"Segur que ara sorprendré a molts"

Tardoral, melancòlica i divertida. Tot això, i més, que pot semblar antitètic o paradoxal són adjectius que casen perfectament amb Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) i el moment vital. Se la nota un xic cansada, perquè porta temps composant, escrivint, amb material sensible: els seus sentiments més íntims. La cantant empordanesa ofereix avui i demà sengles concerts d'homenatge a son pare, Càstor Pérez, que va morir el 10 de novembre de l'any passat. "Els humans necessitem rituals", assumeix Sílvia Pérez amb veu recollida però insisteix que no té res pendent amb el seu pare. "Volia que fos una cosa íntima, però m'han enredat i mira...", diu somrient una de les millors veus del país. Però sí que beu de la situació que va viure, "un episodi més en el trajecte vital de tots, com ser mare", explica la palafrugellenca.

És per tot això, i més, que Sílvia Pérez Cruz ofereix dos concerts, un avui mateix, al Teatre Municipal de Girona (dintre de la programació de Temporada Alta) —just quan fa un any de la mort del seu pare— i un altre demà al Teatre Coliseum de Barcelona —dia en què faria 56 anys— en la programació del Voll-Damm Festival de Jazz. Els dos concerts són el final i l'inici d'un cicle on l'artista empordanesa deixa de banda els projectes a què ens tenia acostumats i revela la seva faceta com a compositora en un moment molt intens que l'ha "remogut molt".

Que ningú s'espanti, no abandona la seva vessant d'intèrpret tot i que ha deixat Las Migas, Xalupa i Coetius, i ha relaxat el seu ritme en els projectes amb Toti Soler i amb Javier Colina. Però cal preguntar el perquè d'aquesta parada: "Estic contenta d'haver fet tantes coses però ara paro una mica, m'hi bolco molt en tot perquè necessito creure'm les coses que faig", confessa. Està cansada.

No és que hagi madurat com a cantant sinó que s'ha construït com a escriptora de música, com a compositora. Ella ho resumeix així: "Porto dos anys i mig creuant un pont i ja he arribat on havia d'arribar".

Així doncs, en base a les vivències dels darrers cinc anys, explica, ha construït un disc del qual revela poques pistes. La primavera del 2012 presentarà el seu primer àlbum disc amb cançons pròpies en castellà, català i portuguès (sempre la referència al fado). El treball dedicat al seu pare porta per títol 11 de novembre. I atenció, el presentarà el 2 d'abril al Gran Teatre del Liceu. Potser no sembla el lloc més indicat per homenatjar un home a qui "li agradava molt el so de taberna, de fusta, d'havanera", però sí per acollir la música d'una ment musical diàfana.

"Les cançons noves són un secret. El fil és que són composades amb la guitarra i com a conseqüència de cinc anys de digestió", revela tímida Sílvia Pérez Cruz. Melancòlica? "Sí que és veritat que des de la mort de mon pare la pena tenyeix una mica el que faig", respon.

En ambdós concerts, la cantant empordanesa interpre-tarà un repertori variat i avançarà algun dels temes del nou disc. Més val això que res. Tot això acompanyada de noms tan importants com els de Mario Mas i de Raül Fernández Refree a la guitarra. A més de tenir aquesta escorta, Sílvia Pérez Cruz comptarà amb Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix i els integrants de Coetus a la percussió. "Sí, és com una petita orquestra de cambra", indica Pérez Cruz, que deixa anar entre línies que també la forma de cantar canviarà a partir d'ara. Potser menys enèrgica? Veurem.

Què n'espera de tot això? Quin retorn té de la feina feta? Somriu i afirma: "Segur que sorprendré a molts. Alguns m'ha conegut per un sol vessant: jazz, havanera o flamenc". Ara tot és Sílvia Pérez Cruz.