". És el Good governance! català.

Ehrlich torna a ser un estudiant dels anys 90 fascinat per l'alta tecnologia de la senzillesa catalana: la Mancomunitat. No hi ha secret: "Realment no era res, només era mancomunar quatre diputacions en una". Riu de la genialitat de la cosa ben senzilla: "És el període on Catalunya fa el més possible amb el mínim". I recita els versos inacabables de memòria: "Serveis telefònics, ferrocarril, carreteres, la normalització de la llengua, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial...". La Catalunya del segle XXI encara viu de la de principis del XX. On és el truc? "Això era el geni de Prat de la Riba, era molt impressionant la seva actitud, però depèn de les persones: si tenim persones bones, amb molt poc es poden tenir resultats". Un mag i una il·lusió noucentista: "Bon govern! Volien demostrar que si la Mancomunitat funcionava a la resta de l'Estat podien seguir-ne l'exemple". Fracàs paradoxal: un gènere típic català.

La història l'explica com cap català la pot contar (Lliga regionalista. Lliga catalana (1901-1936), editorial Alpha): sense la passió que ens sobra i amb la fredor que ens falta. Capítol primer i últim: Els catalans contribueixen a fer aquesta "Espanya gran", però, ai las, "no van poder imperar-hi". És un fracàs necessari? "Sense la Lliga no hi hauria hagut les estructures modernes dels partits republicans, ni Acció Catalana, ni...". La llista és llarga. Potser la Lliga és la metàfora d'un suïcidi o d'un assassinat. El certificat: va morir i així d'altres van poder viure. Serà la mort una major naixença? Catalunya és diferent? "És una qüestió de llibertat". Llibertat? Sí, l'home que influeix en tots aquells joves efervescents (Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa...) és Manuel Duran i Bas. Advocat. Professor de la Universitat de Barcelona: "Un conservador a l'anglesa, no un representant del conservadorisme tradicional espanyol". Què vol dir això? Al segle XVIII hi ha dos conceptes de llibertat: el de la revolució francesa i el de l'americana, "Europa, fins avui, sempre està pensant en la revolució francesa, llibertat de grups, no d'individus; Catalunya és més de llibertat d'individus i aquest pensament és més americà que europeu". I ara veu algun Prat de la Riba a Catalunya? "Hi falta, hi falta un Prat de la Riba".