"Sóc una pantera amb els ullals llimats"

I lliura'ns del mal. De tot mal. Dels ximples, dels petulants, els mentiders, els lladres, els impresentables, els idiotes, els avariciosos, els ignorants, les xules i els putos, i d'aquella mediocritat que ens té paralitzats, acollonits i tristos. Cuida el teu ramat estimat. Amén, Terenci, amén". Amb aquestes paraules, en forma de parenostre, agraïa, fa uns dies, la fotògrafa Isabel Steva Hernández, Colita (Barcelona, 1940), el Premi Especial del Jurat Terenci Moix 2011 (un simbòlic euro). "He rebut molts premis i aquí em sento estimada i reconeguda, però aquest ha estat especial perquè el Terenci era un dels meus millors amics, ho compartia tot amb ell. Quan es va morir em vaig quedar gairebé sense agenda", recorda la fotògrafa a la casa que té al barri de la Bordeta, que comparteix amb cinc gats i dos gossos, Blas i Flora.

Amb 71 anys acabats de fer, la fotògrafa, coneguda pels retrats i les imatges que ha fotografiat sobre el món del flamenc —va ser l'ombra de la bailaora Carmen Amaya— i, sobretot, per la seva vinculació amb la gauche divine, conserva l'energia, el bon humor i el temperament que l'han caracteritzat sempre. "Sóc una pantera amb els ullals llimats, l'edat s'ha encarregat de domar-me", assegura amb un somriure ple de joventut. Jubilada professionalment de la fotografia, ocupa el temps a ordenar un ampli arxiu amb el suport de la seva inseparable ajudant, la Gemma, "sis ulls hi veuen més que dos", assegura l'artista. Però reconeix que no ha desat la càmera. "Vivim una dictadura feixista de l'economia que ens té oprimits com ho vam estar amb Franco". Per això no va dubtar a immortalitzar les mobilitzacions de la plaça de Catalunya i el moviment 15-M.

Tampoc no es vol mantenir al marge en el debat sobre el futur dels arxius fotogràfics catalans. A Colita se l'ha pogut veure en les últimes reunions del sector (a la presidida per Mascarell al Col·legi de Periodistes i a la presentació de l'informe del Conca al Museu Nacional d'Art de Catalunya). "Confio en l'actual conseller de Cultura, el Ferran és l'última esperança blanca de la fotografia, és l'únic conseller que sap de Cultura dels darrers 30 anys, no entenc per què el tenien arraconat", diu amb rotunditat. "Un primer pas per tenir el control dels arxius dels fotògrafs catalans seria disposar d'una petita oficina i d'una bona base de dades. I això no deu ser gaire car".

Amb una llengua ràpida i desimboltura segura que li ha costat més d'un disgust, cosa que ella nega. "El que dic no ofèn a ningú". Colita assegura que no entén la passió per les còpies vintage: "Són fastigoses i solen estar plenes de merda. Vaig llençar milers de còpies meves en l'últim trasllat. Ara seria rica". Davant d'aquest interès per la còpia original que tenen molts museus, assegura que el millor són les còpies noves fetes amb les últimes tecnologies, "com en l'exposició de Brangulí del CCCB que permeten veure tots els matisos del fotògraf".

La fotògrafa treballa i investiga, "cosa que no havia fet abans": maneja el Photoshop i manté un compte de Facebook amb fotografies com les que s'agrupen sota el títol Mira lo que veo cuando salgo de paseo, que alimenta amb les imatges que li sorprenen quan passeja. Hi ha dos temes que no li agradaria deixar de fer, "però necessito algú que m'hi arrossegui": fotografiar la veneració a la Verge Maria a Espanya i les relíquies religioses. "Sóc atea i els trossos d'ossos i de mòmies em semblen repugnants, però reconec que el tema em posa bastant". Colita només arrufa les celles i canvia d'humor quan se li parla de la pel·lícula El cónsul de sodoma, que el 2009 va fer Sigfrid Monleon sobre el seu altre gran amic Jaime Gil de Biedma. "No l'he vista ni penso veure-la. Si el Jaime se n'anava al llit amb uns o altres, millor per a ell, però era molt més que un follador".