Lluny de l'aldarull

CARME SANGLAS

Santa Maria de Vilabertran

Abadia, 4, Vilabertran

Fins al 16 d'octubre

DESPULLES IL.LUMINADES

Mariaelena Roqué

Museu de l'Estampació

de Premià de Mar

Fins a l'1 de juliol del 2012

Quan en un cafè de Marràqueix, l'agost de 1937, la pintora Jeannine Guillou va conèixer Nicolas de Staël se'n va enamorar bojament, es va endur el fill i va deixar el marit per seguir-lo. Ella tenia llavors 28 anys i ell 23. La parella va passar tota mena de penúries, al Marroc, a Itàlia i a la França ocupada dels primers anys quaranta. Van tenir una filla, Anne. I és ella qui explica, sense immutar-se, com cap al 1943, o potser ja des d'abans i tot, "Jeannine Guillou deixa que Nicolas de Staël s'expressi obertament. Aconseguir colors és massa difícil, així que prefereix deixar-li els que ella fa servir. La intensitat amb la qual Staël pinta i elabora les teles absorbeix l'energia d'ambdós (...) Jeannine Guillou, una pintora amb un gran talent, sap aturar la seva feina quan sent que la pintura de Staël pren realment volada (...) La consciència d'una altra mà pot aturar la seva" (Nicolas de Staël. Caixa de Catalunya, 2007).

Carme Sanglas i Mariaelena Roqué es reinventen després de canvis a les seves vides

No havia passat un any d'això que, bo i convivint en parella, ell va clavar la vista a una jove estudiant de dret que donava classes d'anglès al fill d'ella i del seu primer marit. Poc després, Jeannine, de salut molt delicada, contreia una pneumònia i moriria al cap d'uns mesos, pel febrer de 1946, i pel maig se celebraven les noces entre Nicolas i Françoise. De la Guillou pintora ara ja gairebé ningú se'n recorda, atès que, arran de la total submissió, es va quedar pràcticament sense obra.

Hi ha unions que generen una creativitat expansiva i generosa: Natalia Gontxarova i Mikhail Larionov, Jean Arp i Sophie Taeuber, Robert i Sonia Delaunay, Josef i Anni Albers... però n'hi ha d'altres que són molt asimètriques i aquest desequilibri no s'acaba de fer evident del tot fins que arriba el moment sagnant de la separació. És el cas de Gabriel i Carme Sanglas i del més recent de Carles Santos i Mariaelena Roqué. És innegable que l'esclat i els temps més lluïts de l'escultura de Gabriel van ser quan tenia al darrere Carme Sanglas, que va transformar el seu or en foc i es va saber quedar, si no de grat per força, en un segon pla. La separació tumultuosa, després de molt temps de neguit, va generar el replegament silenciós de Sanglas al poble d'Ordis, al costat de Figueres, i la recomposició lenta del seu món introvertit, poètic i pletòric, al marge de l'aldarull de les inauguracions i l'esnobisme del mercat de l'art.

D'un temps ençà, i de forma discreta i tangencial, la seva presència s'ha tornat a imposar. No fa molt va fer una exposició esplèndida a la Galeria Fidel Balaguer, seguida d'una bona monogràfica a Alella, a Can Mayné, i ara una altra a Vilabertran (Alt Empordà), arran d'haver fet el cartell de la Shubertiada. I a final de mes, i fins al desembre, exposarà al Museu de la Mediterrània a Torroella de Montgrí. La seva obra ha estat seleccionada per participar a la gran exposició sobre la presència de l'or en l'art que s'ha de celebrar a Viena, al Museu del Belvedere, a la primavera del 2012, al costat de la de Blake, Klimt, Beuys, Nevelson i Fontana.

A Despulles il.luminades, Mariaelena Roqué presenta les restes d'un naufragi, sonat i dramàtic, al Museu de l'Estampació de Premià de Mar, precedides d'una desclosa épatant al Musée des Tissus et des Arts Décoratifs de Lyon. Roqué recompon i vindica en veu alta el seu univers delirant, culte, excessiu i eròtic, que durant 25 anys ha donat cara i ulls a la música escènica de l'arrabassador Carles Santos, sense la qual aquest no hauria assolit mai el que ha estat. Una obra conjunta i alhora separada, feta respectivament des de Vinaròs i Les Cases d'Alcanar, que es cristal.litzava màgicament a l'escenari.

Si un orgasme és una petita mort, una separació és una agonia llarga i continuada, la mort de l'amor, i també la mort dels amants com a tals, en la que desapareix per sempre més una part de cadascú. Davant el fracàs de l'amor, traït o estropellat, més enllà de l'odi que consumeix i la dificultat de l'oblit alliberador, el fluir de la creativitat passa a ser, gairebé, l'única salvació possible.